"Catalunya, esclava d'insolents"

“Heus ací Catalunya, esclava d'insolents; els nostres pobles com a amfiteatre de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició.” Amb aquestes paraules arengava el president de la Generalitat Pau Claris els catalans perquè s'aixequessin contra l'opressió de la Corona Hispànica el 1640, l'anomenada guerra dels Segadors. Tres-cents setanta-un anys després, les motivacions i certes actituds procedents de l'Estat continuen pràcticament invariables. L'últim cas, referit a la insolència, el del ponent constitucional Gregorio Peces-Barba, que precisament va recórrer dijous a l'històric conflicte del segle XVII per ironitzar sobre si hauria estat millor que els conflictes simultanis que van comportar la separació de Portugal i la subjugació de Catalunya haguessin anat a l'inrevés. En aquest parer no costaria gaire coincidir-hi, tot i que molts catalans no ho fan amb ironia sinó seriosament.

La gravetat de les paraules de Peces-Barba, doncs, no rau pas en aquest punt del discurs sinó en el sarcasme intolerable sobre els bombardejos de Barcelona i, especialment, en el to general de menyspreu i deix totalitari amb què es va referir a Catalunya. Tot plegat seria una trista anècdota si no fos que, cada cop més, representa un tipus d'actitud corrent entre l'opinió pública i publicada a l'Estat espanyol. Per això mereix una reacció contundent, i alhora educada. I una reflexió col·lectiva més profunda que obliga a retornar al discurs de Pau Claris: “Què us manca, catalans, si no és la voluntat.” La voluntat popular és l'única que pot fer front a l'insult i el menyspreu sistemàtic. Una voluntat que avui dia, a diferència del 1640, es pot expressar democràticament a les urnes.