GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Carles Camp. El fantasmagòric Pedro de Vera i la conquesta de l

Carles Camp. El fantasmagòric Pedro de Vera i la conquesta de l'Illa de Gran Canària (2)


Article anterior (1)

 

Benito Cárdenas situa Pedro de Vera a la península la segona setmana de setembre de 1483 i Esteban Rallón afirma: “(setembre de 1483) ...va tenir (el marquès de Cadis) una carta d’Arcos d’en Pedro de Vera, Alcaid d’aquella ciutat, que ja havia tornat de les Canàries [és a dir, va tornar de conqueridor victoriós i governador a fer de sentinella a la frontera amb el regne de Granada; no és gens versemblant], en què l’avisava que moros de Granada i Ronda amb molt de poder s’havien ajuntat a córrer la terra, els quals havien estat vistos de sis cavallers que havia enviat a córrer la terra.”. D’altra banda, José López Romero reconeix que la darrera campanya militar de conquesta va ser a finals de 1483 i consta el pagament a soldats conqueridors el 7 de gener de 1484[1]. Diu José López Romero: “...sembla inqüestionable la presència a Espanya del governador Vera a l’Abril de 1484 per la seva participació a la Cabalgada i tala que es va fer a la terra de Màlaga sota el comandament del mestre de Santiago i del marquès de Cadis...” [2].

No és versemblant que el governador Pedro de Vera abandonés tan ràpid Gran Canària, amb totes les complicacions que hi va tenir, per participar com a subordinat en una simple expedició de càstig per terres granadines. A més, s’evidencia la contradicció documental: com podia en Pedro de Vera haver tornat a Andalusia el setembre i ser a Arcos aquest mes enviant l’avís d’una incursió dels musulmans en terres castellanes si tots els indicis indiquen que la campanya de conquesta encara no havia acabat? Doncs molt senzill: perquè el conqueridor de Gran Canària és un altre Pedro de Vera diferent de l’alcaid d’Arcos de la Frontera i simple regidor de Jerez.

Uns anys després, Pedro de Vera ens apareix ascendit a capità de l’exèrcit castellà el 1486. És present a Loja i als setges de Vélez-Màlaga i de Màlaga. Conquereix les viles de Mijas i d’Oznar durant els anys 1486 i 1487 [3]. Entre finals de 1490 i el 1491 organitza, juntament amb el comanador Moratalla, les defenses de la costa malaguenya [4]. El pagament de la soldada a 23 peons “canaris” sevillans el 1484 que estigueren al setge d’Alora [5] no prova que vinguessin amb el governador Pedro de Vera.

No és gens versemblant ni plausible, al meu entendre, que fos la mateixa persona l’alcaid d’Arcos de la Frontera al qual només se li coneix la participació, com a subordinat, en simples razzies de càstig i saqueig i el conqueridor i governador de Gran Canària i repressor de la revolta de la Gomera, l’un fent l’ofici de sentinella en un racó de món com era llavors aquell territori fronterer amb el regne de Granada i l’altre dirigint exèrcits, obeint les ordres directes dels reis i sent una persona de la seva màxima confiança, com veurem després.

Cal que ens aturem en un altre episodi destacat de la biografia del governador Pedro de Vera: la repressió de dues revoltes que hi hagueren a la illa de Gomera.

En aquells anys, el senyor feudal de l’illa de la Gomera era Hernán o Fernán de Peraza, comte de la Gomera, illa on residia. Estava casat amb Beatriz de Bobadilla, germana de Rodrigo de Bobadilla, afincat a la Segarra des dels temps de la Guerra Civil catalana entre Joan II i la Generalitat.

 

Aquest Hernán Peraza, que havia heretat la Gomera i altres dominis canaris de la seva família, el 1484 exercia un govern tirànic i repressiu sobre els nadius gomers, sobre els qual cometia tota mena d’abusos. El mateix 1484, hi va haver una revolta contra ell i Pedro de Vera hi va anar a reprimir-la, cosa que va fer amb un excés de duresa i amb alguns gomers deportats a Gran Canària. Aquest excés de violència va provocar una protesta formal per part del bisbe davant dels Reis Catòlics, que van demanar al governador que els donés en persona la seva versió dels fets [6].

 

De tot això, ens interessa destacar la contradicció que estigués participant alhora en expedicions de saqueig en el regne de Granada i reprimint la revolta de la Gomera. Si, en realitat, es tractés de dos personatges diferents, el xeresà i el governador, tot tindria sentit.

