Carles Camp. La conquesta catalana de les Canàries: La presa de possessió pels mallorquins (1)

Antecedents

La història oficial que ens explica la conquesta de les illes Canàries per la potent i tradicional marina castellana està farcida de contradiccions, miracles, confusions i fets estranys i inexplicables que, com passa amb la conquesta d’Amèrica, tenen un mateix origen, la censura, i una mateixa motivació, la voluntat d’ocultar la conquesta de l’arxipèlag per part dels catalans i justificar, d’aquesta manera, la seva annexió al regne de Castella.

Malgrat tot, ja als anys 20 del segle passat, l’historiador català Elies Serra Ràfols va demostrar que els mallorquins van prendre possessió i colonitzar les Canàries i hi van establir allò que, en termes moderns, podríem anomenar un protectorat. En dècades posteriors, el mateix Serra Ràfols i historiadors com Antonio Rumeu de Armas, Buenaventura Bonnet Reverón, Francisco Sevillano Colón, entre d’altres, van confirmar aquestes conclusions

Des de finals del segle XIII, tenim notícies d’exploracions esporàdiques a les illes Canàries d’aventurers comerciants genovesos com Tedisio D’Oria o Doria, Vivaldi i d’altres que mai no van prendre possessió de cap de les illes ni van establir contacte amb els seus habitants (1). De totes maneres, ens diu en Joaquín Blanco: “Les seves dues galeres (les d’en Tedisio Doria) van sortir de Gènova a les ordes dels dos germans Vadino i Ugolino Vivaldi; van passar per Mallorca, on van prendre pilot...” (2), la qual cosa indica que, si un pilot mallorquí havia de guiar l’expedició, el 1291 –any de l’esmentada expedició, els mallorquins ja coneixien la ruta de l’arribada a aquelles illes. Segurament perquè eren hereus de les tradicions i tècniques dels mariners mallorquins de l’època musulmana els quals, seguint els passos dels seus correligionaris africans, mantenien contacte amb l’arxipèlag canari de forma regular, ja fos per  comerciar-hi o per exercir-hi la pirateria.

L’evidència que els mallorquins dominaven les rutes africanes, a finals del segle XIII i començaments del segle XIV, la trobem en el testimoni del viatge de Jaume Ferrer, el 1346 (3). Ferrer va sortir de Mallorca el 10 d’agost d’aquell any amb destinació al riu de l’Or, que era com s’anomenava en aquell moment el riu Gàmbia, pel fet que allí s’hi trobava or. En l’Atles Català d’Abraham Cresques de 1375 i en el de Macià de Viladestes de 1413, s’hi representa el vaixell de Jaume Ferrer amb la llegenda següent: “Partich l’uxer [buc de transport] d’en Jac. Ferrer per anar al riu del Or lo gorn de Sen Lorens quj es a x de agost en l’any M ccc xlvj”. Aquest fet és ratificat pel científic suec Jacob Graberg di Hemsö qui, referint-se a un manuscrit en llatí trobat als arxius secrets de Gènova, ens informa que: “El català Joannis Ferne [Jaume Ferrer] va sortir de la ciutat dels mallorquins en una galeassa el dia de la festa de Sant Llorenç, que és el 10 d’agost de l’any del Senyor de 1346, amb l’objecte d’anar al riu de l’Or...”. Bonnet Reverón troba moltes evidències que Ferrer va tocar les Canàries en un o altre moment del seu viatge, ja que Marín y Cubas recull una tradició que explica l’arribada dels aragonesos (sic) a l’illa de Tenerife el 1347 per fer un tractat de pau amb un monarca que s’intitulava rei de tota la illa (4). Recalca Bonnet Reverón que “el viatge de Jaume Ferrer al riu de l’Or demostra que ja era coneguda aquesta part de la costa africana. Així ho fa observar D’Avezac amb les paraules següents: “No es fa un viatge marítim [armament, diu en francès] amb destinació fixa quan no es coneix, almenys aproximadament, el punt al qual hom es dirigeix [le but que l’on doit atteindre]” (5).

Per altra banda, ja el 1339 el mallorquí Angelí Dulcert va dibuixar un mapa de l’arxipèlag. En paraules de Joaquín Blanco “Amb aquest mapa mallorquí les Illes Canàries vann deixar de ser mite, llegenda i fantasia per convertir-se en realitat, en geografia, en fet històric”.

