Carles Camp. El bisbat de Telde: el bisbat català de les Canàries (2)

La creació del bisbat

Article anterior

Abreu Galindo, franciscà d’origen andalús autor de la Historia de la conquista de de las siete islas de Canaria, afirma que l’única font d’informació sobre els missioners (només missioners) mallorquins i catalans a Canàries era la tradició oral: “no hi havia altre testimoni”. Pel que fa a la tradició escrita, l’havien fet desaparèixer i n’havien fabricat una altra, com veurem en el seu moment, segons la qual se suposava una més que improbable obra evangelitzadora de missioners castellans, andalusos i gallecs, en clara contradicció amb la tradició oral que, com hem dit, només parlava de missioners mallorquins i catalans.

L’historiador canari Rumeu de Armas treu tot el valor a aquesta tradició oral ja que, segons ell, “els indígenes [de les Canàries del segle XIV], en ple estat de barbàrie, no pogueren distingit mai els pobles forans que s’apropaven a les seves costes i menys encara identificar pàtries i llengües” (3).

No podem acceptar aquesta opinió racista (pròpia, d’altra banda, del seu temps) que els indígenes canaris eren només uns bàrbars ignorants incapaços de distingir un europeu d’un altre. Al contrari, eren un poble amb una rica mitologia, amb una estructura social relativament complexa, que tenia alguna escriptura més o menys simbòlica i que momificava els seus morts. Tenien una cultura relativament avançada, encara bastant neolítica, però no tant distant de l’europea de l’època. L’argument que els indígenes d’aquells temps no sabien distingir un català o un mallorquí d’un castellà no té fonament i és només un intent d’explicar el sobtat canvi de catalans i mallorquins per castellans i andalusos que explica la historiografia.

En qualsevol cas, conclou Rumeu de Armas, les dades del segle XIV i la presència de súbdits de la corona Catalana a les Canàries “han hagut de ser recollits per tradició escrita: relats primitius avui desapareguts, ja que els testimonis més remots daten de la segona meitat del segle XVI, és a dir [més de] dos segles després d’esdevenir-se tan memorables fets ” (4).

La primera crònica que parla de la presència de vassalls de la corona Catalana a les Canàries són del clergue anomenat Jean Le Verrier i del franciscà anomenat Pierre Boutier, capellans de l’expedició dels anomenats Jean de Béthencourt i Gadifer de La Salle, el 1402, de qui ja parlarem en el seu moment. Ens han deixat, segons diu Rumeu de Armas, un relat “tan escadusser que amb prou feines ens n’assabentem de res” (5). Fruit, sens dubte, de les tisores de la censura. Com també ho és la manipulació de les cròniques d’Abreu Galindo i d’un tal Sedeño, que ningú sap si va existir realment, les quals ens han arribat en versions de la segona o tercera dècada del segle XVII.

Recollien, però, les cròniques, l’existència de “petits temples” de pedra seca, construïts pels mallorquins en el segle XIV, podria ser que des del 1339, on s’hi veneraven imatges diverses. En un d’ells, s’hi venerava una imatge de la Mare de Déu; en un altre, una de Sant Joan; en un altre, una de Santa Maria Magdalena i, en un altre, una de Santa Caterina (6); aquestes dues darreres, casualment, tenien i tenen gran veneració a Mallorca. Doncs bé, “aquestes escultures varen sobreviure fins l’any 1590 en què, per disposició prou arbitrària del bisbe don Fernando Suárez de Figueroa, foren enterrades, a causa de la seva ‘hechura tosca’, i van ser substituïdes per imatges de l’època”(7). És a dir, imatges de l’època fetes amb l’estil castellà o andalús del moment per substituir les fetes amb estil gòtic català. Una nova acció per ocultar un indici de quina corona realment havia dominat les Canàries.

En articles anteriors hem explicat el domini del rei de Mallorca Jaume III en primer terme i de Pere III un cop retornat aquest regne a la corona catalanael 1343, sobre les Canàries. Abans d’aquest anys, els mallorquins Joan Dòria i Jaume Segarra havien planejat enviar una expedició missional a aquestes illes. El 1351, van demanar a Pere III la ratificació del permís que Jaume III els havia concedit. Pere III els el va concedir “amb autèntic entusiasme proclamant-se protector de l’empresa” tal i com ho qualifica Rumeu de Armas, i ordena al governador de Mallorca Gilbert de Centelles i al seu lloctinent Guillem de Llagostera que els donin suport incondicional (8).

Així doncs, el 7 de novembre de 1351 el papa Climent VI nomenava el carmelita mallorquí fra Bernat Font primer bisbe de les Canàries o de la Fortuna, en els documents, bisbat de Telde (9). I és clar que no va ser un nomenament honorífic o merament polític ni efímer, va ser un “bisbat missioner”, i el bisbe, un bisbe efectiu, residencial, amb plena potestat d’orde i jurisdicció (10), i hi van haver successors, com veurem, encara que alguns amb un escàs zel missioner.

Acabades de començar les campanyes de presa de possessió, el clergat mallorquí havia ja enviat diversos emissaris a Avinyó per demanar suport pontifici al projecte d’evangelització d’aquestes illes. De maig a novembre de 1351, la cúria pontifícia, veritablement interessada en el projecte, es va informar a Catalunya i a Mallorca del pla d’evangelització, del seu estat actual i de les necessitats humanes que l’empresa precisava. Crear un bisbat on gairebé no hi havia cristians no era un fet corrent, però en aquest cas, per tenir el suport directe de la cúria pontifícia es va crear un bisbat missioner, que depenia directament del papa.

El bisbat va ser creat mitjançant la butlla Coelestis rex regum expedida per Climent VI, per la qual s’erigia la diòcesi de les Illes Afortunades i es nomenava, com a primer bisbe, el mallorquí fra Bernat (11). Coneixem l’enviament d’esclaus canaris que havien estat segrestats de nens i que havien après el català a Mallorca per tal d’utilitzar-los com a intèrprets, si més no, en la campanya d’evangelització del 1351 (12)

El nou bisbat, segons butlla Inter caetera del papa Urbà V del 2 de juliol del 1369, estava “Romanae Ecclesiae immediate subiectius”; és a dir, depenia directament de la cúria pontifícia -i no de cap altre bisbat ni arquebisbat-, que vigilava que es dugués a terme la tasca encomanada (13). Això, demostra la importància del bisbat de Telde, un assumpte extremadament seriós, com veiem, però del que, paradoxalment, no es conserva cap document que no sigui d’alguna font indirecta.

Carles Camp

1/11/2011

Bibliografia

(3) Antonio Rumeu de Armas, El Obispado de Telde, Misioneros mallorquines y catalanes en el Atlántico. Madrid 1986, p. 23.

(4) Antonio Rumeu de Armas, op. cit., p. 24.

(5) Antonio Rumeu de Armas, op. cit., p. 24.

(6) Antonio Rumeu de Armas, op. cit., p. 26.

(7) Antonio Rumeu de Armas, op. cit., p. 27.

(8) Antonio Rumeu de Armas, op. cit., p. 61-64.

(9) Antonio Rumeu de Armas, op. cit., p. 54-5.

(10) Antonio Rumeu de Armas, op. cit., p. 57.

(11) Antonio Rumeu de Armas, op. cit., p. 53.

(12) Buenaventura Bonnet Reverón, “Las expediciones a las Canarias en el siglo XIV”. Revista de Indias, VI, 1945, p. 204.

(13) Antonio Rumeu de Armas, op. cit., p. 59.