Josep M. Solé i Sabaté. Un màster necessari

Per primera vegada, el sistema universitari català tindrà un màster oficial d'història de Catalunya, el que a partir del curs vinent farà la Universitat Autònoma de Barcelona. La universitat, arreu del món, és el fidel de la balança del present i el futur d'un país. En el nostre cas més, estant com estem en una Espanya que no aprecia ni respecta res de Catalunya i els catalans. Només vol els nostres recursos. En la realitat diària d'aquest rebuig hi ha la voluntat d'esborrar la nostra cultura, sigui a l'escola o a la universitat, i l'afebliment de les nostres institucions. A la universitat, amb un afegitó, sovint la voluntat agressora espanyola busca fins que troba algú disposat a vendre's per un plat de llenties, una plaça universitària, un ideari suposadament cosmopolita que li permet ser present en la premsa espanyola o fer de botifler provocador en els medis catalans, on sempre, gràcies a la superficialitat imperant, apareixerà com l'element de controvèrsia, a canvi de contínues presencies pagades a tant la peça.

Per tot això cal mirar amb lupa tot el que fa, cap on va i com responen tots els que formem la comunitat universitària. Ara, en període de retallades i ajustaments dins aquest difícil panorama, ens apareix una bona notícia. Tot el que s'havia avançat al segle XX es va perdre amb la Guerra Civil i la postguerra. D'aleshores ençà, el més que necessari congrés universitari català mai no s'ha realitzat. L'herència de massa anys de franquisme ha deixat una llosa difícil de superar, la Transició també va ser-ho a la universitat, es va pactar i continuar amb els franquistes i la mediocritat va seguir instal·lada als departaments. Anys i panys d'endogàmia, de forces polítiques lligades a Madrid i interessos polítics de vol gallinaci no han permès, més enllà de la gran feina feta a partir del treball per les universitats catalanes, encarar amb crítica i valentia el futur de la nostra presència i responsabilitat davant la societat catalana.

El Congrés o Congressos periòdics de la universitat catalana, mentre no siguem totalment lliures, serà una tasca pendent, per això cal celebrar un màster d'història de Catalunya. Trenca inèrcies que no han tingut altres estudis universitaris, però és indiscutible que qui ha de pensar sobre el passat comú, els nostres encerts i errors, el situar en l'imaginari català el seu abast i la crítica pertinent són les ciències humanes. I aquí la història hi té molt a dir. No podem passar per damunt de la Guerra del Francès fins al present, sense plantejar-nos el què i el perquè de tot plegat. De la modernitat dels sectors industrials i burgesos del XIX a la fallida total a partir dels anys vint del segle passat. O encara com el moviment obrer i popular va encarar l'afany de les transformacions, l'evolució, i fins i tot la revolució, o les revolucions, si es vol, sense tenir en compte el perill que comportava el no preservar la vida per damunt de tot i deixar ens mans d'ideologies alienes excloents el fet cultural i vital del país.

cal ser valents i jutjar i interpretar les nostres institucions, la seva actuació, els seus dirigents, d'ahir i d'avui. Cal analitzar el temps passat, però no es pot obviar el present. La història del temps present. Tindrem sorpreses de tota mena, de veritables colossos i èpiques que mai no hem valorat prou a personalitats falses. La història d'un país és un dels reptes més difícils d'estudiar, d'analitzar, d'interpretar. És un material fràgil amb el qual cal tenir la cura més extrema, amb lents d'augment i bisturí, si cal.