Explica Bonnet Reverón que, aquest any de 1339, ja consten dos temples edificats pels mallorquins, un dedicat a Santa Caterina i l’altre a Sant Nicolau.  Mallorquins que es dedicaven al comerç amb els nadius i, com a fruit d’aquest tràfic, “tots els cronistes assenyalen els mallorquins com a introductors a les illes, sobretot de Gran Canària de les figueres i de la manera de conservar aquesta fruita, així com ensenyar als canaris la manera de fabricar cases. Bonnet Reverón cita el cronista Fra José de Sosa en la seva crònica (7) “Van fer els mallorquins moltes cases, pintant les fustes de molts colors, que feien de flors i herbes; i cavaren coves en cingles, ben treballades amb molta polidesa [pulideza, un catalanisme, per cert], que fins avui [1678] duren en alguns llocs; i donant-los ordre i manera de regir-se i governar-se amb molta primor i policia [policía, ordre polític de govern, un altre catalanisme] ”(cap. 7, llibre I). Ratifica en Marín y Cubas:“Es trobaren cases molt grans, majoritàriament amb escaires de pedreria treballada i fustam, fou obra de mallorquins”, cronista que també atorga als mallorquins la construcció de sistemes de regadiu a les illes. Conclou Bonnet Reverón: “A quins navegants, repetim, podem considerar vertaders portadors de la civilització a Canàries? No dubtem en afirmar-ho: foren els mallorquins i els catalans. Ells foren els que ensenyaren als naturals de Gran Canària la construcció d’edificis, usant per a tal cosa autèntiques eines; varen instruir en la fe cristiana als seus nous amics canaris; els donaren “ ordres de manera i governar-se, amb molta primor i policia ”, i fins i tot hem de pensaren l’establiment de factories permanentment unides a la metròpoli i amb els establiments africans ”(8).

L’historiador A. Lutolf, citat per Elies Serra Ràfols (9), dóna una data encara anterior a la d’en Sosa de 1335. “Abans de l’any 1335 –escriu-, foren visitades les Canàries pels aragonesos (sic)”. Cal dir, però, que encara que és molt probable, d’això no hi ha confirmació documental.

Sembla, així, contrastat que els mallorquins coneixien i dominaven les rutes d’accés a aquestes illes. Queda demostrat el constant anar i venir d’expedicions, l’existència d’un abundant tràfec mercantil i l’establiment d’un govern tant laic com eclesiàstic controlat per la Corona Catalana.

A continuació, engrunarem més expedicions i proves dels contactes de catalans i mallorquins a les Canàries, on s’hi va establir, al llarg del segle XIV, com hem dit, un protectorat depenent del comte de Barcelona i rei de Mallorca Pere III. Contactes que van continuar durant els regnats de Joan I i Martí I. L’absència de documents referents a aquests dos darrers reis té a veure amb les constants desaparicions documentals que es donen en tot el procés de la conquesta de les Canàries, com veurem més endavant.

Carles Camp

30/08/2011

BIBLIOGRAFIA

(1) B. Bonnet Reverón, “Las expediciones a las Canarias en el Siglo XIV”, Revista de Indias V (1944) núm 18, p. 577-610.

(2) Joaquín Blanco, Breve noticia histórica de las Islas Canarias. Editorial Rueda; Alcorcón (Madrid), 1983, p. 10.

(3) Buenaventura Bonnet Reverón, “Los mallorquines en las Islas Canarias”, Revista de Indias, VI, 1945, p.28-31.

(4) Fray José de Sosa, Topografía de La Isla Afortunada de la Gran Canaria, cabeza de partido de toda la Provincia comprensiva de las siete islas llamadas vulgarmente Afortunada. Año de 1678, llibre II, cap. 20, Manuscrit inèdit que es conserva a la Biblioteca Municipal de Santa Cruz de Tenerife.

(5) Buenaventura Bonnet Reverón, op. cit., p.29.

(6) Joaquín Blanco, op. cit., p.11.

 (7) Fray José de Sosa, op.cit. Impresa a Santa Cruz de Tenerife, Imp. Isleña, 1849.

 (8) Buenaventura Bonnet Reverón, op.cit. p. 19-31.

 (9) Elies Serra Ràfols, Revista de Historia, nº 64.

 (10) B. Bonnet Reverón, “Las expediciones a las Canarias en el Siglo XIV”, Revista de Indias VI (1945), p. 210.