Acte commemoratiu de la Batalla de Montjuïc de 26-01-1641, HONOR I GLÒRIA ALS SOLDATS CATALANS !

 

 

 

Transcripció del parlament de Miquel Manubens

 

 

Bon dia

Montserrat Tudela ens ha recordat els fets que avui commemorem en aquest històric castell. Les Constitucions Catalanes llavors vigents, no permetien que l’exèrcit català pogués intervenir fora de la nostra terra sense el consentiment de les autoritats catalanes. I això no havia estat respectat. Per tant, els catalans, en aquell conflicte, el que estaven defensant eren els seus Drets, les seves Llibertats i les Constitucions Catalanes.

En canvi, el motiu de la guerra de successió posterior, la de 1714, fou simplement el de triar entre un rei de la família Borbó o un de la família Hasburg. Malgrat això, els nostres enemics van aprofitar per a endossar-nos el Decret de Nova Planta per dret de conquesta.

En l’anomenada transició democràtica, que fou de tot excepte  democràtica, els politics catalans van cometre un doble error: El primer: Insistir en voler trobar l’encaix de Catalunya dintre d’Espanya, oblidant que la reivindicació permanent del poble català era i és recuperar les nostres llibertats, és a dir, les Constitucions Catalanes. El segon: Els nostres polítics s’equivocaren de nou tornant a demanar un Estatut d’autonomia, element estrany en la nostra història ja que en el seu moment vàrem ser una nació lliure. En aquest terreny de joc, la partida sempre és a favor del contrari, qui primer negociarà, i després retallarà fins que no quedi res. Ja coneixíem aquesta trampa, i l’hem repetit dos cops.

¿Com podem confiar en Espanya després que amb tota la força de les seves armes i del seu aparell d’Estat fan present permanentment es dret de conquesta des de 1714?  Catalans i catalanes. Els enemics de la nostra pàtria ens volen fer creure que estem derrotats. Derrotats?  On és la derrota? Des de fa 300 anys Espanya, dècada rere dècada, continua creant lleis i decrets per a tallar permanentment els drets del poble de Catalunya i per a que la nostra nació desaparegui.

Que ningú cregui que des de fa 300 anys no hem guanyat cap batalla. És precisament tot el contrari: Les hem guanyat totes. Totes!

·         No és una gran victòria que estiguem avui celebrant un acte en la nostra mil·lenària llengua?

·         O potser la Renaixença industrial i cultural no va ser una gran victòria enfront de l’Espanya subdesenvolupada i buròcrata?

·         O no va ser una gran victòria el desenvolupament industrial a Catalunya? Madrid, avui en dia, i malgrat tot el suport de l’Estat és una illa industrial que funciona a base de comissions o de contractes de l’Estat o directament de subvencions. Mentre que l’eix Mediterrani és la major potència exportadora del Estado espanyol.

·         O no és una gran victòria moral que estiguem avui aquí recordant els Soldats catalans?

·         I que haguem integrat a la nostra llengua i cultura milions d’espanyols que vingueren perquè hagueren d’immigrar, i que avui en dia, encara que alguns d’ells no gosin parlar català, senten com a pròpies les reivindicacions catalanes?

·         O no es també una gran victòria que Espanya hagi de recórrer, amb totes les trampes jurídiques possibles, als seus alts tribunals per a  imposar-nos el seu idioma?

Ja sé que enfront d’aquesta visió se’n podrien comentar moltes altres de negatives, però són els efectes positius els que ens faran seguir progressant. Avui en dia, a la majoria dels polítics catalans els manca un concepte transcendental per a aconseguir els nostres objectius de llibertat, “El sentit d’Estat”. El del nostre estat. I aquesta manca de  “sentit d’estat” els fa caure novament en les errades de sempre. Ara tímidament es parla de sobirania i de pacte fiscal. Torna a ser una greu errada, i us diré per què. Els polítics catalans, voluntàriament o no, obliden les nostres arrels.

Quan es pregunta a la gent si vol la independència s’està plantejant una cosa nova. S’hi pot estar a favor o en contra, però totes les coses noves costen d’acceptar. Nosaltres hem d’explicar als catalans que el que desitgem és la Devolució de Les Constitucions Catalanes. DE-VO-LU-CIÓ. Devolució és una paraula que defineix clarament els nostres desitjos. Devolució, tal i com diu el diccionari és: Acció de tornar una cosa a la persona que la posseïa primer. Hem d’acceptar que els ciutadans de Catalunya, per una o una altra raó desconeixen la nostra història, però si els parles de Devolució de Les Constitucions Catalanes ho entendran en un minut: Estem reclamant el que ja teníem i ens fou arrabassat per “dret de conquesta”.

