Carles Camp. La conquesta catalana de les Canàries. La presa de possessió pels mallorquins (2)

Consolidació

Estan documentades sis expedicions catalanomallorquines a les Canàries entre els anys 1342 i el 1386, i és molt possible que n’hi haguessin més (10). Segons Francisco Sevillano Colón, les expedicions del 1342 tenien, clarament, “intenció de descobriment i de conquesta, en nom del rei de Mallorca”(11).

Entre aquestes expedicions, coneixem la de Francesc Desvalers i la de Domènec Gual. Bonnet Reverón ens diu que: “el 16 d’abril del 1342, el lloctinent del rei de Mallorca concedeix a en Francesc Desvalers la capitania i presidència d’una expedició adreçada a les illes de Fortuna que qualifica de noveyllament trobades”. L’expedició es componia de dues “coques bayonesques” anomenades Santa Creu i Santa Magdalena, comandades pels patrons Pere Magre i Bartomeu Giges i que tenien com armadors Bartomeu Moragues, Pere Giges i Francesc Albussa, tots de Ciutat de Mallorca.

El 26 d’abril del mateix any 1342, Roger de Rovenac, lloctinent del rei de Mallorca, va estendre un altre permís a Domènec Gual per a, també, dirigir-se a “les illes de Fortuna”. En aquest cas, amb una sola nau anomenada Sant Joan, tripulada per Guillen Boca, Guillem Dercós, Pere Dalmau, Guillem Maimó, Benet Ramon i Joan Pagà, com a companys i armadors. Aquesta expedició va ser promoguda pel rei Jaume III de Mallorca. Quan el regne de Mallorca va tornar a la corona catalana, Pere III va continuar i va estimular l’expansió cap a les Canàries, segurament com a possible alternativa a les rutes comercials mediterrànies controlades per l’imperi català.

Estan documentades, almenys, tres expedicions més a les Canàries des de Mallorca aquest any de 1342. Una del 15 d’abril, gràcies a una llicència a favor de Guillem Pere, ciutadà de Mallorca, patró d’una coca d’una coberta, per anar a les illes de ponent; un complement a la del 16 d’abril, més amunt detallada, on s’hi afegeix una llicència similar a favor de Bernat Valls i Guillem Safont, ciutadans de Mallorca, patrons i conductors d’una coca baionesa; i, finalment, la del 26 d’abril, llicència atorgada a Domènec Gual, mallorquí, patró d’una altra coca baionesca, i que duia com a tripulants a Guillem Bossa, Guillem Descós, Pere Dalmau, Guillem Maimó, Benet Ramon i Joan Pagà (15).

Anys després, el 1351, un tal Joan Dòria (ja ens apareix el presumpte genovès D’Oria que va anar a Mallorca amb pilot mallorquí) va promoure una butlla del papa Climent VI de 15 de maig, gràcies a la qual obtindria determinats privilegis a canvi d’evangelitzar les illes. Trobem notícia d’aquest fet en un document oficial del governador de Mallorca, que transcrivim:

“Nós, Guillerm de Logustaria, militar, lloctinent del noble i egregi varó senyor Gilabert, governador del regne de Mallorca. Sabent i considerant que per reverència del nostre altíssim creador Déu nostre Senyor Jesucrist i de la gloriosa benaventurada Verge Maria, sa pietosa Mare, i de tota la Cort celestial, que vosaltres Joan Dòria, Arnau Roger, Jaume Segarra i Guillem Fuser, de Mallorca, amb llicència i permís del nostre Santíssim Pare el Papa, i l’il·lustríssim Senyor nostre el rei d’Aragó, desitgeu passar en breu amb una nau, vosaltres i molts altres amb les vostres famílies que us han d’acompanyar a les illes descobertes no fa molt, nomenades de Canària, amb la fi de convertir al coneixement de l’augusta Trinitat i de reduir a la fe ortodoxa a les gents que habiten les esmentades illes, i que desconeixen en absolut a Déu...”

És més, l’expedició tenia un exprés caràcter de presa de possessió i de domini com es desprèn de les instruccions del lloctinent:

“...per tant, nós, el lloctinent abans esmentat amb l’autoritat del càrrec que executem i de part del dit Senyor nostre el Rei d’Aragó, considerant no sense raó, la suficiència i legítima bondat del vostre Arnau (Arnau Roger), el nomenem i constituïm capità i cap a la mar i a terra de les dites gents (els expedicionaris)”.

