Armand Sanmamed. L’autonomia que ens cal és la de Portugal

El senyor Gregorio Peces Barba ha parlat clar. Massa clar i tot. Per això, la metròpoli i els seus administradors a Catalunya l’han hagut de posar a ratlla. Ha comés un error de principiant, imperdonable en un polític de la seva experiència i trajectòria. L’error d’expressar, sense embuts, allò que és sabut per tothom però que ningú no diu, si més no, públicament i, a sobre, davant d’una càmera de televisió: que Catalunya no és altra cosa que una colònia, un territori estranger per als castellans, tant com ho és Portugal, que es manté sota sobirania espanyola a contracor, per la força de les armes i, al qual, de tant en tant, irredempt com és, cal bombardejar per tal de recordar-li qui mana de veritat.

Les reaccions dels nostres representants han estat, com a mínim, desafortunades. N’hi ha que han volgut aclarir conceptes: “no celebrem una derrota –han puntualitzat- commemorem que ens vam posar dempeus l’endemà d’una desfeta”. D’altres, han demanat que no en fem cas, que són bajanades que no ens han de distreure de les coses realment importants. N’hi ha que, directament, han optat per l’insult més barroer.

Malauradament, tots plegats han malbaratat una magnífica oportunitat; més, si tenim en compte que som davant d’una conjuntura decisiva per al nostre país (i no em refereixo a les eleccions del vint de novembre). Poques vegades, un polític espanyol d’aquesta categoria se sincera públicament com ho ha fet el senyor Peces Barba i ens posa en safata la possibilitat de situar el debat Catalunya/Espanya en la seva justa mesura, lluny d’eufemismes, d’hipòcrites proclames d’estimació, de servils actituds de falsa resignació davant de situacions injustes.

Sovint, els catalans acusem els espanyols de ser un poble al qual li és impossible veure les coses com són, d’inventar –com feia el Quixot- móns a la seva mida i de negar la realitat. Però quan un espanyol, com ha fet el senyor Peces Barba, ha dit les coses pel seu nom i ha posat en evidència tota la brutícia que hi ha sota la catifa, amaguem el cap sota l’ala i desaprofitem, un cop més, una relliscada de l’adversari.

Per acabar aquestes reflexions al voltant d’unes declaracions tan polèmiques com aclaridores, m’agradaria precisar, des d’un punt de vista històric, algunes de les afirmacions del senyor Peces Barba. En primer lloc, com ja va dir molt bé el nostre company Joan Cavaller en un article anterior[1], reiterar que l’any 1640, com tampoc el 1714, Espanya no existia. Existien Castella, Catalunya, Portugal o França, però no pas Espanya. No hi havia reis d’Espanya, sinó reis de Castella, d’Aragó, de França o de Portugal. Per tant els espanyols, l’any 1640 no podien optar per quedar-se amb Portugal o amb Catalunya perquè, senzillament, els espanyols, en aquella data, no existien políticament.

En segon lloc, quan el senyor Peces Barba diu “es va decidir deixar als portuguesos i quedar-se amb els catalans i sempre dic en broma què hagués passat si hagués estat al revés; potser ens hauria anat millor” fa una afirmació que no solament és prepotent, sinó també pretensiosa i inexacta. Els castellans no van optar per deixar anar els uns o els altres. Castella, en aquella època, era una potència decadent i l’element clau d’un imperi que començava el seu declivi i desintegració, precisament, amb la independència de Portugal i dels Països Baixos, territoris que no va deixar marxar graciosament, sinó que no va saber ni va poder mantenir. I si va poder retenir Catalunya va ser, exclusivament, per l’ajut imprescindible de França. Castella, per si mateixa, mai no ha guanyat cap guerra contra Catalunya. El 1652 –Guerra de Separació o dels Segadors- i el 1714 -Guerra de successió-, els castellans van vèncer perquè els francesos els van fer la feina. Com el 1939, llavors sí amb el nom d’Espanya, van guanyar gràcies als alemanys i als italians.

De la mateixa manera que, Portugal ha tingut sempre al darrere Anglaterra/Gran Bretanya i, gràcies a això, ha perviscut i va mantenir el seu imperi, Castella/Espanya ha pogut mantenir la supremacia peninsular i va conservar els territoris africans gràcies a França. La Castella poderosa i invencible és un mite, no una realitat històrica I, això, cal que els catalans ho tinguem present sobretot ara que, com diu el senyor Peces Barba, no poden bombardejar Barcelona.

Armand Sanmamed

1/11/2011