Carles Camp. El bisbat de Telde: el bisbat català de les Canàries (1)

Antecedents

La desaparició de la documentació relacionada amb la conquesta de les illes Canàries ha estat tan absoluta que, fins i tot, ha comportat la desaparició, ni més ni menys, de la història de tot un bisbat de l’església catòlica.

Em refereixo al bisbat del Telde, el primer bisbat que hi va haver en aquelles illes, fundat el 1351 (o potser abans) i del qual tan sols tenim notícies i referències per fonts indirectes. Gràcies, únicament, a la informació proporcionada per aquestes fonts indirectes, recopilada per Antonio Rumeu de Armas i altres historiadors, s’ha pogut reconstruir, parcialment, la seva història.

El nom de Telde prové del nom indígena de l’illa de Gran Canària. En un primer moment el bisbat va rebre diversos noms: bisbat “de Canària, “de les Afortunades” o “de la Fortuna” fins que, cap al 1360-70, es va consolidar la denominació de bisbat “de Telde”.

Tot i que, com hem dit més amunt, la data de fundació del bisbat es remunta a mitjan segle XIV, només se’n té constància pública des del 1637! Abans d’aquesta data, la seva existència era totalment ignorada, fins i tot pels erudits i pels eclesiàstics interessats en la història de l’expansió de l’església catòlica.

Així ho explica en Rumeu de Armas: “El profund misteri que ha envoltat fins avui el bisbat de Telde no té explicació possible” i, més endavant: “El misteri es converteix en sorpresa davant del cúmul d’estranyes i variades circumstàncies que han fet factible la pervivència del silenci”(1).

Als Annales Minorum, del franciscà anglès Luke Wadding (1637) apareix per primer cop un bisbat de Telde, de localització desconeguda. Desconeixement que persisteix als Annales publicats pels frares franciscans de Quarachi (Itàlia) el 1932, on tot el que coneixen d’aquest bisbat ho expliquen en una nota a peu de pàgina: “sed ubinam gentium sedes ep[iscopi] Teldensis ignoramus”. I això que un dels bisbes de Telde, fra Bonamat Tarí, com veurem, era franciscà. La destrucció documental d’aquest bisbat havia estat, doncs, devastadora, implacable i total.

El 1768, el carmelita espanyol José Alberto Ximénez, en el tercer volum del seu Bullarium Carmelitanum va publicar la butlla Coelestis rex regum del 7 de novembre de 1351, en què el papa Climent VI creava el bisbat de les illes de la Fortuna i nomenava el seu primer bisbe, el mallorquí fra Bernat. Viera y Clavijo, escriptor, botànic i historiador canari, del segle XVIII. nadiu d’aquestes illes tot i la seva enorme erudició no va saber ubicar aquest bisbat.

Rumeu de Armas se’n fa creus: “no té explicació possible ...que fallés [en la identificació de la diòcesi de Telde] l’aclaparadora diligència del nostre Viera y Clavijo com a escrutador dels Annales, obra citada amb veritable reiteració en el tom LV de les seves Noticias de la Historia general de las Islas de Canaria, dedicada en exclusiva a la vida religiosa en el si de l’Arxipèlag” (2).

Va ser per casualitat, durant una estada de Viera y Clavijo a Viena el 1781, que el nunci apostòlic davant la cort imperial, monsenyor Garampi, arquebisbe de Montefascione, li va comunicar que a l’abadia benedictina de Melck hi havia un document del 1351 on fra Bernat, bisbe de les illes de la Fortuna, junt amb altres bisbes d’Avinyó concedien indulgències a l’esmentada abadia. Va ser per a ell, un home culte i nadiu de les Canàries, una autèntica sorpresa, un coneixement del tot nou, al qual va dedicar un capítol de les seves Noticias: De fray Bernardo, primer obispo de las islas de la Fortuna, en què confessava que, a part d’aquest document, no en sabia res més.

Així d’escadusseres són les notícies que durant segles han perviscut de l’existència del bisbat de Telde. No queda ni un sol document que s’hi hagi emès. Tot el que se n’ha trobat són informacions indirectes, obtingudes als arxius vaticans de Roma, als arxius dels bisbats de Mallorca, Barcelona, Tortosa i Saragossa o als arxius de les diferents ordes on van professar els diferents bisbes durant el segle XIV entre d’altres. I va ser estudiant aquests arxius durant els anys 20 i 30 del segle XX que la recerca efectuada per una sèries de historiador com Rubió i Lluch, Zunzunegui Aramburu, Vinckle, López de Meneses i, sobretot, Elies Serra i Ràfols que es va revelar l’existència d’aquest bisbat.

Quan, a començament de la dècada del 1960, la premsa canària va divulgar l’existència d’un bisbat a l’arxipèlag al segle XIV, la notícia va causar sorpresa i commoció entre l’opinió pública de les illes.

El lector ja pot començar a sospitar el motiu d’aquest buit documental tan absolut, de la desaparició tan fenomenal d’un bisbat de l’església catòlica i de tota la seva història: la voluntat de fer desaparèixer els catalans i mallorquins de la història de la conquesta de les Canàries i la seva substitució per castellans. En parlarem en els pròxims capítols.

Carles Camp

25/10/2011

Bibliografia

(1) Antonio Rumeu de Armas, El Obispado de Telde, Misioneros mallorquines y catalanes en el Atlántico. Madrid 1986, p. 5-8.

(2) Antonio Rumeu de Armas, op. cit., p. 5-6.