Ferran Mascarell. Carta breu al conseller Nadal

Vas fer un bon article, admirat conseller Nadal, dimarts passat a El País: “Dinamitar 32 años”. Raonaves amb finesa el que pensen molts catalans. Et dirigies a tot l'Estat. Hi posaves la finor, brega vindicativa i voluntat pedagògica que et caracteritza. Tot l'article respira el sentit comú propi de la millor tradició del socialisme català. No tinc espai per sintetitzar-lo. Vull centrar-me només en una de les teves afirmacions: ni se'ns tem, ni se'ns respecta; es neguen els fets bàsics de la identitat catalana, es combat la idea d'una Espanya plural i s'intenta desmentir el caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de la societat espanyola. Tens raó: neguen l'Espanya acceptable pels catalans. El que dius et relliga amb els més ben intencionats dirigents polítics catalanistes dels darrers cent anys. Tot plegat em ratifica en la impressió que alguna cosa estem interpretant malament; masses generacions ensopegant en la mateixa pedra.

El problema el va explicar Ortega y Gasset, tot retallant l'Estatut del 31, en el seu discurs sobre la conllevancia: “No nos presentéis vuestro afán en términos de soberanía, porque entonces no nos entenderemos. Presentarlo, plantearlo en términos de autonomía”. Perquè –afegia– la sobirania és de l'Estat i és l'Estat qui l'atorga i qui si convé la retreu. Ara és el mateix. Els dirigents espanyolistes creuen que l'Estat són ells i que són ells els qui administren la sobirania de tots. I ells, com saps, són una tecnocràcia espanyolista (dirigents del PP i del PSOE, alts administradors de l'aparell de l'Estat i responsables mediàtics). El respecte només es recuperarà si els discutim la propietat de l'Estat i si cal perdem la por a construir-ne un. Els seus interessos radials no són els nostres. El cor del problema és la propietat de l'Estat i de la sobirania. Hem de ser federalitzadors –el món futur serà més federal— però no podem subordinar els interessos dels catalans a trobar federalistes sota les pedres. La primera missió del socialisme català és construir les eines que donin resposta a les necessitats immediates i futures dels seus fills. Tinc la convicció que el proper esglaó del catalanisme serà estatista. Voldrem posseir un estat propi. El més compartit possible amb la resta d'espanyols, però propi. No ens molestarà compartir-lo en termes federals o confederals, però des de la igualtat. Tocarà explicar als catalans els beneficis i els costos de tenir un estat com cal. Serem estatistes i haurem de ser clars: jo vull estat, no vull necessàriament la independència. Però si no hi ha altra manera de tenir-lo, no la rebutjaré. Ells volen conservar la propietat d'una sobirania que nosaltres també volem. Perquè la necessitem.

Estimat conseller, tinc la certesa que situant les aspiracions dels catalans en termes d'estat ens tornaran a respectar. Una nació sense un estat eficient no pot tirar endavant. L'espanyol no ho és i tocarà desconstruir-lo i construir-ne un de nou. Si només és català no passa res. Una nació exigeix un estat que s'hi adapti com un guant a una mà. Si el guant que ens ofereixen vol seguir deixant la meitat dels nostres dits fora, simplement no ens interessa. Com diu el president Montilla, i tu recordes en el teu article, el socialisme català ha fet ja l'elecció: primer Catalunya. La primera obligació de la política és aconseguir que el contracte entre nació i estat funcioni i sigui beneficiós per als ciutadans; si no és així, la nació la desbordarà, com passa ara.