Carles Camp. El fantasmagòric Pedro de Vera i la conquesta de l’illa de Gran Canària (1)

Pedro de Vera va ser un noble andalús, natural de Jerez, nascut pels voltants del 1440,. Va ser nomenat alcaid de la fortalesa d’Arcos el 1470, càrrec que va ocupar almenys fins el 1490, com veurem. Durant aquests anys, va participar, com gairebé tots els nobles de la zona, en les diferents lluites de les bandosidades o banderías que van enfrontar les famílies nobiliàries partidàries dels Niebla, Marchena, Medina-Sidonia, etc., i en les lluites contra els musulmans d’aquella zona d’Andalusia. Va formar part dels efectius dels Reis Catòlics en la conquesta de Granada, el 1492. Acabada la contesa, es va retirar a la seva població nadiua, on va morir pels volts de 1503-4[1]. També se li atribueix la conquesta, el 1480, de l’illa de Gran Canària, de la qual va ser governador fins, almenys, el 1491. Alhora, i per dues vegades, va participar en la repressió de revoltes dels indígenes gomers.

La confusió documental és habitual en la història de les Canàries del segle XV. També es produeix al voltant de la figura de Pedro de Vera, al qual trobem alhora a Jerez o a Arcos i a les Canàries. Aquesta ubiqüitat impossible la van intentar maquillar, sense gaire èxit, els censors de l’època. Això provoca molts maldecaps als historiadors actuals que, en general, passen de puntetes sobre bastants problemes cronològics de les biografies del Pedro de Vera andalús i del Pedro de Vera governador de Gran Canària [2].

D’entrada, hem de dir que no es coneix quan va ser nomenat governador ni quan se li va concedir el títol. Era governador, capità i alcaid de Gran Canària, però això només se sap de forma indirecta per un document datat el 4 de febrer del 1480, en virtut del qual els Reis Catòlics el faculten per repartir terres de l’illa i nomenar membres del cabildo: “A vos Pedro de Vera, nuestro governador e capitán e alcaide de la isla de la Gran Canaria...” [3]. Només podem saber que el seu nomenament va ser anterior a aquesta data, però no precisar des de quan.

Aquesta mateixa informació es desprèn d’una carta reial de 6 de març del 1480 on es confirmen les capitulacions signades entre els reis i Pedro de Vera, Alonso de Quintanilla i el capità de la mar Pedro (Fernández) Cabrón als quals es cedia el quint reial a canvi que financessin el cost de la conquesta de Gran Canària, estimat en 900.000 maravedisos, dels quals en Pedro de Vera n’havia d’aportar 360.000 [4]. Una fortuna molt superior a la que podria haver reunit el Pedro de Vera y Mendoza de Jerez com a alcaid d’Arcos de la Frontera. No ens consta que, per aconseguir-la, s’hagués endeutat.

El ball de dates, constant en la biografia d’aquest personatge, s’inicia l’1 de juliol de 1480, quan se’ns diu que va a Puerto de Santa María a embarcar-se. Comença en aquesta data el que José López Romero anomena “polèmica cronologia de la conquesta de la Gran Canària” [5].

Prèviament a la conquesta de l’illa, Pedro de Vera va firmar capitulacions amb la corona. D’aquestes capitulacions, com hem dit, només tenim referències indirectes ja que no se n’ha conservat ni tans sols una còpia. Convé recordar aquí que les capitulacions, un contracte que es firmava a proposta de les corts entre un particular i la corona que el rei confirmava i en què es fixava –d’acord amb les corts- com es repartien les despeses i els beneficis d’una determinada empresa, era un contracte típicament català, inexistent a Castella. Castella i Catalunya, tot i tenir els mateixos reis eren estats amb estructures jurídiques i administratives independents. L’ús d’un contracte català per a una empresa exclusivament castellana se’ns fa difícil d’entendre i de justificar.

En aquell moment, la situació a l’illa era molt caòtica com a conseqüència de les lluites internes entre els primers conqueridors, els anomenats Diego García de Herrera, Juan Rejón, Deán Bermúdez i Pedro de Algaba, i que van comportar la mort dels dos darrers. Pedro de Vera va aconseguir pacificar la situació amb els poders que li havien estat atorgats i els recursos que duia [6].

Per a la conquesta va tenir com a braç dret un Miguel de Móxica (que els documents citen com a ‘Michel’, forma com s’escrivia ‘Miquel’ en el català de l’època) i va comptar amb l’ajuda del rei canari renegat Fernando Guanarteme, d’Alonso de Lugo, de qui parlaré en un altre moment i d’un tal Juan Mayor. La conquesta va ser difícil, va transcórrer en diverses campanyes i va durar anys. Pedro de Vera es va destacar per la seva crueltat i seu cinisme, amb episodis com el d’un fals jurament sobre una hòstia sense consagrar i la consegüent venda a traïció de 200 captius com a esclaus [7].