I continua:

“...I si succeís, que Déu ho vulgui, que adquiríssiu les esmentades illes o alguna d’elles, les tindreu en feu de l’esmentat senyor nostre el Rei d’Aragó, i en el seu nom i representació, nós, certament us donem ple poder d’obrar en i damunt la dita gent  i sobre cada una d’elles i sobre els seus béns, i d’exercir absolutament l’omnímoda jurisdicció civil i criminal, i de conèixer en tots els plets i controvèrsies civils i criminals, i de regir i governar les predites gents com a vós us sembli més convenient...”. La jurisdicció concedida a l’Arnau Roger era molt extensa: “ I també inquirir dels crims i condemnar i castigar els reus tant en les causes i fets civils com en els criminals, si han de ser condemnats o castigats en els seus béns o en el cos; i si mereixen ser absolts, siguin absolts, i executar els manaments, i qualssevol preconitzacions que calgui fer...” i continua detallant tota mena de potestats i poders per a fer executar lliurament la llei i l’ordre a les noves terres que s’han de conquerir.

Les instruccions concloïen:

“Per la nostra autoritat us conferim plena potestat per a que amb els que us acompanyin i amb el dit Arnau com a cap, navegueu a les esmentades illes en l’esmentada nau, i que guardin les vostres ordes i manaments, i quan sia del beneplàcit del nostre Rei i Senyor. Fet a Mallorca, tec...” (12).

Segons Bonnet Reverón: “l’expedició tenia llicència del papa i del rei d’Aragó; és la realització del projecte exposat al Summe Pontífex per Joan Dòria i acceptat per Climent VI, de dur els naturals d’aquest arxipèlag ja batejats i que residien a Mallorca, amb objecte de propagar mitjançant ells la fe a Canàries juntament amb els capellans i frares ja citats.” De la qual cosa es desprén, d’altra banda, que ja feia anys que els mallorquins voltaven per aquestes illes, fins al punt de tenir-ne esclaus als quals havien batejat, havien ensenyat català i havien adoctrinat en la fe cristiana.

Recalca Bonnet Reverón: “Guillem de Llagostera, al confirmar a (en) Roger el comandament pel qual l’havien escollit els seus companys, ho fa amb llicència del Papa i autorització del Rei d’Aragó”i afegeix: “Els catalans i mallorquins van pretendre dominar part del país (de les Canàries)..., els expedicionaris tenien intenció de colonitzar i conquerir el país al qual anaven ”.

Resumeix Bonnet Reverón: “D’allò que hem exposat es desprèn que es tractava, no d’una simple visita a les illes, sinó d’un propòsit de colonització i annexió deliberat”(13).

Cita després Marín y Cubas, qui va escriure: “Tingueren els mallorquins en aquesta illa de Gran Canària alguns ports, que sabem del seu comerç a les Illetes, una forta casa de pedra sola, molt forta, que la seva paret tenia set pams d’ample, i segons els fonaments una quadra molt ampla i llarga on avui hi ha una ermita de Santa Caterina Màrtir; a la part del Sud, en el Ganeguin (Arguineguin), una cova on es deia missa que oïen els cristians que comerciaven, nomenada Santa Àgueda, com l’església major de Sicília, que així es diu; a la part de ponent, a unes poblacions de canaris nomenada Tirma, i altres del llogarret de Sant Nicolau de Tolentino, on es deia missa; molt a la vora del mar una ermita molt petita, la meitat cova i l’altra meitat de pedra, i a la platja d’Agaete (Gaeta), nomenada així pels sicilians, i és casa seva, allí tenien com presidi amb una paret de pedra fins la platja a manera de muralla...” (14).

Se’ns parla d’esglésies, de cases fortes, de castells de defensa, de ports, etc. Queda demostrat que la presència de mallorquins (i també de sicilians) a Canàries no era esporàdica ni anecdòtica, sinó un fet permanent i consolidat. La presa de possessió va ser, per tant, real i efectiva.

Carles Camp

2/09/2011

(10) B. Bonnet Reverón, “Las expediciones a las Canarias en el Siglo XIV”, Revista de Indias VI (1945), p. 210.

(11) Francisco Sevillano Colón, “Los viajes medievales desde Mallorca a Canarias”, Anuario de Estudios Atlánticos, núm. 18, 1972, p. 7-9.

(12) B. Bonnet Reverón, op. cit. (1945), p. 199-201.

(13) B. Bonnet Reverón, op. cit. (1945), p.194, 199-202.

(14) B. Bonnet Reverón, op. cit. (1945), p.212-3.

(15) Francisco Sevillano Colón, op. cit (1972), p. 27-57