 

L’actitud dèspota i prepotent del comte de La Gomera, Hernán Peraza, va continuar. Es va produir una nova revolta que va tenir com a resultat l’assassinat de peraza, el novembre del 1488; tot i que un cronista la situa un any abans, el 1487 [7]. La revolta, molt virulenta, va obligar la vídua i la resta d’europeus a refugiar-se al castell. Incapaços de sortir-se’n, Inés Peraza de las Casas, mare del comte assassinat, va demanar ajuda. El 4 de març del 1489 els Reis ordenaven a Pedro de Vera y Mendoza, governador de Gran Canària, d’anar a salvar la mare i l’esposa del difunt comte i aplacar la rebel·lió [8].

 

Tots els cronistes, excepte Abreu Galindo “confonen” la revolta de 1488 amb la de 1484. La “ confusió ” ve pels intents de desvincular Pedro de Vera de la repressió del 1484, any en què se suposa que era a Andalusia. Una de les cròniques que “confoses” és obra d’un suposat testimoni directe dels fets, l’anomenat Antonio Sedeño, natural de Toledo. El fet que el manuscrit consultat per Wölfel sigui una còpia manuscrita del segle XVII [9], gairebé dos segles després dels esdeveniments, li treu molta credibilitat. 

 

En Pedro de Vera es va tornar a excedir en la seva missió i va reprimir la revolta amb una crueltat brutal i excessiva. Nombrosos nadius gomers van ser assassinats i molts venuts com a esclaus, malgrat estar ja batejats. Wölfel calcula que van ser 161, documentats, més uns 80, aproximadament, sense especial indicació documental.

 

Contra aquesta violència va protestar el bisbe de les Canàries, Miguel de la Serna, formalment davant dels reis, encara que altres fonts dubten entre el bisbe Juan de Frías o Miguel de la Cerda [10]. És a dir, que no se sap ben bé qui era bisbe de Canàries aquell any de 1489, protagonista d’un episodi de la transcendència d’un enfrontament directe amb un governador. Sospitem que el motiu de la confusió és el de sempre: la intervenció de la censura que va intentar, sense èxit, esborrar la presència de Pedro de Vera a La Gomera el 1484 en la repressió de la revolta dels gomers. La seva excessiva brutalitat li va provocar un nou enfrontament amb el bisbe Juan de Frías. El mateix va passar el 1489, aquest cop amb el bisbe Miguel de la Cerda o Serna, ja que Frías va morir en una data desconeguda abans del 25 de gener de 1486, i Miguel ( López ) de la Serna o de la Cerda ja apareix com a bisbe de la Gran Canària el 24 de març de 1486 [11]. L’intent de confondre les dates provoca, al meu entendre, la confusió amb el nom del bisbe protagonista. Però l’embolic no s’acaba aquí.

 

Tot plegat als censors les Canàries els va donar molta feina. Ens explica també José López Romero com tots els cronistes “s’equivoquen” al dir que el bisbe de Canàries en els anys 1488-9 era en Juan de Frías, quan aquest sembla comprovat que ja era mort de feia el 1485, segons un breu d’Innocenci VIII. En els anys assenyalats, era bisbe Miguel de la Serna (469). Serra i Ràfols ens informa que, segons el bisbe Cámara y Murga (1634), el bisbe era en Juan de Frías, que ja era mort, com hem vist. Fra Alonso de Espinosa, en el segle XVI, i en Núñez de la Peña, el 1676, diuen que el bisbe es deia fray Miguel de la Cerda o La Serna. La qual cosa tampoc és possible perquè de la Cerda va morir a Sevilla uns mesos abans de l’esmentada revolta segons la “Dataria” de Roma, que va veure en Viera y Clavijo [12]. Tot plegat, com hem dit, és massa embolicat.

 

Eubel van Gulik tot i utilitzant els registres pontificals a la seva Hierarchia ecclesiastica medii aevi ens parla, en les dates que ens ocupen, de tres bisbes [13]. El primer, Juan de Frías, bisbe de Rubicón, des de 1479, que hauria mort a finals del 1485. El segon, amb qui sembla que Pedro de Vera va tenir els seus presumptes enfrontaments, no es deia ni La Serna ni La Cerda sinó Lasorra, Miguel López de Lasorra (simplement una mala lectura de La Serna, com afirma en Sancho de Sopranis?), del qual so se sap la data de la mort. Com acostuma a passar tantes vegades en la història de les Canàries d’aquells temps, es fa difícil precisar els fets i els protagonistes.

 

Fra Abreu Galindo ens explica que, en el transcurs d’una fortíssima discussió entre Pedro de Vera i el bisbe -fos qui fos- sobre els abusos de poder del governador:Pedro de Vera amenaça al seu contradictor amb posar-li una corona ardent damunt de l’eclesiàstica, repetint la bàrbara venjança d’un senyor aragonès contra un dels abats de Roda” [14]. No deixa de sorprendre el recurs a un incident entre un rei aragonès i l’abat d’un monestir català de la Ribagorça. Un exemple tal vegada massa lluny per a un nole andalús d’aquella època.

