Carles Camp. La indústria sucrera i les Canàries (2)

De València a les Canàries

El primer enginy de sucre instal·lat a Madeira el trobem documentat l’any 1452 (15) en una llicència que l’infant Enric concedeix a Diogo de Teive, personatge molt vinculat a Catalunya i al descobriment, puix va ser ell i el seu pilot Pero Vasques els qui van comunicar a Colom l’existència d’un continent a l’altra banda de l’Atlàntic (16). Un familiar de Diogo de Teive, anomenat a Catalunya Velasco de Tayde, prior de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem a Portugal i lloctinent del gran mestre de l’Orde, el català Pere Ramon Sacosta, era a Catalunya, amb un seguici de 16 acompanyants, l’estiu del 1463 (17). Apareixen nombrosos Teive lluitant amb Pere IV en els anys de la Guerra Civil catalana de 1462-1472 (18).

Per tant, donada aquesta data de 1452, no és veritat, com algú ha afirmat (19), que la producció sucrera fos importada simultàniament i directament des de Sicília a Madeira i a València. A Madeira, com hem vist, hi va arribar més de cinquanta anys després que ho fes a València (v. capítol anterior).

Un detall important a l’hora de corroborar la hipòtesi de la procedència valenciana de la tecnologia sucrera portuguesa és el del nom del mestre sucrer que la va dur a les Açores i que, segons unes fonts era Antonio Curvelo, però que, segons d’altres, era, simptomàticament, Antonio Catalão(20).

Des de Madeira, sempre segons la versió oficial, la tecnologia sucrera va fer el salt a les Canàries. Ens diuen els investigadors Eduardo Aznar Vallejo i Ana Viña Brito: “La planta [canya de sucre] fou introduïda [a Canàries] des de Madeira, d’on el governador Pedro de Vera la va fer venir, juntament amb el personal necessari per a la seva posada en cultiu i industrialització. Aquest origen portuguès deixarà una àmplia marca en la designació de les instal·lacions, els operaris, els instruments...”. I continuen: “ Des de Canàries el sucre passarà a les Índies, com posen de manifest les reials cèdules per què en Lope de Sosa [governador de les Canàries] dugui a l’Espanyola mestres de sucre canaris ” (21).

Aquesta història topa amb alguns problemes importants. En primer lloc, cal tenir present que, en aquells temps, Castella i Portugal eren enemics irreconciliables. Com permetria Portugal que una tecnologia seva, tan lucrativa fos cedida al seu pitjor enemic?

En efecte, l’arxiver Silva Marques documenta que, a Madeira, l’any 1478, hi vivia el mestre sucrer valencià James (Jacme/Jaume) Timer. El novembre d’aquell mateix any. el príncep de Portugal, futur rei Joan II, l’autoritzava a tenir naus per comerciar des de Madeira amb Portugal i amb altres regnes, excepte Castella (22).

Aquest document és importantíssim ja que, d’una banda, confirma la hipòtesi aquí defensada: que van ser els mestres sucrers valencians els que van dur la tecnologia de la indústria sucrera a Madeira i, de l’altra que, si Portugal no permetia ni tant sols exportar a Castella mercaderies provinents de Madeira, especialment sucre, com hauria permès que Castella rebés la tecnologia i els experts en la fabricació del sucre? Completament impossible. Tot i la firma del Tractat d’Alcaçobas de 1479 amb què, en teoria i entre altres coses, es va acordar la pau entre els dos regnes, la desconfiança i la rivalitat portuguesa envers Castella, primer i amb la Monarquia Hispànica després, no va deixar d’existir mai i encara perdura.

Per altra banda, un altre punt feble de la versió oficial el trobem en tota la informació referida a la personalitat del governador Pedro de Vera, del qual parlarem més extensament en un proper article, suposadament andalús però, en realitat, membre de la família dels Martínez de Vera, de sang reial, la qual cosa capacitaria Pedro de Vera per ocupar el càrrec de governador, un càrrec reservat tradicionalment a persones vinculades amb la casa reial. Els Martínez de Vera eren, a més, originaris de la comarca de la Safor, regió amb una indústria sucrera molt potent. El fet que Pedro de Vera fos valencià i de la Safor explicaria moltes de les contradiccions i els buits que envolten la seva figura. Pedro de Vera, senzillament, s’hauria endut amb ell, del seu país a les Canàries, els experts, els planters i la maquinària necessàries per introduir i implementar una tecnologia i una producció amb què estava perfectament familiaritzat.

