Ignasi Aragay. Catalunya, poble decadent?

El títol d'aquest article està directament plagiat d'un llibre que en el seu moment, el 1935, va fer forat. És un provocador i documentat assaig de l'economista Josep Antoni Vandellós, pioner dels estudis estadístics i la demografia a Catalunya. Vandellós alertava dels perills de la baixa natalitat per a la vitalitat econòmica i la supervivència cultural. Ni que fos indirectament, l'autor jugava amb un concepte, el de decadència, que a Catalunya havia quallat en el camp de la història feia prop d'un segle: amb la Renaixença, historiadors i estudiosos de la literatura van aconseguir fer arrelar en l'imaginari col·lectiu la idea que, un cop finit el brillant període medieval, el país va entrar en una imparable davallada que ho incloïa tot: política, llengua, economia, literatura... Vandellós, doncs, no feia sinó renovar aquella línia de pensament i donava un nou toc d'alerta. Malgrat el redreçament iniciat amb la Renaixença, malgrat l'empenta republicana de la qual formava part el mateix Vandellós -va crear, per exemple, l'Institut d'Estadística de Catalunya-, la llengua i l'economia tornaven a perillar. Després va venir el franquisme i, llavors sí que amb raó, la decadència va ser alguna cosa més que un espantall: va esdevenir de nou un perill real, quotidià i dramàtic.

Però passats trenta-sis anys des de la mort del dictador, en el subconscient del catalanisme aquest nebulós fantasma de la decadència no s'ha conjurat mai i ens ha condicionat molt. Tant és que els historiadors del període modern (segles XVI al XVIII) hagin fet mans i mànigues per rebatre la visió monolítica decadent. Seguim passant dels reis conqueridors i d'Ausiàs March als industrials del XIX i el catalanisme del XX. El període renaixentista i barroc queden com un immens ermot, com si res de bo hi hagués ocorregut. Per això són tan importants llibres com Llengua i literatura. Barcelona 1700 , de la col·lecció que Albert Garcia Espuche dirigeix per complementar el jaciment del Born. Editat per l'Ajuntament de Barcelona i la Fundació Carulla, és un volum col·lectiu on destaca el text de Joan Santanach, La decadència de la Decadència . Nega la major: no es pot parlar d'un llarg període de mediocritat literària i lingüística. "És una tosca simplificació". Milà i Fontanals queda, en bona mesura, desautoritzat. Tot i la pervivència del llatí i l'entrada del castellà -i d'altres parles-, el català va seguir sent un idioma de cultura i, sens dubte, la llengua del carrer, com queda constància, per exemple, en el dietari del Baró de Maldà de finals del segle XVIII.