 

Els reis, en un primer moment, van permetre la venda com a esclaus d’alguns dels revoltats, ja que creien que la repressió s’ajustava a la gravetat dels fets. Quan es van assabentar de la veritat, però, van ordenar l’alliberament dels esclaus i van castigar el governador a indemnitzar amb 500.000 maravedisos els propietaris desposseïts, encara que, a la pràctica, no tots els captius van recuperar la seva llibertat, per la resistència oposada pels seus amos, segons Wölfel.

 

Cal destacar que, gran quantitat de documents trobats sobre aquest assumpte es troben a l’Arxiu Reial de Barcelona i que moltes de les ordres expresses per alliberar aquests captius gomers són donades pel rei Ferran II exclusivament, la qual cosa palesaria que aquest era només un assumpte de la corona Catalana. D’acord amb les concòrdies matrimonials entre Ferran i Isabel, si l’empresa hagués estat castellana no hauria estat possible ni la intervenció de Ferran sense Isabel ni la ubicació d’aquests documents a Barcelona.

 

A Sevilla, Jerez de la Frontera i altres llocs d’Andalusia s’han trobat set documents relacionats amb esclaus gomers [15], segons documents que Wölfel va obtenir de l’Arxiu de Simancas. S’ha de dir també que hi ha, però, gran nombre de casos trobats a València, Balears i Barcelona. El 1494, són vistos i documentats uns esclaus canaris a València. El 18 de juliol de 1489, primer, i el 23 següent, arriben a Eivissa dues remeses d’esclaus gomers. El primer era “vna calauera de Palos” manada per Cristóbal Garrido i Juan Alonso Cota amb 90 esclaus per a vendre. Aquest Cota n’era el “conduydor” que també devia tenir el do de la ubiqüitat, perquè apareix, juntament amb el mateix Garrido que es veu que tenia el mateix do, patronejant, cinc dies després, una altra nau, anomenada Santa María de la Antigua, també del mateix port de Palos. Només se’ns diu que en Garrido era de Sevilla i en Cota era el factor de la Beatriu de Bobadilla, propietària dels esclaus.

 

Ningú explica com és que des de Palos se’n van a les Balears a vendre els captius. No hi havia compradors a Andalusia? Evidentment que era possible de vendre els esclaus a Andalusia o a Castella, cosa que els hauria evitat anar a vendre la mercaderia tant lluny, en un altre reialme, amb uns riscos i uns costos duaners addicionals. En canvi, si l’autèntic port d’origen d’aquestes embarcacions i d’aquests homes fos Pals i no Palos, tot plegat tindria sentit, ja que Eivissa els venia de camí cap a casa des de Canàries.

 

En qualsevol cas, com és que la gran majoria d’aquests esclaus, gairebé tots, van ser venuts en territoris de la corona Catalana i no a Andalusia o a Castella, que tenien més a prop i on haurien de tenir contactes per comercialitzar aquest botí? Un episodi que afegeix nous elements de versemblança a la conquesta catalana de les Canàries.

 

 

Carles Camp

28/02/12

 



[1] José López Romero, op. cit., p. 117.

[2] José López Romero, op. cit., p. 119.

[3] José López Romero, op. cit., p. 125.

[4] José López Romero, op. cit., p. 135-6.

[5] Miguel Ángel Laredo Quesada, “El gobernador Pedro de Vera en la conquista del Reino de Granada”, Anuario de Estudios Atlánticos nº12, Madrid-Las Palmas, 1966 p. 109.

[6] Miguel Ángel Laredo Quesada, op. cit., p. 109-110.

[7] D.J. Wölfel, op. cit., p. 13.

[8] Antonio de la Torre, “Los canarios de Gomera vendidos como esclavos en 1489”. Anuario de Estudios Americanos VII, 1950, p. 47-72.

[9] D.J. Wölfel, op. cit., p. 11.

[10] Elies Serra i Ràfols, “Els Reis Catòlics i l’esclavitud”. Revista de Catalunya, juliol-setembre 1928, p. 368-378.

[11] D.J. Wölfel, op. cit., p. 9.

[12] Elies Serra Ràfols, op. cit., p. 374.

[13] Hipólito Sánchez Sopranis, “En torno a Pedro de Vera y su obscura cronología”. Revista de Historia, 18, La Laguna de Tenerife, 1952, p. 229.

[14] Hipólito Sánchez Sopranis, op. cit.,  p. 228.

[15] José López Romero, op. cit., p. 183-7.



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici