Francesc Roca. La primera revolució agroalimentària

En síntesis: a) la indústria alimentària catalana ha estat i és una indústria molt exportadora, b) algunes empreses catalanes han esdevingut grans multinacionals de l'alimentació, c) els catalans han contribuït a la creació d'empreses agroalimentàries a altres països

La revolució agroalimentària catalana, és a dir, la producció a gran escala d'alguns productes alimentaris, semielaborats i conservables, a Catalunya, va començar a final del segle XIX i va anar creixent durant tot el primer terç del segle XX. Sense aquesta revolució, la indústria alimentària catalana actual no tindria el gran pes que la singularitza. I sense aquesta indústria, que va continuar malgrat el daltabaix del 1936-39, les dificultats per acollir les tres grans onades d'immigrants que han arribat a Catalunya durant tot el segle XX i començament del XXI i, ben entès, la vinguda de milions de turistes, haurien estat molt més grans.

Ara bé, paral·lelament: a) la indústria alimentària catalana ha estat i és una indústria molt exportadora, b) algunes empreses catalanes han esdevingut grans multinacionals de l'alimentació, i c) els catalans han contribuït a la creació d'empreses agroalimentàries a altres països. Exemples: les conserves de peix Massó i altres, a Galícia, el suc de poma Mundet (amb concentrat de poma inicialment importat del Canadà) i el pa de motlle embolicat Bimbo, a Mèxic, i els iogurts Danone, a França, i Danonn, als Estats Units.

La revolució agroalimentària catalana, iniciada a les últimes dècades del segle XIX i consolidada al primer terç del XX, és el resultat d'un conjunt de processos d'una complexitat creixent. Per exemple, no era fàcil fabricar les llonganisses de Vic que es van presentar a la Fira Mundial de Filadèlfia del 1878 (vegeu L'Econòmic, núm. 7 del 10-7-2010). Ni ho va ser, la introducció de la tecnologia austrohongaresa per fabricar farines (vegeu L'Econòmic núm. 51 del 9-7 –2011).

En síntesi, la revolució agroalimentària es basa en factors molt diversos: 1) la selecció de llavors i de races del bestiar estabulat, o de granja, 2) l'electrificació i les innovacions en les eines i màquines específiques en cada fase del producte, 3) la pasteurització i altres sistemes per garantir la qualitat i allargar la conservació dels aliments, 4) la importació d'alguns elements o productes necessaris (des del cacau o la canya de sucre fins a la soja), 5) la difusió de les localitzacions, i, per tant, una gran adaptabilitat als canvis, i 6) la descoberta de vetes de mercat, properes, o molt llunyanes.

Un dels trets característics positius dels productes d'aquesta indústria en els seus orígens és el fet que aquesta no es va decantar, d'entrada, pels productes hipercalòrics amb excés de lípids, hidrats de carbó i sals, colorants i additius. Els bons exemples d'empreses catalanes creades a final del segle XIX o al primer terç del XX, i de llarga durada (moltes, continuen, i han crescut molt) són a diversos sectors: a) l'oli d'oliva (Borges-Pont, amb una gran almàssera a Tàrrega des del 1914), b) els nous làctics (Cadí, Puigcerdà, 1914, Danone, Barcelona, 1919, Letona, Barcelona, 1925, Cacaolat, Barcelona, 1932), c) l'aviram i els ous (granges Banus, de Reus, des del 1921, Artigas, de Reus, el 1924, Prat, al Prat de Llobregat, 1925), d) les conserves de carn (les llonganisses Sendra, 1896, Salgot, 1928, Pont 1929, i Riera Ordeix, des del 1842), e) les conserves de peix (anxoves de l'Escala: Soler, el 1888, Callol i Serrat, des del 1847), f) la xocolata, les galetes i els gelats de qualitat (Torras, a Banyoles, des del 1890, Birba, a Camprodon, des del 1910, Frigo, Barcelona, el 1927), f) els fruits secs (per exemple, les ametlles obtingudes amb esclofolladora industrial, a Borges, des del 1920), g) l'arròs empaquetat de llarga durada del Delta de l'Ebre, finalment sense paludisme (exemple: Nomen, 1935), h) els daus de sopa concentrada (Gallina Blanca, Barcelona, el 1937).

En molts casos, els límits entre la petita producció artesanal i la gran producció mecanitzada en cadena són difícils d'establir. És una mica com va passar amb la producció de molts elements constructius que, també al primer terç del segle XX, van fer possible l'esclat de l'arquitectura modernista i noucentista.