Òscar Palau. Catalunya ja surt al mapa

Alguna cosa es mou en el subconscient europeu, fins i tot en el més sarcàstic, sobre la concepció de Catalunya com a ens amb identitat pròpia. Fa setmanes que corre per la xarxa l'últim d'una llista de “mapes d'estereotips” que s'han fet molt populars darrerament, i que aquest cop arriba a més avalat pel diari britànic The Guardian, que de fet el va encarregar. El disseny, batejat com a “Visió en una bola de vidre d'Europa el 2022”, fa una irreverent hipòtesi, en clau d'humor, sobre les noves fronteres del continent d'aquí a deu anys i, per primer cop, l'Estat espanyol hi apareix partit en diversos territoris imaginaris, entre els quals l'“Imperi Català”, format a grans trets pels Països Catalans i l'Aragó, i sota la influència política del “Merkelreich”, la macrofederació en què es converteix l'actual zona euro. Al nou mapa, Galícia i Extremadura s'uneixen amb Portugal; Andalusia és “Sleepy Hollow” –un vast territori agrícola que, segons una llegenda americana, assetjava un cavaller sense cap d'origen germànic– i la Castella històrica esdevé “el Vaticà”, ja que l'original estarà ocupat per gais cansats de l'homofòbia papal, que obligaran els catòlics a emigrar a la península Ibèrica. El País Basc i Navarra també s'independitzen i –igual que Valònia i el nord d'Itàlia– s'incorporen a Merkelreich, amb capital en un París rebatejat com a “Neuberlin”.

El mapa, de fet, té més perles, ja que qualifica el Mediterrani occidental de “mar nudista alemany” –i ho justifica perquè la devoció germànica per l'estalvi els impedeix comprar banyadors–, Grècia i el seu mar passen a ser propietat de la Xina i Escòcia també s'independitza i passa a anomenar-se “República de la faldilla”.

Exercici enginyós per a uns, disbarat d'un desenfeinat per a uns altres, el mapa és obra d'un dissenyador gràfic búlgar, Yanko Tsvetkov, que, fent-se ressò de tot tipus de tòpics i estereotips, va començar a publicar la sèrie al seu web el 2009. Des de llavors, ja n'ha dissenyat més d'una vintena, que avui han esdevingut tot un referent a les xarxes socials, a Europa sobretot. En tots els anteriors, l'Estat espanyol hi apareixia unit, si bé rebia tot tipus de noms en funció de qui, suposadament, concebia el mapa. Per als americans, per exemple, era Mèxic; per als alemanys, terra d'hotels barats; per als francesos, de ballarins de flamenc; per als russos, de Don Quixot; per als búlgars, el lloc de treball; per als mateixos espanyols, el cafè per a tothom, i per als suïssos, simplement “Barcelona”. Fins i tot per als gais era “terra d'óssos”, i per a Berlusconi, “de conys calents”.

“En un món que canvia ràpidament, els estereotips nacionals romanen remarcablement estables”, defensa l'article de The Guardian, en contraposició als mapes polítics, que presenta en constant evolució. El mateix Tsvetkov, que viu a l'Estat des de fa uns mesos, justifica que els seus mapes “poden tant reforçar com ridiculitzar aquests estereotips, però el seu objectiu bàsic és entretenir”. Amb l'avantatge, a més, que permeten la interacció, i donar explicacions a les crítiques i suggeriments. Un internauta català, per exemple, li discutia per què l'“Imperi Català” incorpora l'Aragó i no la Catalunya del Nord. “L'Aragó va ser un regal de casament del vostre emperador, i a més el Vaticà no el vol. La Catalunya del Nord seguirà sota ocupació francesa. Ho sento, però no és negociable, tot i que puc considerar de donar-vos Gibraltar si deixeu de dir-li crema catalana a la crème brûlée”, raona i fa broma alhora. Òbviament, no hi ha hagut tracte.