Carles Camp. Virreis, governadors i capitulacions (1)

En la suposada conquesta castellana de Canàries que va tenir lloc sobretot en les darreres dècades del segle XV, durant el regnat dels Reis Catòlics, els enviats per la corona a conquerir i governar, o només a governar aquelles illes, hi anaven amb el títol de governador. I, en el cas de Jean de Béthencourt, el 1402, amb el títol de virrei. Prèviament, aquests conqueridors firmaven amb els reis un contracte anomenat ‘capitulacions’.

Aquests dos elements: el càrrec de governador i el tipus de contracte signat demostren la naturalesa catalana i no pas castellana de la conquesta o, en el millor dels casos, fan molt inversemblant aquest protagonisme castellà.

En efecte, els títols de virrei i governador no existien a Castella en aquells temps i no estaven previstos en el seu corpus jurídic, tot al contrari del que passava a Catalunya.

L’estructura composta de la corona Catalana, en què cadascun dels regnes tenia la seva pròpia administració, ordenament jurídic i legislatiu feia necessària l’existència d’una figura que suplís les absències del rei que no podia ser, com és natural, en més d’un lloc alhora. A Castella no hi havia aquest problema: tot ella era un sol regne i el seu monarca, fos on fos, no se’n movia.

Ja en el segle XIII, Jaume I va crear el càrrec de procurador reial per als regnes de València i Mallorca perquè el substituís i hi governés en la seva absència. El càrrec era de procurador general quan l’exercia el primogènit i va derivar cap al del governador general, amb poders prou amplis per poder governar en nom del monarca.

Avançat el segle XIV, la pràctica va demostrar que el càrrec de procurador o governador general no atorgava prou poders a l’apoderat per substituir el rei. Per això, el càrrec va evolucionar cap al de lloctinent general, persona que substituïa el rei en un territori determinat, amb unes atribucions més aviat àmplies o molt àmplies, que variarien amb el temps i segons les circumstàncies però que, en general, atorgaven unes atribucions que s’apropaven molt a les que tenia el mateix rei al territori concedit.

Cap al segle XV, el càrrec ja rep el nom de virrei i, de fet, era “l’encarnació del rei, el seu doble o alter ego”[1]. És a dir, el virrei era, en un territori determinat, el rei a tots els efectes fins que no fos destituït o rellevat del càrrec o el rei deixés de ser-hi absent.

El primer cas documentat de virrei data del 1398, quan Martí I va nomenar Ferran Lopes de Luna, cosí de la seva dona Maria de Luna, “visrei e lloctinent” de València[2]. Maria de Luna havia estat nomenada per Martí I lloctinent general del regne de València, però la persistència de diversos problemes, especialment l’enfrontament amb la noblesa del país, van dur a nomenar una figura masculina, donada la mentalitat de l’època i, sobretot, amb poders més grans que li permetessin actuar amb més contundència i autoritat. S’havia vist que els poders que s’atorgaven al governador general primer i al lloctinent general després, havien de ser més amplis i clars.

Veiem, així, com la figura de lloctinent general va derivar cap a virrei, virrei i lloctinent o virrei i lloctinent general. Al llarg del segle XV, el càrrec de virrei, unit o no al de governador general, així com el càrrec similar de governador general o governador L’evolució no va ser unívoca i va dependre de cada cas i de les circumstàncies.

En els seus inicis, el càrrec de lloctinent general era només exercit pel fill hereu del rei o per la seva esposa, la reina. Quan, a partir del cas esmentat i al llarg del segle XV, van sorgir els càrrecs de virrei, virrei i governador general, governador general o governador, aquests van ser assumits per algun membre de l’alta noblesa vinculat a la casa reial, per algú amb lligams de sang amb el rei o per algun ‘familiar’, que en el català de l’època designava una “persona que compartia la vida íntima del rei” [3].

No ens aturarem ara a descriure amb profunditat la història i l’evolució d’aquest càrrec. Remetrem al lector interessat als autors que ja ho han fet extensament [4]. Volem remarcar els dos trets fonamentals del càrrec: era el substitut del rei en territoris en què aquest no hi era físicament present i que les seves atribucions eren molts sovint les mateixes atribuïdes al monarca.

En efecte, en el territori encomanat estaven per sobre de qualsevol autoritat civil, militar o eclesiàstica. Podien convocar corts i parlaments, rebre juraments de fidelitat, administrar justícia, aixecar exèrcits tan de terra com de mar, posar, cobrar, treure o perdonar tributs, concedir guiatges, salconduits i salvaguardes, entre d’altres[5]. El seu poder en el territori que se’ls havia assignat era pràcticament absolut i només es devien a les lleis del país i a la voluntat del rei.

