Josep Maria Solé i Sabaté. Catalunya, poble bel·licós

Massa sovint amb amics, com l'altre dia a Mieres (Garrotxa), alumnes, o en conferències a l'estranger, hi ha qui afirma que som un poble d'esperit pacífic, un poble submís, gent feble davant l'Espanya intolerant. A aquesta idea va enfrontar-se l'historiador Ferran Soldevila a Els catalans i l'esperit bel·licós, que feia referència al debat arran de la I Guerra Mundial i de la postguerra. Deia que els catalans érem un poble que, tot i “l'amor als passeigs ciutadans, als tortells i a les fontades, considerada aquesta amor com a la representació més fidel del caràcter català actual [...], hem tingut, al llarg dels segles, una anomenada de gents terribles. La vam tenir en els temps antics, a l'edat mitjana i a l'edat moderna”.

Tractava també del 1714 endavant, quan, en perdre l'exèrcit propi, el sometent i les escoles militars, on tants homes d'armes catalans s'havien format, foren tancades. Pensem que si fem un breu repàs històric hi hem d'incloure la defensa llegendària de Barcelona, que despertà l'admiració de tot Europa o els elogis més encesos de Voltaire. Barcelona no va ser conquerida fins l'11 de setembre d'aquell tràgic any després de tretze mesos de setge amb forces que multiplicaven el nombre de defensors i la capacitat de foc. Encara l'exèrcit de Catalunya, o el que en quedava, ja exiliat, participà de forma victoriosa en la defensa de l'imperi austríac contra el que semblava un avenç imparable dels turcs. Parlaríem de l'impetuós esperit català quan la Guerra Gran contra França el 1793-1795; la documentada impotència napoleònica davant una Catalunya sempre rebel enfront una Espanya més controlada; el moviment obrer català com el més combatiu del món, com deia Friedrich Engels, i es demostraria al llarg dels segles XIX i XX. Sense poder obviar que entre carlistes, liberals i federals el valor fins a la mort mai no va faltar. Ans al contrari. La Setmana Tràgica de 1909 seria un exemple més de rauxa valenta, caòtica si es vol, quan a la resta d'Espanya fracassà la vaga general de protesta contra la guerra del Marroc. I tantes altres vagues d'una Catalunya vista sempre des d'Espanya com sediciosa i rebel. Fets, tots ells, que no concorden amb la idea de poble mesell. Podríem parlar de l'agosarat intent de Macià a Prats de Molló; la proclamació de la República Catalana el 1931; el confós 6 d'octubre de 1934 o el triomf armat i popular del 19 de juliol de 1936 a Barcelona. Durant la Guerra Civil les columnes al front d'Aragó van resistir travetes internes i partidismes fratricides i un govern republicà malfiat i gasiu amb l'armament necessari, i fins un exèrcit franquista més armat i nombrós. Tant i més es pot dir de l'èpica de la Batalla de l'Ebre, feta amb quintes exclusives catalanes que demostraren un coratge fora mida.

El maquis de postguerra resistí més que en qualsevol altre lloc de l'Estat, i per damunt de Stalin o de la fi de la lluita armada afavorida per la CNT des de Tolosa de Llenguadoc la guerrilla urbana va seguir i seguir lluitant. I així des de la vaga de tramvies de l'any 1951 als intents continuats de resistència que veieren el seu final amb el MIL de Puig Antich o d'Oriol Solé Sugranyes coincidint amb el final de la dictadura. Una lluita constant, bèl·lica, resistent o cultural, que només es pot fer per la lluita irreductible per la llibertat. Una expressió dita per Prat de la Riba a principis del segle XX, país pactista i de seny, que volia fer oblidar el violent segle XX, ha servit per ferir-nos l'autoestima i com a arma per als nostres no amics, adversaris o enemics. Una idea errònia que la història demostra que és absolutament falsa.