Editorial Novembre 2011. El món irreal dels nostres líders

L’encaix de Catalunya amb Espanya és un tema recurrent en tota mena de debats, tertúlies i entrevistes en què participen representants del món polític, econòmic o intel·lectual de totes les ideologies i tendències.

Quan el tema és tractat amb un cert nivell de rigor i seriositat, en la majoria de casos el debat gira al voltant de com trobar la millor manera i més civilitzada d’aconseguir que Catalunya rebi un tracte just, sigui fiscalment, lingüísticament, esportivament, etc.

Ningú no sembla recordar que aquesta és una qüestió que portem arrossegant des de fa uns quants segles i que, malgrat totes les cessions, tots els intents de fer pedagogia, d’explicar les nostres raons; en definitiva, d’obtenir un tracte que ens semblés just, tan sols hem rebut a canvi incomprensió, menyspreu i insults.

Quan ha semblat que se’ns escoltava i que s’aconseguia un mínim avenç, només es tractava d’un parany, un engany, un miratge que, de seguida, era rectificat i anul·lat pels poders de l’Estat. Només cal recordar, com a més recents i més sonades, la LOAPA o les darreres sentències dels seus tribunals sobre l’Estatut i sobre la immersió lingüística, sense oblidar els continuats acords PP-PSOE (amb els vots del PSC inclosos, per cert) per limitar les nostres llibertats i els nostres drets (català idioma oficial a la UE, persecució de l’etiquetatge en català, prohibició de seleccions esportives catalanes, entre molts altres exemples).

I si amb la intervenció del poder civil no n’hi ha hagut prou, quan ha calgut han fet intervenir l’exèrcit: el 1640, el 1714, la continuada repressió del segle XIX i, ja  en el segle XX, l’assalt al Cu-Cut i la conseqüent Ley de Jurisdicciones Militares, en Primo de Rivera, el general Franco, el tinent coronel Tejero (que desconec perquè del seu cop d’Estat se’n diu “intent” quan va donar els seus fruits: l’elaboració de la LOAPA i l’aturada en sec del procés autonomista de Catalunya), sense oblidar les explícites amenaces d’intervenció militar quan es debatia el darrer Estatut.

El desconeixement de la nostra història ens fa creure que el que passa ara és circumstancial, passatger. Que, simplement, tenim al davant un PP molt dolent i un PSOE molt refractari, però que tot millorarà, sens dubte, en un futur més o menys proper. El desconeixement de la història –diuen- ens condemna a repetir-la. I aquells que, per formació l’haurien de conèixer millor, els nostres líders, són els que sembla que la coneguin pitjor.

Allò que no ha passat en més de quatre-cents anys és força improbable que passi en un futur proper. L’experiència ens demostra que entendre’s amb Espanya no és possible. S’ha vist una vegada i una altra. Ens prenen el pèl fins i tot quan per llei, per la seva pròpia llei, es comprometen amb nosaltres. El cas dels papers de Salamanca és un exemple prou aclaridor de amb quina mena de gent estem tractant. No dubto gens que a Espanya hi ha persones respectuoses i civilitzades. Però no sé pas on s’amaguen.

I, malgrat totes aquestes experiències, la majoria dels nostres líders continuen parlant de negociar d’igual a igual amb Espanya quan s’ha vist que això és del tot IMPOSSIBLE. Perquè dos s’entenguin, cal que tots dos es vulguin entendre. Espanya no ha volgut entendre’s amb Catalunya per una senzilla raó: la situació ja els està més que bé.

No deixa de causar-nos una gran estupefacció la immensa ingenuïtat que demostra aquesta insistència dels nostres dirigents. N’hi ha que argumenten que pel fet que fins ara no s’hagi aconseguit, no vol dir que no sigui possible d’aconseguir-ho, la qual cosa em recorda aquella afirmació d’un insigne comunicador que pel fet de que tothom es mori no vol dir que ell s’hagi de morir.

Mentre ells continuen instal·lats en el seu món irreal, Espanya ens continua robant 60 milions d’euros diaris, el nostre idioma segueix retrocedint i la nostra cultura es va esllanguint. Ara sembla que la gran esperança és el pacte fiscal del president Mas. Molt em temo que serà una ocasió més per confirmar el que hem vist fins ara, amb la consegüent acumulació de ràbia i frustració.

Esperem que aquesta vegada, d’una vegada per totes, aquests líders nostres surtin del seu món idealitzat i irreal i n’extreguin les conclusions oportunes perquè, després de tants i tants intents de buscar-lo, l’encaix arribarà de forma inesperada i sobtada, com a conseqüència de l’abandonament d’una de les parts en conflicta.

La causa: desaparició. De quina de les parts? Ho deixo a la vostra imaginació.

Carles Camp

1/11/2011