Elisenda Paluzie. D'Arenys a Barcelona

El cantant Titot deia fa poc en un acte de suport a Barcelona Decideix que el millor camí que havia fet en la seva vida és el que va d'Arenys de Munt a Barcelona. I, certament, el procés de la consulta sobre la independència engegat a Arenys de Munt el setembre del 2009 i clos a Barcelona el 10 d'abril del 2011 haurà estat la mobilització popular més important pels nostres drets col·lectius en els darrers trenta anys.

Al llarg d'un any i mig, en cinc diferents onades, i en algunes dates aïllades, a 554 dels 947 municipis del Principat s'ha organitzat un referèndum amb la següent pregunta: “Està vostè d'acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”.

Al final del procés, més d'un 20% del cens, gairebé 900.000 ciutadans, han votat en la consulta, i el 92% ho ha fet pel “sí” a la independència. Unes xifres que no fa massa anys ens hagueren semblat impossibles. Unes xifres que tripliquen el suport obtingut pels partits independentistes i que s'apropen als resultats obtinguts per CiU. En Josep Manel Ximenis va tenir una idea brillant, quan va afegir-hi una consulta local per copsar l'opinió de la població, a la moció de suport a una ILP per organitzar un referèndum oficial d'autodeterminació, presentada just després de la manifestació de Brussel·les al ple de l'Ajuntament d'Arenys de Munt.

Una idea brillant perquè ha permès que un dret polític fonamental com és el dret d'autodeterminació passi de les idees als fets, de l'exercici teòric i circumscrit al debat polític, a l'exercici pràctic i a la seva visualització directa. De fet, el dret d'autodeterminació, recollit a l'article primer del Pacte de Drets Civils i Polítics de Nacions Unides (“Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació”), arraconat després de la transició per la majoria de partits que el defensaven en la lluita antifranquista, en els darrers anys havia sofert una metamorfosi en eufemismes diversos al voltant del concepte de dret de decidir.

Ara torna a estar en plena actualitat, i reforçat per un final brillant al cap i casal, s'ha complert amb escreix un dels objectius de la consulta sobre la independència: demostrar que la nostra nació està preparada per afrontar l'exercici del dret a l'autodeterminació i la independència política.

La participació obtinguda, com havia de ser en un procés autoorganitzat des del voluntariat, ha variat molt de municipi a municipi, amb algunes tendències molt clares, com ara la relació directa negativa entre participació i mida de la població. Com més gran era la població més difícil es feia arribar a divulgar la pròpia existència de la consulta a la ciutadania. Malgrat tot, en alguns municipis grans, amb una bona organització s'ha compensat aquest fenomen. Alguns exemples destacats són Sant Cugat, Reus, Girona i, sobretot, Barcelona, on s'ha sabut aprendre de l'experiència acumulada en els altres municipis, i amb paciència i perseverança, molta feina i algun cop de sort, s'ha aconseguit trencar barreres comunicatives. Altres municipis van cometre alguns errors organitzatius, o van triar una data poc adequada i han obtingut participacions més baixes. Però això, en el balanç final, no és el més important. De fet, esperona, perquè certament indica que els resultats haguessin pogut ser molt superiors.

Més enllà de la participació obtinguda, l'èxit de la consulta rau en la mobilització d'un veritable exèrcit de voluntaris desplegats per tot el país que en diferents etapes han dedicat mesos de la seva vida a una tasca ingent: fer d'administració electoral, de publicistes, de dissenyadors, d'informàtics, de logístics, de periodistes, de traductors, de diplomàtics i d'informadors a peu de carrer, entre moltes altres feines. I compaginant-ho tot amb les seves jornades laborals. Això és el que no té preu, ha sorprès i s'ha fet digne d'admirar per tots aquells que s'han apropat al moviment sense prejudicis, especialment els observadors internacionals del procés.

Així que, d'Arenys de Munt a Barcelona, aquest país ha fet molt de camí. Un camí cap a la llibertat que, gràcies a l'audàcia dels que l'iniciaren, al sacrifici i l'esforç dels que l'han continuat, és ara molt més a prop. L'objectiu de tot aquest procés: la convocatòria d'un referèndum vinculant sobre la independència és avui molt més assolible que no ho semblava el juliol del 2009, les xarxes ciutadanes que li donen suport s'han enfortit i el país ha demostrat que està preparat per exercir els seus drets.