Finalment, cal remarcar un problema important que afecta la versió oficial en el seu conjunt. Els documents a partir dels quals ha estat confegida no són contemporanis sinó que són tardans o molt tardans, del segle XVII, tret d’un de datat el XVI. L’allunyament temporal pot distorsionar la veracitat dels fets que s’hi recullen. Les diverses fonts es referencien entre si i semblen basar-se en un mateix relat primari que hauria desaparegut. Cap d’elles, però, concreta les proves en què es basa l’afirmació que el sucre va arribar des de Madeira a les Canàries (23). Simplement, vagues referències a tot un seguit d’articles de caire agrícola i ramader (24) que Pedro de Vera hauria fet venir “d’Espanya i de Madeira”, entre els quals, sense precisar exactament la procedència, hi havia la canya de sucre.

Arribats a aquest punt, val la pena fer un breu comentari de cadascuna d’aquests fonts:

• Crònica Ovetense (1639), que se’ns diu que és una còpia de l’original escrit per l’alferes Alonso Jaimes de Sotomayor, original que, naturalment, tal i com seria d’esperar, s’ha “perdut”: “el gobernador Pedro de Bera ynbió a España y a la ysla de la Madera por frutales y cañas de asúcar, legunbres y todo jénero de ganados, y casa, y se plantaron por toda la ysla muchísimos cañauerales, que luego comensaron a dar ynfinito asúcar muy bueno...  ...el dicho gobernador Bera hiso el primer ynjenio de agua serca de la ciudad... ...y el alféres Sotomayor hiso otros, que molía con caballos” veient de passada com el cultiu es va estendre sobremanera (25). Costa de creure que a Madeira sobressin, per a l’enemic a més, tants mestres sucrers i més tenint en compte la prohibició abans citada.

• Crónica Lacunense (còpia tardana, del segle XVII), on Pedro de Vera és anomenat Rodrigo (però només a la portada) i l’inici de la campanya de conquesta de les Canàries del dit Jean de Bethencourt el 1439 en comptes del 1402, que és el que ens diu la història oficial (26).

·         Crónica Matritense (la més propera als fets, “només” uns setanta anys després, a mitjans del segle XVI). Ens dóna una versió diferent: “hiço traer de Castilla y de la isla de Madera muchos sarmientos y otras plantas y semillas y cañas de asúcar...  ...Y Pedro de Vera hiço el primer ingenio de el agua en ella... ...y Alonso Jaimes hiso otro que molía con caballos... ...Así que los dichos ingenios fueron los primeros que fabricaron açúcares en Canaria” (27). Atenció al detall: ja no és Espanya, és de Castella d’on vénen els béns productius importats pel governador, a part de Madeira, és clar. Això ens dóna a entendre que no era ni “Espanya” ni “Castella”, de ben segur que era “Catalunya” o “València”.

·         Historia de la conquista de las siete yslas de Canaria, (recopilació feta el 1646) que també diu “el gouernador Vera imbió a España y a la ysla de Madera por frutales y cañas de asúcar, legumbres y todo género de ganados y casa, y con esto se plantaron  por toda la ysla muchíssimos cañaverales, que luego empesaron a dar mucha abundancia de asúcar  muy bueno” (28).

• Libro Segundo prosigue la conquista de Canaria (passa per ser una còpia fidel (sic) d’un original escrit per uns anomenats Pedro Gómez Escudero (Scudero) i un Sedeño o Cerdeño) Diu: “El Gouernador Pedro de Vera invió a Spaña i a la isla de la Madera a buscar frutales para plantar luego que se acauó la conquista, con que en brebe tiempo se pobló de frutos: parras, cañas de asúcar, i todo género de árboles, legumbres, animales, asnos, cauallos, ieguas, vacas, bueies, conejos, perdices, menos liebres que no ai. ” (29).