Cap nació arriba a la independència sense tenir un pla. Només un pla clar on estigui definida clarament la forma jurídica que es desitja esdevindrà vàlid a nivell internacional.

Els seguidors de Vicens Vives han imperat l’últim mig segle en el nacionalisme català, i com a conseqüència, l’absència de pla: Pretenien il·lusòriament anar arranjant Espanya, mentre nosaltres anem aportant amb el nostre treball els recursos econòmics suficients per a aquesta suposada modernització. Han fracassat!

Partint aleshores de l’arrel, La Devolució, podrem iniciar el que realment ens manca, el Sentit d’Estat. Aquesta manca de sentit d’Estat que fa que, per exemple, ni a les lleis catalanes estigui definit el nostre escut, l’escut del comtes de Barcelona, que és el segon més antic d’Europa, i en aquets moments som l’única nació d’Europa que no té escut. Reclamar la Devolució ens permetrà descobrir el nostre gloriós passat i per tant fer més contundent i donar contingut a la frase que alguns utilitzem fa molts anys: Visca Catalunya Lliure!

Miquel Manubens

 

 

 

 

 

Transcripció del parlament de Montserrat Tudela.

 

Qui perd els orígens, perd la identitat.

 

I la nostra identitat està en perill d’extinció. Les lleis espanyoles vigents ens ho han deixat clar. La sentència del tribunal constitucional de 28 de juny de 2010 ens nega legislativament i jurídicament la nostra identitat nacional i no ens deixa ser ciutadans de ple dret en el món occidental que vivim: la nostra llengua ha esdevingut una llengua sense sostre, legalment parlant; les nostres institucions no tenen capacitat de decidir: no poden ni tan sols convocar un referèndum sense demanar permís, ja no poden ni decidir les seves finances; les lleis del nostre Parlament legítim, poden ser revocades per un tribunal espanyol; el sufragi universal dels catalans pot ser anul•lat per un tribunal espanyol. Això no passa enlloc més del món democràtic.

 

Hi ha una dita famosa que diu que els pobles feliços no tenen història.

 

Potser per això el nostre poble en té tanta d’història.

 

Un poble que ha superat les profundes crisis que li han negat la seva existència. Crisis que gairebé sempre han vingut amb els veïns de la península.

 

Com a poble la guerra amb els espanyols encara és oberta i no l’hem guanyat, i per això avui som aquí. Però mirat amb perspectiva, amb la nostra obstinació per la supervivència com a poble hem aconseguit mantenir la nostra identitat. I això, és una victòria.

 

La guerra dels Segadors la van produir un seguit de causes, una de les quals era també l’espoli econòmic que la població patia per part de Castella, una de les parts Corona Castellana - Aragonesa des de la mort dels Reis Catòlics el 1516. L’espoli era per pagar les despeses de l’expansió bèl•lica del regne de Castella. Però sabeu quin era i és el conflicte veritable entre Catalunya i Espanya? És el conflicte del constitucionalisme – absolutisme. El constitucionalisme que vam inventar els catalans a l’edat Mitja amb les nostres Constitucions i l’absolutisme que regna Espanya des de l’edat Mitja (encara que aleshores no es digués Espanya). Aquest és el veritable conflicte. Ara l’absolutisme pren el nom de Constitución Española.

I només acabarem el conflicte amb una ruptura democràtica on puguem trencar aquesta unió amb l’Estat espanyol. Els catalans que havíem creat les nostres constitucions i les nostres institucions hegemòniques sobre tota la vida política, arrossegats pels castellans, ens vam veure immersos en la Guerra dels Trenta Anys que planava a Europa en el segle XVII. Ara plana a Europa la batalla de l’economia i les finances.

 

Castella es posà al costat de l'emperador germànic  de la dinastia dels Habsburg . El 1640 les actuacions del comte-duc d'Olivares , primer ministre de Felip IV -és a dir, l’Aznar, Zapatero o Rajoy de torn- van desvetllar tan malestar en el poble català, per la violència i els abusos dels seus soldats que el poble, que els segadors, van plantar cara. Castella ens exigia un espoli fiscal i humà per pagar la guerra.

