Carles Camp. La conquesta catalana de les Canàries. La presa de possessió pels mallorquins (i 4)

Articles anteriors: 1, 2 i 3

Falsificacions portugueses

Per poder reivindicar drets de possessió sobre les Canàries, Portugal, com més endavant faria Castella, es va dedicar a falsificar documents sobre suposades exploracions portugueses a l’arxipèlag.

El primer dels quals fa referència a una expedició d’exploració portuguesa enviada per Alfons IV de Portugal, l’any 1341, expedició que, en cas de ser certa, no va significar cap presa de possessió ni fixació de la presència portuguesa a les illes (31). Fins i tot, el document que ens testimonia aquesta expedició ha estat considerat fals. En paraules de Bonnet Reverón: “És curiós, escriu el doctor Serra (Serra Ràfols: Los portugueses en las Canarias ), que precisament a Portugal sorgissin dubtes sobre l’autenticitat d’aquesta carta. El senyor Jordao de Frestas (Diario das Noticias de 16 de juliol de 1917) va posar en evidència els caràcters intrínsecs que ho diuen...”. Encara que el seu text coincideix amb un altre atribuït a un tal Niccolo da Recco, no sabem si algú n’ha estudiat l’autenticitat. En qualsevol cas, no val l’argument de dir que ningú tenia interès en fer aquesta falsificació, tal i com afirma el mateix autor (32).

El 1925, va aparèixer, a Coimbra, el volum III d’una História de Portugal de Fortunato de Almeida on, a les pàgines 762 a 765, presenta tres documents o, més exactament, un de 1385 que conté informació i amplia altres dos de referits a fets del 1370 i del 1376, que expliquen les proeses canàries d’un tal Lansarote de Framqua personatge que, presumptament, hauria mort lluitant contra els indígenes (33). L’autenticitat dels documents va ser dubtosa des del primer moment i, finalment, van ser rebutjats pels historiadors ja que els originals mai han pogut ser examinats, tal i com va voler fer Jaime Cortesâo el mateix any 1925, i, fins i tot, un prestigiós erudit hi va detectar falsificacions clamorososes en el mateix text del document.

Això, no va impedir que l’historiador portuguès João da Silva Marques, al preparar la seva ingent obra Descobrimientos Portugueses, hi afegís aquesta documentació provadament falsa. El prestigi de l’obra ha fet que, lamentablement, molts historiadors posteriors s’hagin cregut aquestes expedicions portugueses a les Canàries, expedicions que mai no van existir i que Serra Ràfols, amb un xic de cinisme i un bon i sà sentit de l’humor, va anomenar el redescubrimiento (34).

Falsedats castellanes

La intenció dels castellans d’anul·lar la presència catalana a les Canàries per justificar la incorporació d’aquestes illes a la corona de Castella ha estat l’origen de nombroses manipulacions històriques.

Així, veiem com el cronista Abreu Galindo ens explica que, el 1377, durant el regnat de Joan I de Castella, concretament durant la guerra entre Castella i Portugal i el duc de Làncaster, un tal Martín Ruíz de Avendaño, biscaí, va fer una expedició d’exploració a Lanzarote. Aquest Martín Ruíz de Avendaño apareix en la Crònica de Pero Niño, amb qui, malgrat combatre plegats, no mantenia gaire bona relació.

El problema d’aquesta versió és que, l’any 1377, Joan I de Castella encara no regnava (ho va fer a partir del 1379) i que l’esmentada guerra no va començar fins al 1381 i va transcórrer sota el regnat d’Enric III de Castella. Tampoc no és versemblant que aquest rei enviés dos capitans amb tanta diferència d’edat a la mateixa expedició (vint-i-sis anys en Pero Niño, cinquanta-vuit en Martín Ruíz) ni que el més vell estigués a les ordres del més jove.