Si ens hi fixem bé, enlloc concreta que la canya de sucre vingués de Madeira! Concloure que la canya de sucre va venir exactament de Madeira és una mera suposició, basada en la negació de l’existència d’una indústria sucrera a “Espanya”, negació totalment inexacta, com hem vist.

En definitiva, com que no és versemblant que els enemics s’ajudin entre si, i ja hem vist que hi havia una expressa prohibició de comerciar amb Castella, es fa difícil pensar que hi hagués un traspàs tecnològic –i més d’un producte estratègic- des de Portugal a Castella. Si això afegim que l’únic lloc d’on podia venir tecnologia per a la producció industrial de sucre des d’Espanya (entesa com a entitat geogràfica) era el regne de València, fet que calia esborrar de la història, tot fa pensar que “i de Madeira” és una interpolació posterior amb una clara intencionalitat política:ocultar la presència de súbdits de la monarquia catalana en un territori que Castella volia apropiar-se en exclusiva.

Carles Camp

21/09/2011

(15) Sidney M. Greenfield, “Sugar cane in the Atlantic Islands”. Actas del Primer Seminario Internacional sobre la Caña de Azúcar. Casa de la Palma, Motril (Granada), Junta de Andalucía, setembre 1989, p.67.

(16) Carles Camp Pérez, “Diogo de Teide, Colom i la Descoberta”, Actes del Segon Col·loqui sobre Colom, Portugal, i la Descoberta d’Amèrica, en premsa http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=FA0078&PatronBusquedaDescripcion=diogo+de+teive

(17) Jaume Sobrequés i Callicó, Catálogo de la Cancillería de Enrique IV de Castilla, Señor del Principado de Cataluña. Centro Superior de Investigaciones Científicas, Institución Milá y Fontanals, Departamento de Estudios Medievales, Anuario de Estudios Medievales, Anejo 7; Barcelona, 1975, p. 281, 295.

(18) J.Ernest Martínez Ferrando, Catálogo de la documentación de la Cancillería Regia de Pedro de Portugal (1464–1466). General de Archivos y Bibliotecas, Servicio de Publicaciones del Ministerio de Educación Nacional; Madrid, 1953, Documents nº 456, 616, 1.287, 1.298, 1.345, 1.376, 1.379, 1.386, 1.496, 1.911, 2.396, 2.622, 2.942, 2.969, 3.037 i 3.197.

(19) Carme Barceló, Antoni Labarta, Carme Barceló, Antoni Labarta, “La industria azucarera valenciana y su léxico (siglos XV-XVI)”. Actas del Segundo Seminario Internacional sobre la Caña de Azúcar; Casa de la Palma, Motril (Granada), Junta de Andalucía, setembre 1990, p.75.

(20) Sidney M. Greenfield, op. cit., p.71.

(21) Eduardo Aznar Vallejo i Ana Viña Brito, “El azúcar en Canarias”. Actas del Primer Seminario Internacional sobre la Caña de Azúcar; Casa de la Palma, Motril ( Granada ), setiembre 1989, p. 173-188.

(22) B. Bonet Reverón, “Las expediciones a las Canarias en el siglo XV”. Revista de Indias (1945), p.127, Nota 58 a peu de pàgina: João Martins Silva Marques, Descobrimientos portugueses. Vol. III, núm. 138, p. 178.

(23) Eduardo Aznar Vallejo, La integración de las Islas Canarias en la Corona de Castilla (1478-1526). Colección Viera y Clavijo, VI, Ed. Secretariado de Publicaciones de la Universidad de La Laguna; La Laguna, 1983, p.260.

(24) Francisco Morales Padrón, Canarias, Crónicas de su conquista, Ed. Cabildo Insular de Gran Canaria, 1978, p. 164, 226, 253, 317 i 419.

(25) Francisco Morales Padrón, op. cit., p. 164.

(26) Francisco Morales Padrón, op. cit., p. 226.

(27) Francisco Morales Padrón, op. cit., p. 253.

(28) Francisco Morales Padrón, op. cit., p. 317.

(29) Francisco Morales Padrón, op. cit., p. 419.