Carles Camp. El ‘che’ d’Argentina (i d’altres llocs) i els valencians

La interjecció vocativa o apel·lativa “che” utilitzada per cridar l’atenció d’una persona o per expressar sorpresa, molt popular a l’Argentina, també es fa servir a l’Uruguai al sud del Brasil. No cal ser filòleg per adonar-se que l’ús del ‘che’ argentí és el mateix que el ‘txe’ valencià.

Com que la influència catalana en la colonització d’Amèrica se suposa que no va existir i com que els catalans, igual que els valencians i els súbdits d’altres nacions de la corona Catalana, desapareixem de la història a partir dels temps dels Reis Catòlics, tot s’ha d’explicar sense comptar amb nosaltres.

A l’Argentina s’explica l’origen d’aquesta interjecció a partir d’un mot indígena que voldria dir ‘home’. És una explicació molt inversemblant que, filològicament, no s’aguanta per enlloc.

Li vam demanar al nostre amic i col·laborador Gerard Ill, qui precisament està vivint a Porto Alegre, al sud del Brasil, que ens informés sobre l’ús que se’n feia en aquella zona i sobre quin origen se li atribuïa. Això és el que ens ha dit:

«Sobre l'expressió "txe" -aquí escriuen tchê-, ells intueixen que procedeix de "l'espanyol" perquè és un caràcter lingüístic que comparteixen amb tot l'antic Virregnat de la Plata i amb ningú més de Brasil fora del Rio Grande do Sul, que és l'estat més meridional del país amb frontera amb l'Uruguai i capital a Porto Alegre. La utilització que fan del "txhê" és calcada a la que en fan els valencians, però.

Per justificar un orígen en la llengua espanyola a aquesta interjecció, he llegit una història de dubtosa credibilitat. Segons aquesta peculiar teoria, en els temps de la conquesta els espanyols tenien molt de fervor religiós, la qual cosa els portava a utilitzar constantment expressions, en llatí original, com ara "vaya con Dios", "quiera Dios que eso acontezca", "juro por el cielo que estoy diciendo la verdad". Pel que sembla, arribat un moment de certa saturació verbal amb tantes referències religioses, els espanyols varen decidir abreviar algunes d'aquestes expressions. D'aquesta manera, van passar d'exclamar "¡Gente del cielo!" a dir "sé lé Che"  i després solament "Che". Per què? Doncs perquè se le Che vindria de l'abraviació en llatí de "se lê tchelestis" que significaria precisament "gente del cielo".

Tot plegat, una bajanada sense cap ni peus.

Altres teories parlen d'un origen en llengües indígenes de la paraula "che", que significaria "amic" en tupi-guarani. 

Ningú no coneix ni esmenta que els parlants de català a València utilitzen aquesta mateixa interjecció, encara avui en dia, en el mateix sentit que es fa aquí.».

En Gerard Ill té, al meu entendre, tota la raó. Els esforços dels ‘entesos’ per  justificar les coses sense comptar amb nosaltres du els historiadors i altres ‘erudits’ a fer els ridículs més espantosos en haver de recórrer a explicacions completament absurdes i esperpèntiques.

L’única explicació raonable i plausible de l’origen d’aquest ‘che’ és el seu origen valencià, que seria una altra prova de la importància que els valencians, juntament amb les altres nacions de la corona Catalana, van tenir en la conquesta i colonització d’Amèrica.

Carles Camp

24/02/2012