Carles Camp. Sant Pol de Mar i Espanya

Una sentència judicial va obligar, fa uns deu anys, a posar-la. Es veu que convé recordar qui mana. I, a Sant Pol de Mar, és especialment punyent recordar-ho. Ara m’explico.

Tots hem sentit algun cop el famós “Sant Pol, quina hora és?”, pregunta maliciosa que es fa als santpolencs per burlar-se del suposat cas de la construcció d’un rellotge de sol sota un teulat per protegir-lo de la pluja. Evidentment, es tracta d’un acudit sense fonament. El fet real que s’amaga al darrere d’aquesta anècdota és molt més colpidor i desagradable.

L’any 1713, una de les columnes de tropes castellanes que envaïen Catalunya amb l’ajut de l’exèrcit francès avançava de nord a sud, seguint la costa, cap a Barcelona. Per alguna raó, tot fent camí, van arrasar la població de Sant Pol. Els habitants ja s’ho havien vist venir i havien fugit de la població.

La vila va quedar tan malmesa que llavors es va dir “Sant Pol, bona hora i bon sol”, donant a entendre que la destrossa havia estat tan devastadora que semblava definitiva i que, de Sant Pol, ja no se’n cantaria mai més ni gall ni gallina. Aquesta és la dita original.

El pas del temps, les ganes d’oblidar un fet desagradable i la reconstrucció de la població van fer oblidar l’origen de la dita. Posteriorment, s’hi va anar posant més pa que formatge a la història i molta imaginació i, tot plegat, va donar la dita tal com la coneixem avui.

I, gairebé tres-cents anys més tard, els espanyols, fent servir lleis espanyoles i tribunals espanyols obliguen els santpolencs a recordar-los qui mana, qui i com els va envair a sang i foc, cremant-ho i arrasant-ho tot. Definitivament, Sant Pol de Mar és un lloc molt adient per aquesta mena d’incident.

Que ningú s’estranyi que a Sant Pol hi hagi gent a qui li posi de mal humor que un tribunal els obligui a recordar la forma tan civilitzada, simpàtica i escrupolosa en què aquesta població, com la resta del Principat, va ser obligada a incorporar-se al borbònic regne de les Espanyes.

No sé si encara passa. Abans, quan des del tren, a l’estació, quan aquest arrencava i algú, des de la finestra, feia la maliciosa pregunta li llençaven un roc i li responien “l’hora que els burros fugin”, o alguna expressió pitjor. Seria molt bo que un bon grapat de ‘burros’ fugissin del país i ens deixessin en pau amb les seves humiliacions, robatoris i atacs. Ja m’enteneu.

Carles Camp

16/03/2012