Carles Camp. La conquesta catalana de les Canàries. La presa de possessió pels mallorquins (3)

Articles anteriors: 1 i 2

Costums catalans a les Canàries

Segons Bonnet Reverón: “La tradició conserva el record que els mallorquins ensenyaren als canaris la fabricació d’edificis, la introducció del blat i d’arbres fruiters com la figuera”(16).

Tant era així que a, l’esmentada Butlla del 15 de març del 1351, el papa Climent VI diu als mallorquins: “...principalment havent alguns fidels fervorosos i en nombre suficient que habiten a Mallorca i que són nadius de les dites illes (les Canàries), que havent sigut regenerats amb el bateig i instruïts en llengua catalana, estan disposats a anar amb tu a les dites illes d’infidels per a treballar en dit sentit...”(17). El 1351, per tant, la relació dels mallorquins amb les Canàries ja té un llarg recorregut.

Sobre aquestes relacions amb les Canàries, no disposem tan sols de la documentació reial, també tenim testimonis notarials que fan referència a la vida civil. El 1396, per exemple, en Francesc Masqueró, de Mallorca va deixar establert en el seu testament que la seva esclava Antònia de nacione Canariorum, després de la seva mort i de la seva esposa Bàrbara, fos declarada lliure (18). I el mariner Guillem Jaffe de Sineu (Mallorca), el dia 26 d’octubre de 1342, reclama notarialment als hereus de Pere Magre, patró d’una de les coques baionese que havien anat a Canàries amb el capità Francesc Desvalers, el que se li deu del seu salari de cinc mesos i mig que va durar el viatge (19)

Tant clar, efectiu i real era el domini de la corona Catalana sobre aquest arxipèlag que, el mateix 1351, el papa designa el primer bisbe de les Canàries al carmelita mallorquí Fra Bernat, del qual algú sembla que ha tingut cura que no en sapiguem res més (20), tret que va morir el 1354. Se sap que, el 1377, n’era bisbe el franciscà Fra Francesc. Es coneix una carta de recomanació del rei Pere III al papa Gregori XI en què demana que el dispensi de l’obligació de traslladar-se a les Canàries. El 1394, hi consta com a bisbe el dominicà Jacme Ultzina(21), que era el prior del monestir de Sant Domènec de Palma, a Mallorca. Sobre els bisbes canaris d’aquestes dècades i del seu bisbat en parlarem en un altre lloc.

El rei Pere III, en una carta adreçada al papa Urbà el 22 de febrer de 1386, suplica auxili espiritual per a uns “pobres ermitans i altres gents” que es proposaven passar a les illes Canàries a predicar l’Evangeli. Continua el rei català: “A nosaltres ens és gratíssim, i desitjat, arribin a feliç terme els seus esforços, ja pel zel de la fe predita, quan per la costum que existeix en Nós i els nostres predecessors d’Aragó el prestar la nostra cooperació a aquestes empreses...”. Com diu en Bonnet Reverón, el rei Pere seguia “la tradició dels seus antecessors”(22).

I de la mateixa carta, destaca en Bonnet Reverón: “És molt significatiu el fet consignat en aquest paràgraf (de l’esmentada carta del rei Pere III), de l’existència de poblacions construïdes a les illes, que confirma la tradició de cronistes sobre els edificis fets pels mallorquins, i que fa pensar en una colonització empresa potser des de Francesc Desvalers fins la Butlla de 1369” (23).

L’any 1366 es detecta a l’arxipèlag la presència d’un “enemic” que volta per aquells verals amb la intenció de fer alguna incursió o d’apoderar-se d’alguna de les illes. Es desconeix de qui es tractava: podrien ser portuguesos o genovesos. Pere III, des de Saragossa el 26 de juny de 1366, emet un document on s’ordena a Pere de Cardona, “dressaner de les nostres dressanes de la nostra ciutat de Mallorca” que doni suport a un Joan de Mora, identificat com a dilectus noster Johannes de Mora, miles, “pel que fa a una operació armada que Joan de Mora, cavaller, va a realitzar davant de les illes de Canària i altres enemics nostres, amb l’encàrrec exprés que li faciliti“ les veles i altres paraments, armes, instruments i subministres per a una galera dels paraments, rems, aparells i subministres que teniu nostre” amb el compromís de passar comptes a la seva tornada. No se sap quan va sortir i com va anar la campanya militar empresa per Joan de Mora. Suposem que devia ser un èxit, ateses les nombroses mercès que Pere III li va atorgar entre 1369 i 1382 (24).

És de destacar que els primers pobladors de Canàries del segle XV dels quals hi ha coneixement concret i documentat tot i que, segons la història oficial eren d’origen castellà i andalús, feien el repartiment de terres i el rec com es feia a València; és a dir, que cada tros de terra tenia assignada una certa quantitat d’aigua, essent així que terra i aigua eren el mateix lot, encara que a la llarga, com a conseqüència que a Canàries l’aigua és més escassa que a València, es va passar al sistema de repartiment de torns d’aigua, usat a Catalunya, per cert, fins fa ben poc (25). En qualsevol cas, està clar que els pobladors de les Canàries del segle XV feien servir el mateix sistema que es feia servir al País Valencià en aquells temps.

També s’ha comprovat que “els pobladors de Gran Canària que es varen destacar en la indústria sucrera varen obtenir mercès de terra amb l’aigua originalment adscrita a ella”(26), és a dir, que l’estil del País Valencià ja era llavors consolidat en aquells anys del voltant del 1500. De la indústria sucrera ja en parlarem més endavant.

Així ho explica Thomas F. Glick que afegeix que els sistemes de rec andalusos “encara” s’han d’estudiar. Sospitem que aquests estaven poc consolidats per tal com gran part d’Andalusia era terra de secà i de latifundis i que no hi havia grans sistemes institucionalitzats de rec gairebé enlloc de la regió. Al País Valencià i a les Balears, en canvi, zones de petits propietaris, el rec sí que estava organitzat i institucionalitzat. Pensem en el Tribunal de les Aigües de València, encara vigent.

Tot i això, Glick no se’n pot estar de repetir la consigna oficial que els sistemes de rec de les Canàries i del Nou Món són heretats dels andalusos (27), malgrat que, com hem vist, en el seu article reconeix que només s’ha provat que era al País Valencià i a Mallorca on els sistemes de rec estaven ben desenvolupats i consolidats.

Efectivament, quan aquest autor ens parla dels “qanats, pou horitzontal, o més exactament, una galeria d’infiltració o un túnel que condueix l’aigua per gravetat des d’un pou mare al llarg d’un aqüífer fins arribar a la superfície on es connecta amb un canal o aqüeducte” diu que només s’han trobat abundantment a Mallorca i al País Valencià (28). La seva presència a Andalusia, en el segle XV, era merament testimonial (29) i ni se’n parla a la resta del regne de Castella.

Doncs bé, la “tècnica dels qanats fou difosa per Amèrica, notablement a Mèxic”(30). Només podia venir de la zona catalana l’única on aquesta tècnica era prou estesa, coneguda i desenvolupada.

Glick, volent demostrar l’origen andalús de les tècniques de rec emprades pels nous pobladors espanyols a les Canàries i a les Índies, el que ens acaba demostrant, sense adonar-se’n, és el seu origen català.

Carles Camp

6/09/2011

BIBLIOGRAFIA

(16) B. Bonnet Reverón, “Las expediciones a las Canarias en el Siglo XIV”, Revista de Indias VI (1945), p.213.

(17) B. Bonnet Reverón, op. cit. (1945), p.197.

(18) B. Bonnet Reverón, op. cit. (1945), p. 15.

(19) B. Bonnet Reverón, op. cit. (1945), p. 23-24.

(20) Balbino Velasco Bayón, 1eres Jornades d’Estudis Catalano-Americans, juny 1984, Comissió Catalana del Cinquè Centenari del Descobriment d’Amèrica, Generalitat de Catalunya, Departament de Presidència, octubre 1987, p. 337.

(21) B. Bonnet Reverón, op. cit. (1945), p.206, 213.

(22) B. Bonnet Reverón, op. cit. (1945), p.206-7.

(23) B. Bonnet Reverón, op. cit. (1945), p.207.

(24) Antonio Rumeu de Armas, “La expedición militar mallorquina de 1366 a las islas Canarias”. Anuario de Estudios Atlánticos, núm. 27, 1981, p. 497-503.

(25) Thomas F. Glick, “Regadío y técnicas hidráulicas en al-Andalus, su difusión según eje Este-Oeste”. Actas del Primer Seminario Internacional sobre la Caña de Azúcar. Casa de la Palma, Motril (Granada). Junta de Andalucía, setembre 1989, p. 90-1.

(26) Thomas F. Glick, op. cit, p.96.

(27) Thomas F. Glick, op. cit., p. 84.

(28) Thomas F. Glick, op. cit., p.85-6.

(29) Thomas F. Glick, op. cit, p.86.

(30) Thomas F. Glick, op. cit, p.87.