 

Durant la primavera de 1640 foren empresonats dos membres  del Consell de Cent, que s’havien negat a facilitar homes i diners per lluitar contra França en aquesta guerra.

 

Com si diguéssim, van atrevir-se a tancar caixes. I van ser empresonats.

 

Llavors començà una revolta camperola contra Castella que s’estengué ràpidament per Catalunya: la guerra dels Segadors.
Davant la imminent invasió de l’exèrcit de Felip IV de Castella, el president de la Generalitat, Pau Claris, va buscar reforços militars a França i va signar a Barcelona un pacte d’ajuda militar amb els francesos que el van dur, poc després, el 17 de gener de 1641, a proclamar la República Catalana sota la protecció de França.

 

Pau Claris va ser valent: va fer una ruptura amb Castella.

 

Mireu fins a quin punt eren fortes les nostres institucions i els qui les governaven. Un president de la Generalitat que mirava pels catalans i va gosar trencar amb Castella que l’agredia.

 

Però Pau Claris no estava sol. Al seu costat tenia el poble, els segadors. La majoria social, que ara diríem. No tenia només el 50% de la població que responia en enquestes que volien ser lliures del jou espanyol.

 

I l’exèrcit francocatalà va derrotar les tropes castellanes a Montjuïc el 26 de gener de 1641. Pau Claris va morir, sobtadament, el 27 de febrer d’aquell mateix any, segurament emmetzinat.

 

La destitució del Comte duc d’Olivares, la presència de la fam i de la pesta i la promesa -falsa- de l’absolutista rei Felip IV de Castella de respectar les institucions catalanes van posar fi a la guerra dels Segadors l’any 1652.
I vam seguir units a Espanya.

 

I va tornar l’absolutisme més ferotge amb el decret de nova planta, el 1714. Decret que ja recordareu els reagrupats vam encarregar als nostres diputats a Madrid que treballessin per declarar-lo nul de ple dret.
Perquè seguim tenint com a primer enemic l’absolutisme espanyol.

 

I com a segon enemic en el punt actual del conflicte tenim la poruguesa política majoritària del nostre poble.
A què té por el poble català que no vol votar la llibertat sinó l’absolutisme que l’empobreix, el menyspreua, i li nega les seves lleis i la seva identitat?

 

Què ens ha passat, doncs, ara que podem assolir la llibertat a les urnes i no pas a la batalla com al segle XVII, no volem fer-ho?
Hi ha moltes respostes, però em sembla que sobretot és que l’absolutisme també se’ns ha colat dins el país.

 

Un país descomposició, i ho veiem cada dia. Aquests dies hem tingut un exemple: en aquest mateix castell en tenim un testimoni d’això: aquí es va assassinar el president de la Generalitat, Lluís Companys. Ho va fer el dictador feixista que més temps ha regnat. I aquesta setmana ha mort un col•laborador seu, i els catalans hem hagut de patir la indignitat de veure una nota de condol penjada en el web de la Generalitat.

 

S’ha perdut el seny, la dignitat sobirana.

 

Mirem la nostra història. Estudiem-la, ja que ni nosaltres ni els nostres infants l’hem pogut estudiar a l’escola. Una escola que ensenya el que diu España, perquè té les competències del currículum. Un currículum que mai ha inclòs com a obligatòria l’assignatura d’història de Catalunya.

 

I per això hem de fer actes com aquest per recordar-la. Algú ens pot dir que som freakies fent actes com aquest de memòria històrica. Però el que és realment freaky és no haver bandejat de la nostra terra l’absolutisme espanyol.

 

De la guerra dels segadors ens queda el nostre himne nacional com a símbol de la nostra identitat. Ens queda un himne de la gesta d’uns avantpassats que van lluitar per recuperar la llibertat. No només van respondre una enquesta.

 

Qui perd els orígens, perd la identitat i en la nostra identitat hi ha la dignitat sobirana, la que van defensar els segadors, i molts d’altres.

 

La que defensem Reagrupament.

 

Si no volem liquidar el nostre poble, hem de derrotar definitivament l’absolutisme espanyol.

 

Visca Catalunya Sobirana !
 

 

 

 

 

La darrera victòria

Reagrupament commemora la batalla de Montjuïc del 26 de gener del 1641