Conclou Bonnet Reverón que “al demostrar que el capità Ruíz de Avendaño no va visitar les Canàries l’any 1377, se’n ressenteix una tradició constantment repetida per cronistes i historiadors, des de que l’Abreu Galindo la va insertar en la seva obra el 1632”(35).

Un altre exemple és el del naufragi d’una nau que Castillo situa el 1382, propietat d’un Francisco López, natural de Sevilla, que havia salpat de San Lúcar de Barrameda i es dirigia a Galícia però que va ser arrossegada per un temporal fins a l’illa de Canària. Ben acollits pels indígenes, els tretze tripulants supervivents s’hi van instal·lar i hi van predicar l’evangeli amb un notable èxit ja que, sempre segons el relat, van aconseguir un bon nombre de conversions. Un fill dels supervivents, nascut allí, conegut com a Pedro o Pedro el Canario va escriure unes memòries on recull aquesta història i altres peripècies de la vida i la mort d’aquells tretze homes a mans dels indígenes, així com el seu testament. Aquesta crònica va ser recollida per l’esmentat Castillo en la seva Descripción histórica y geográfica de las islas de Canaria, escrita al segle XVIII.

Doncs bé, Buenaventura Bonnet Reverón denuncia la falsedat d’aquests escrits. Sobre el naufragi recollit al pseudo-Pedro ens diu Bonnet Reverón: “La lectura d’aquest passatge ens demostra que estem en presència d’una falsificació. No es consigna el nom de la nau naufragada; dels tretze supervivents només dóna el nom de set i, en el lloc de la catàstrofe, surten dubtes per situar-lo a ponent (d’una de les illes Canàries). Quant a la data, augmenta la confusió: primer Castillo dóna l’any 1380 i el pseudo-testament, el 1382; l’explicació en el nostre concepte és que, com que la data de 1380 més els onze anys que suposa Castillo, no coincideix amb la de 1393 en què afirma que foren morts pels canaris en la invasió dels andalusos i biscaïns (de què hem parlat abans), la modifica i dóna la de 1382”.

Continua en Bonnet Reverón afirmant que el testament és un frau (‘superchería’, en diu) i ens explica que “estava escrit en un castellà que no pertany a finals del segle XIV. Malgrat tot, les seves característiques gramaticals i redacció són les de ple segle XVIII, època en què escriu Castillo, i a ell li hem d’atribuir la falsificació ja que “inventa i transcriu un document que mai va existir”.

I conclou: “Per a nosaltres, degué ser escrita en català pels eremites de 1386” i que “el naufragi de 1380 o 1382 s’ha de suprimir de la nostra història”(36).

Per què inventar aquesta història? Per què es van prendre tantes molèsties els censors? L’explicació és ben senzilla: estava en la memòria col·lectiva dels habitants de les Canàries (i potser d’altra gent) que hi van haver tretze clergues catalans i mallorquins que van ser morts pels indígenes canaris, el 1393.. Afortunadament per a nosaltres, els censors no van ser massa hàbils en la seva ja habitual feina de transformar catalans en castellans o, com que era un fet encara fresc en la memòria col·lectiva, potser no es els va ser fàcil substituir-los per tretze clergues castellans. Llavors, senzillament, els van convertir en laics i els van atribuir la tasca evangèlica finida amb els seu assassinat que va recollir la tradició.

És difícil saber si l’inventor d’aquesta falsificació va ser el mateix Castillo, com afirma en Bonnet Reverón, o va ser ell mateix una altra víctima de la manipulació dels censors que van interpolar aquesta història en la seva crònica.

Falsedats castellanoportugueses

Tot i que no s’atreveix a concretar-ne amb certesa el nom i no ofereix cap alternativa, el cronista Abreu Galindo ens parla d’un Fernando de Castro, gallec, que va organitzar una expedició a la Gomera, l’any 1372. Malgrat que, efectivament, en aquells anys està documentat històricament un gallec anomenat Fernando de Castro, pel que coneixem de la seva vida, molt atrafegada i complicada, no va poder realitzar l’esmentada expedició.

D’altra banda, coneixem una expedició portuguesa a la Gomera l’any 1424 o 1425, composta per dotze caravel·les manades pel portuguès Fernando de Castro, personatge també històricament comprovat.

Conclou així en Bonnet Reverón: “...el personatge que manava l’expedició no fou el gallec don Fernando de Castro, sinó un capità portuguès amb el mateix nom i cognom; que la data assignada a aquest succés no pot ser-ne d’altra que la de l’any 1425 i que s’ha de rebutjar per inadmissible la fixada per l’Abreu Galindo i en Viera y Clavijo...”.

Però l’embolic es fa encara més gran quan un cronista anomenat Leonardo Torriani, el 1590, fon els dos personatges de Fernando Ormel i Fernando de Castro en un de sol i crea un Hernando Ormel de Castro “gentilhome gallec”.

I molt temps després, i desconeixent-ne les fonts emprades, Pedro de A. del Castillo també cau en la mateixa confusió, quan en un mateix paràgraf l’anomena “Fernando de Ormel” i seixanta set paraules després “Castro”. I ens diu també en Viera y Clavijo: “Don Fernando de Ormel, o de Castro, respectant els favors...” (37).

Veiem aquí com les confusions i la descoordinació dels censors ens fan la feina. Però, què estaven amagant?

Fixem-nos en el joc: Fernando de Ormel/Fernando de Castro (gallec)/Fernando de Casreo (portuguès)/Fernandolmos. Aquest era la portuguesització del nom del flamenc al servei de Portugal Fernand von Olm, segons la hipòtesi d’en Bonnet Reverón, el qual apareix a la documentació portuguesa com a Fernandulmo. Ell i altres “flamencs” van participar activament en els fets mariners portuguesos del segle XV (38). Si, realment, era un flamenc al servei de Portugal per què li havien de canviar el nom i fer-lo passar com a gallec o portuguès?

La nostra hipòtesi de treball és que aquesta expedició, així com les altres atribuïdes a l’anomenat Fernandulmo, van ser encapçalades, en realitat, pel català Ferran d’Oms o Doms, membre d’una noble i destacada família barcelonina, a qui convenia fer desaparèixer de la història ja que podria treure legitimitat a Castella en les seves apropiacions

És molt important recordar que Castella va ocupar Portugal durant seixanta anys, del 1580 al 1640, temps més que suficient per fer desaparèixer i manipular tota la documentació que els convingués.

Aquestes cròniques, qualificades d’apòcrifes per Bonnet Reverón són un exemple significatiu de la fiabilitat de les fonts que parlen de la història de les Canàries dels segles XIV i XV, com veurem pròximament.

Carles Camp

09/11/2011

(31) Joaquín Blanco, Breve noticia histórica de las Islas Canarias. Editorial Rueda. Alcorcón (Madrid), 1983, p. 11-13.

(32) B. Bonnet Reverón, “Las expediciones a las Canarias en el Siglo XIV”, Revista de Indias V (1944) núm 18, p.602.

(33) João Martins da Silva Marques, Descobrimientos portugueses. Lisboa, Instituto para a Alta Cultura, vol. I, 1944, núm. 115, 137 i 162.

(34) Elies Serra Ràfols, “El redescubrimiento de las Islas Canarias en el siglo XV”, Revista de Historia Canaria, Universidad de La Laguna de Tenerife, Tom XXVII, Any XXXIV, nº 135-136, juliol-desembre 1961.

(35) B. Bonnet Reverón, “Las expediciones a las Canarias en el Siglo XIV”, Revista de Indias VI (1945), p.389-96.

(36) B. Bonnet Reverón, op. cit. (1945), p.398-402.

(37) B. Bonnet Reverón, op. cit. (1945), p.407-14.

(38) III Jornada d’Estúdios Históricos das Açores, Centro d’Estúdios Históricos das Açores, Funchal, Madeira.