José López Romero ens adverteix de la confusió al voltant de la data en què es dóna per finalitzada la conquesta de l’illa de Gran Canària amb l’empresonament del líder canari, el guanarteme (títol equivalent al de rei o cabdill) de Galdar. En principi, era el 12 de febrer de 1483, i ens diu: “En el manuscrit de P.A. del Castillo -com constata M. Santiago- no es llegeix amb nitidesa aquesta data, i a més, s’hi aprecien rectificacions respecte de la primera redacció de l’obra”[8]. Petjada de la censura, amb un rastre ben clar. D’altra banda, el guanarteme tant es diu Guanachesemedan com Thenesort Semidan. Potser van haver-hi dues captures i una es confon, o es fa confondre, amb l’altra.

L’esposa de l’esmentat guanarteme havia estat capturada el 1482 i duta a la península. Ell va arribar a Cadis, el març del 1483. Tornem a José López Romero: “Sobre les dates del viatge del Guanarteme de Galdar a la península les opinions continuen estant molt enfrontades; els investigadors (E. Hardisson i Sancho de Sopranis, entre d’altres) que defensen l’any 1483 com la fi de la conquesta de Gran Canària, sostenen que l’estada del príncep grancanari a Espanya va tenir lloc el 1482 i com argument de les seves teories assenyalen les dades següents: «l’empresonament del Guanarteme (va ser) el 12-II-1482; el portarien a la cort pel març-abril del 1482, i llavors també hi eren els reis en socors d’Alhama...; el rei Ferran va arribar a Còrdova el 22 de març; poc després hi va arribar la reina amb el cardenal d’Espanya, després arquebisbe de Toledo...» (recollit de M. Santiago). Malgrat tot , els qui defensen (Rodríguez Moure i Bonnet) l’any de 1484 com a terme de la conquesta de l’illa també argumenten les seves opinions amb la presència, el maig de 1483, de. Ferran el Catòlic a Còrdova i amb altres dates que veurem més endavant” [9].

Cal recordar que aquest va ser el rei canari que va signar la concòrdia de Calataiud. Totes les cròniques i tota la documentació que ens ha arribat s’entesta a explicar-nos que aquest guanarteme no es va moure d’Andalusia, on va fer vida i va realitzar totes les seves actuacions polítiques i diplomàtiques davant els Reis Catòlics i la seva cort. Aleshores, com és que se’n va a Calataiud, a l’Aragó, a signar el document més important que va ratificar en la seva estada a la península? La resposta, al meu entendre, és que a Andalusia només hi va estar, com a molt, de passada i que s’hauria mogut, principalment, per diversos llocs de la corona Catalana. El fet que en aquesta concòrdia, en què Thenesort Semidan acceptava la seva submissió a Ferran II, no aparegui la signatura d’Isabel de Castella, és un indici més que reforça la tesi que la conquesta de Gran Canària hauria estat una conquesta catalana o, almenys, dirigida des d’algun dels estats de la corona Catalana.

La controvèrsia puja de to quan se’ns diu que el guanarteme de Galdar va ser batejat, amb el nom de Fernando i que els Reis Catòlics, per intentar d’atreure-se’l, li van concedir l’honor de que el bategés la màxima autoritat eclesiàstica espanyola: el cardenal Pedro González de Mendoza. El problema és que en la data en què se’ns diu que es va batejar el guanarteme (la primavera del 1482) Pedro González de Mendoza encara no era cardenal, càrrec que va obtenir el juliol del 1482 [10]. José López Romero situa el bateig a la primavera del 1483.

No acaben aquí els maldecaps dels historiadors per fer quadrar les dates. Es posa la data del dimarts 29 d’abril de 1484 com el dia de la definitiva pacificació de l’illa de Gran Canària, amb l’entrega voluntària dels darrers nadius rebels. Però resulta que en realitat el 29 d’abril de 1484 va ser dijous. En canvi, el 29 d’abril del 1483 sí que va ser un dimarts. La censura, per sort, tampoc és perfecta.

En José López Romero admet que no es pot escatir amb exactitud l’any d’aquest esdeveniment [11] i conclou: “La captura del guanarteme de Galdar (febrer de 1483), la seva arribada en companyia d’en Miguel de Móxica i en Juan Mayor (abril) i tots els esdeveniments que li succeixen a la Cort (passeig amb en Mahimat Aboadil, bateig oficiat per D. Pedro González de Mendoza, ja arquebisbe de Toledo per aquelles dates, la trobada a Còrdova amb la seva dona, documentada pels comptes del Bisbe D. Juan de Frías), són totes dades suficientment categòriques i inqüestionables com per a no admetre que tot ells varen tenir lloc en 1483 i no un any abans”[12]. Per tant, la conquesta de Gran Canària va concloure entre finals del 1483 i el mes de gener de 1484[13].

Per què aquest ball de dades? Per què aquest esforç per canviar l’any d’aquests esdeveniments (l’empresonament del guanarteme de Galdar i la rendició final dels indígenes) i avançar-los a l’any anterior?

La causa és evident. Els contemporanis del Pedro de Vera de Jerez tenien molt present la seva participació en diverses fetes destacades de la guerra de Granada en els mateixos moments en què, segons la historiografia oficial, era a Gran Canària exercint de governador.

Carles Camp

17/02/2012