Agustí Colomines. Catalunya i/o Espanya? Sobirania!

Si Espanya fos el meu país, segurament assumiria sense posar-hi gaires inconvenients les paraules d'exhortació patriòtica que el president del Congrés dels Diputats, José Bono, va pronunciar dimarts passat amb motiu del Dia de la Constitució. Per al castís i beat Bono, cal prioritzar l'esperit de la Constitució que “ens uneix en allò essencial” per sobre de “l'esforç per exagerar diferències”. En aquest sentit, el president del Congrés va fer una crida al nou govern i a l'oposició a “caminar junts” i a buscar acords per l'interès general i pels que més pateixen les conseqüències de la crisi. Dit això, també va advertir que “qui no s'arremangui no estarà a l'altura” que exigeixen els espanyols. Quanta raó que té aquest senyor! I per reblar-ho, va posar d'exemple dirigents del passat espanyol, com ara Antonio Cánovas del Castillo i Práxedes Mateo Sagasta, per assegurar que avui pocs recorden si “eren més de dretes o més d'esquerres” perquè el pas del temps anivella les diferències ideològiques. Deixant de banda que la interpretació històrica del paper dels dos líders de la Restauració és clarament una ucronia, perquè l'entesa entre Cánovas i Sagasta es basava en la falsificació del sistema democràtic i en el caciquisme, i no pas en cap mena de patriotisme, la interpel·lació de Bono té sentit. L'economia espanyola passa per uns moments tan crítics i tan difícils de redreçar, que caldrà la col·laboració de tothom per no perdre el tren europeu que comanden Angela Merkel i Nicolas Sarkozy.

Però el Bono patriota espanyol no en va tenir prou amb reclamar unitat política i suport social, també va deixar anar un d'aquells advertiments que tan agraden als polítics espanyols: “Un individu sol –va dir–, una comunitat autònoma sola poden córrer més que altres de menys veloços, però només junts arribarem a la meta, i a una meta més llunyana i millor.” Em sembla evident que l'advertiment anava per a nosaltres, els catalans. Certament, dins d'Espanya, Catalunya és la comunitat autònoma –perquè va, no ens enganyen, de moment som això– que s'ha posat a fer els deures sense rebre directrius de ningú. El president Mas va guanyar les eleccions de fa un any advertint que els temps a venir serien difícils. I tanmateix va guanyar-les. Després de constituït el govern, es va constatar que la magnitud de la tragèdia era encara més gran i la política d'ajustaments i d'estalvi va haver de ser dràstica. I a pesar d'això, CiU ha guanyat dues eleccions més (encara que jo sóc del parer que el crèdit del president hi ha ajudat molt). Certament, doncs, Catalunya s'ha convertit en la comunitat autònoma que amb celeritat i rigor ha entès què està passant al món. I encara que no té una sobirania plena, el govern actua sobiranament. Tres són curtes i quatre són llargues, oi? Bono diu que encara que correm a aplicar mesures per superar la crisi, solets no ens en sortirem. Com que no em sento interpel·lat per les paraules de Bono, puc proclamar ben alt que el que em repugna del seu patriotisme espanyol és que és antic i histriònic. Gent com Bono vol aprofitar aquesta crisi econòmica per harmonitzar encara més un Estat de les autonomies que ja no serveix. Volen aprofitar l'avinentesa per oblidar que el regne d'Espanya és, com diu la Constitució que tan agrada a Bono, un Estat integrat per regions i nacionalitats. És per això que estic convençut que la política espanyola ja fa temps que ha entrat en la debilitat senil i és irrecuperable. Des de Catalunya ja sabem quines conseqüències tenen les crides a la unitat espanyola: ens convertim en l'ase dels cops.

Des del fracàs del procés d'elaboració del nou Estatut per la intransigència i la manca de sensibilitat democràtica de la política espanyola –començant pel PP, que va ser el partit que va interposar el recurs al TC–, l'única opció que ens queda com a país és avançar cap a la sobirania. Oh, i tant que sí! Aconseguir la sobirania, encara que fos a la manera que propugnen el escocesos, que és una independència a mitges, paccionada amb la monarquia, seria fantàstic. Després de més de tres dècades d'intentar l'entesa amb Espanya, ha arribat de començar a transitar cap a la sobirania sense presses però amb el pas ferm. Els partidaris de la independència exprés em critiquen que hagi optat pel gradualisme sobiranista i que defensi la transició nacional que ha anunciat el president Artur Mas com la millor opció per arribar a realitzar l'ideal sobiranista. De la mateixa manera que els independentistes de pedra picada saben que la independència no s'assolirà sense l'auxili ni l'empenta de CiU, també haurien de saber que és impossible assolir-la sense el concurs del PSC i almenys d'una part del PPC. Tothom sap que amb el PP tenim un problema, però també el tenim amb el PSC. O és que no és un problema que la candidata socialista catalana en les últimes eleccions generals, Carme Cachón, no aspiri ni tan sols a liderar el seu partit sinó l'altre, l'espanyol? El que fa Chacón sí que té aquell regust de la restauració canovista que agrada tant a Bono, perquè aleshores proliferaven els diputats cuneros. O és que no és reveladora de com entén Catalunya l'actitud de José Montilla en optar per esdevenir senador a la manera dels líders regionals espanyols, socialistes o conservadors? Després del congrés del PSC quedarà més que aclarit què en podem esperar.

Realment, són molts els reptes que hem de superar per no diluir-nos com a nació, sobretot quan estem atrapats entre la força centrípeta espanyola que vol recuperar competències i poder i la força centrífuga dels europeus, que ens empeny a la perifèria perquè som part del marasme espanyol, tot i que aquí hem adoptat el rigor que reclama el directori europeu com si fóssim un estat independent.