Francesc Roca. 2.315.856 petites empreses (i 2)

Durant tot el segle XX català (i, al XXI, segueix) l'èxit econòmic de la fórmula llar/nucli familiar/petita empresa és un fet. El càlcul de les seves dimensions, però, ha trigat a fer-se. Ara se sap, però, que aquesta fórmula no ha triomfat a tots els estats del món de la mateixa manera. En alguns països molt avançats, el treball domèstic tenia als anys 1990 un pes important: a Finlàndia, significava el 40% del PIB; a Noruega, el 38%; a Alemanya, el 68%!; a Austràlia, el 43%; a Nova Zelanda, el 39%. En canvi, als Estats Units significava, només, el 26%, i, al Canadà, era el 33%. Els càlculs de C. Carrasco i M. Serrano per a la Catalunya de 2001 han donat com a resultat que el treball domèstic català s'acosta a representar el 40% del PIB . (El País Basc, amb el 33%, seria inferior. No hi ha càlculs per al conjunt de l'Estat espanyol).

Les 2.315.856 productives llars catalanes de 2001 eren molt diferents, aparentment, de les 400.000 de 1900. L'endarreriment del matrimoni (o, senzillament, la seva no celebració) i l'augment de ruptures matrimonials (el 1981, de nou, divorci, com a 1932) no són, però, retrocessos sinó estímuls per a la formació de noves llars. El primer fill és, ara, molt més tardà que abans però l'esperança de vida s'ha més que duplicat: aquest fill podrà viure molts més anys amb els seus pares.

D'altra banda, les tècniques de reproducció assistida i les adopcions internacionals han contribuït a la consolidació de molts nous/vells nuclis familiars. Breu: les noves formes de família són exactament això: noves famílies, amb pares i fills. I no gent que viu, com tanta gent en el passat, més o menys amuntegada en grans espais més o menys tancats i separats del món exterior. Fins i tot, un conjunt tan avançat com Llars Mundet (que substituïa l'obsoleta Casa de Caritat de Barcelona) ha durat pocs anys. Avui, és un magnífic campus de la UB.

Les TIC de finals del segle XX han obert la possibilitat de realitzar millor, o de bell nou, a més dels treballs domèstics tradicionals, el que serien els nous tipus de treball a domicili, més enllà de les màquines de cosir o d'ensamblar. Paral·lelament, les TIC han obert les portes a nous tipus de lleure, també a domicili, on, per primer cop, és possible gaudir de les imatges i del so, i de les millors pàgines de la història de la cultura.

En el benentès que mirar la televisió assegut tranquil·lament al sofà de casa, tal com va explicar D.W. Smythe, és, molt sovint, també, un treball d'aprenentatge (light i no pagat) que els espectadors realitzen gratuïtament per a les empreses que s'anuncien a la petita pantalla.

El finançament del funcionament d'aquestes petites empreses és força complex. 1. D'una banda, alguns membres d'aquestes empreses perceben jornals, salaris, sous, primes, comissions, pagues de beneficis, etc. obtinguts en un treball dependent extradomèstic. 2. D'altra banda, hi ha la remuneració dels que realitzen un treball autònom, o independent, dins o fora de casa. 3. Cal afegir-hi les pensions i les Pirmi, o rendes mínimes, generades pel sistema públic (que, en cas de crisi, poden ésser la ‘salvació' de la família). 4. Els diversos tipus de subsidis familiars temporals. I, 5. Per a algunes famílies que han estalviat i invertit hi ha ingressos en forma d'interessos i beneficis.

En la definició, modelació i quantificació d'aquestes 5 línies de finançament de les famílies, el sector públic -estat, Generalitat, ajuntaments, fons europeus- hi juga, o hi pot jugar, si es vol, un paper estratègic. Les economies familiars en depenen cada cop més. D'aquí, la necessitat d'una política democràtica que permeti disposar de bons mànagers públics amb vocació de servei a les petites empreses familiars.