En canvi, podem afirmar amb rotunditat que aquesta mena de càrrecs NO existien a Castella. Ni la seva tradició ni el seu corpus jurídic, ni els descrivien ni els tenien previstos. Malgrat que el seu sobirà aparegui esmentat a la documentació com a rei de Castella, Lleó, Galícia, Sevilla, etc., el regne de Castella era, en realitat, un sol regne, amb una única cort, amb unes lleis vàlides per a tot el territori. Alguns territoris, és cert, gaudien d’alguns furs o privilegis, però cap s’escapava, en darrera instància, de la legislació general vàlida per a tot el regne. Els corregidors o similars eren, més aviat, mers administradors del territori que se’ls assignava, però mai substituïen ni representaven el poder reial. El rei de Castella era un rei absolut que no cedia mai el poder. Com a màxim, enviava uns apoderats amb diferents títols, per resoldre o administrar algun problema o algun territori en concret.

Així de clar ho manifesta Alfonso García Gallo quan parla dels càrrecs de virrei i governador concedits a Colom, suposadament pels Reis Catòlics com a sobirans de Castella, explica amb una certa estupefacció que el descobridor “va aconseguir ser anomenat virrei i governador, càrrecs aquest dos desconeguts a Castella i existents, en canvi, a la Corona d’Aragó”[6].

I continua dient:“en el règim polític i administratiu de Castella no es coneix l’ofici de virrei i governador general o simplement virrei i governador. Ni les Partidas ni les Ordenanzas Reales de Castilla recollides per Montalvo no parlen gens de tal ofici ni se’n pot considerar com a precedent el de la governació que en les minories reials exerceixen de tutors del rei menor, suplint la incapacitat d’aquest”. Ho concreta en una nota a peu de pàgina en què explica que a l’Orden de Montalvo recull en el lib. II les disposicions que tracten  “De los oficios reales y corte del Rey ”, però entre els vint-i-tres títols que conté... ...res hi ha que es refereixi als virreis i governadors ”. I conclou dient: “Només a la Corona d’Aragó, on sis regnes, un principats i diverses senyories es troben sotmesos a l’autoritat d’un Monarca, s’hi troben regularment virreis i governadors generals” [7]. Més clar, impossible.

En l’obra citada[8] no aconsegueix trobar cap precedent a Castella dels oficis de virrei i governador ni res que se li assembli. Només troba l’enviament de dos homes amb poders a Galícia pels Reis Catòlics, el 1480, amb els títols de “justicia mayor” o “juez” [9]. Malgrat que aquest Justicia Mayor, Fernando de Acuña, és ampulosament anomenat “gobernador” i “visorey” en més d’un document, aquestes càrrecs no es corresponen amb la realitat, ja que el seu títol real i autèntic i les seves atribucions, eren les del justicia mayor. Resumeix García Gallo: “‘virrei i governador’ és un oficial d’alta dignitat que, fent de Monarca, governa un territori. És un càrrec fins llavors [ 1492 ], inexistent a Castella – l’anomenat virrei i governador de Galícia que hem vist [ Fernando de Acuña ] és un jutge extraordinari més que un autèntic governador-, però que correspon a la concepció administrativa d’aquest regne” [10]. Aquestes paraules acaben de reblar el clau damunt el que estem afirmant.

Hi ha hagut un gran afany, per part d’Antonio Rumeu de Armas, d’intentar demostrar, en parlar de Cristòfol Colom, de trobar a Castella virreis i governadors en els temps dels Reis Catòlics, i fins i tot abans[11]. Posa com a exemples els nomenaments com a regents de Castella i Lleó del conestable Pedro Fernández de Velasco i de l’almirall Alonso Enríquez, el 1484, amb motiu de l’absència reial d’aquests regnes. Si bé és cert que tots dos van rebre uns molt amplis poders i que els reis van manar que se’ls obeís com si d’ells mateixos tractés, enlloc s’especifica els títols de virreis o governadors [12]. Som davant del mateix cas del Justicia Mayor de Galícia esmentat més amunt.

Rumeu de Armas esmenta diversos personatges que, en temps dels Reis Catòlics, van rebre amplis poders a Castella durant les seves absències. Tot i que, en algunes ocasions, se’ls anomena visorrey i algun d’ells, com l’esmentat Pedro Fernández de Velasco, també es refereix a ell mateix així, cap no va rebre aquests títols; eren conestables o corregidors amb poders ampliats o molt ampliats. Els suposats títols només eren fruit de les ínfules i deliris de grandesa dels apoderats i de les ganes d’adulació dels homes del seu entorn [13]. I si bé és cert que fins i tot en la correspondència reial alguns cop els mateixos Reis Catòlics anomenen visorrey a més d’un d’ells, mai van concedir a cap aquest títol de forma clara i precisa, com sí passava amb els virreis de la Corona Catalana.

Es probable que els Reis Catòlics trobessin el model català de virrei i governador general molt adequat per solucionar el problema de l’absentisme reial, problema totalment desconegut a Castella. Al tractar-se d’un problema nou, que mai abans s’havia plantejat, cap solució no estava prevista en la legislació castellana. En el casos esmentats, el que es va fer va ser, simplement, portar al límit el que permetia la legislació castellana copiant allò que la legislació catalana ja tenia resolt des del segle XIII. La solució catalana els agradava, però no la van poder aplicar a Castella, només s’hi van poder apropar en les formes, no en el contingut.

Carles Camp

1 de desembre de 2011