Memòria històrica > Articles i documents

Quim Torra. Crònica política de la República Catalana (14-17 d'abril de 1931)

L'advocat, editor i escriptor Quim Torra rememora les quatre jornades del mes d'abril de 1931 en què Catalunya va ser independent

Quim Torra

Quan, el matí del 17 d'abril, a Getafe, es van posar en marxa els motors del trimotor, un Fokker FVIII-3m, amb motor Lynx, de la companyia Classa, cinc homes hi anaven a dins: tres eren flamants ministres del govern d'Espanya, Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d'Olwer. Els acompanyaven Manuel Carrasco i Formiguera, conseller de Comunicacions del govern de la República Catalana i enviat plenipotenciari del president Macià a Madrid el dia 15, i Pere Domingo, biòleg i germà de Marcel·lí.

El fuselatge i les ales d'alumini brillaven al sol, i reflectien una llum platejada com només es pot reflectir en un dia de primavera radiant. Al migdia arribaven al Prat i van ser rebuts pel conseller de Defensa de la República Catalana, Joan Casanovas, i altres autoritats i amics. A la una arribaven a la plaça Sant Jaume. Van ser rebuts amb aplaudiments i van entrar al Palau de la Diputació, reconvertit en seu de la República Catalana, on els Mossos d'Esquadra els van retre honors. El president Macià va córrer a saludar-los. Després, Lluís Companys, governador civil de Barcelona, s'abraçava al seu amic Marcel·lí Domingo, sense poder-se aguantar les llàgrimes d'emoció. Altres consellers del govern català –Ventura Gassol, Serra i Moret, Rafael Campalans, etc.– i el president de l'Audiència –Oriol Anguera de Sojo– s'hi van afegir.

Com cada dia des del migdia del 14 d'abril, el Restaurant Monumental Bar, del carrer Salmerón, 25 i 27, del barri de Gràcia, va fer arribar el dinar: 39 racions d'entreteniments i paella valenciana, 39 de lluç grillat amb salsa tàrtara i 30 de pollastre del Prat. Per postres, maduixes amb taronja. Per beure, aigua Imperial i vi Castell Remei blanc i negre. I un detall especial, quinze ampolles de xampany extra Codorniu. Cafès i licors. I dues caixes de cigars Monterrey. Total, 854 pessetes amb 40 cèntims. A primera hora de la tarda, començava la reunió que va convertir una República en una Generalitat.

Sovint confosos amb una muntanya d'anècdotes, la successiva cadena d'esdeveniments produïts aquells quatre dies del mes d'abril de 1931, del 14 al 17, ha amagat el fet que només amb una alta dosi d'estratègia política van ser possibles. I un home s'alça per sobre de tots els altres, l'únic que, enmig del caos, com va remarcar Joan Alavedra, va agafar un telèfon i va manar. Ho va fer com un cap d'estat. I, sense que ningú es plantegés el contrari, va ser obeït.

No hi ha més bon argument contra els que titllen el president Macià d'eixelebrat encisadorament ingenu que intentar desxifrar la madeixa de fórmules jurídiques emprades aquells dies; ni contra els que li retreuen un il·luminisime candorós que veure com, implacablement, anava capturant totes les peces del tauler de joc polític; ni contra els que el presenten com un outsider individualista que adonar-se de com es va saber envoltar de les millors capacitats del moment (Carrasco i Formiguera, Joan Casanovas, Manuel Serra i Moret i Josep Tarradellas); ni contra els que el subestimen com un foll que no tocava de peus a terra que recordar com una esquadra de l'exèrcit espanyol, la matinada del dia 15, presentava armes primer al cap de la República Catalana i després anava llegint el ban per tota la ciutat; ni contra els que es limiten a veure'l com un primari esquerp que resseguir les converses telefòniques i les negociacions que va mantenir amb Alcalá Zamora i Miguel Maura.

Comencem, doncs, des de demà i fins dimarts, la Crònica política de la República Catalana, quatre dies d'abril tenyits d'independència.

D'un canvi de règim polític a un canvi d'estat

Els resultats de les eleccions municipals del 12 d'abril precipiten la fi de la monarquia a Espanya

Macià proclama la República Catalana, com a estat d'una federació ibèrica

Quim Torra

EL PUNT-AVUI 14.04.12

La nit del dia 12, Macià enviava el telegrama següent: “Niceto Alcalá Zamora, presidente Gobierno provisional: Esquerra Republicana Catalunya triunfa con 25 concejales, Lliga 10, radicales 15; total cuarenta republicanos, diez monárquicos. Esquerra Republicana de Catalunya saluda presidente Gobierno provisional y espera con resolución inquebrantable triunfo nuestros ideales. Viva Cataluña libre en una España libre y republicana”. Durant el dia 13, s'havien sentit crits de “Visca la República i visca la llibertat” i “A baix la monarquia”, i Cambó agafava el tren cap a Madrid amb 39 graus de febre. Al vespre, els principals dirigents d'Esquerra es reunien. Tot era molt confús, fins al punt que al matí, Macià, parlant amb Prieto, havia suggerit que es nomenés Marcel·lí Domingo –segons va afirmar ell més endavant– president del futur govern autònom de Catalunya. En qualsevol cas, les ordres de Macià són clares: res no estava preparat, calia ser prudent i esperar.

L'endemà, però, el resultat és completament diferent: Companys proclama la República i Macià, la República Catalana. No ens entretindrem amb les anècdotes, convertides ja en llegendes vives. Com va ser possible? Companys, cansat de veure passar el temps, temia que s'esvaís l'eufòria popular i va fer volar els ponts. Macià, que desconeixia els propòsits del seu company de partit, es va veure obligat a actuar. Són quarts de quatre. Mentre que a Espanya continua vigent la monarquia, a Catalunya Companys n'havia canviat el règim polític i Macià, l'estat. No només era un acte de traïció, sinó de sedició. A Madrid la notícia cau com una bomba.

La situació és d'una dificultat extrema. Tot i els contactes que durant els mesos previs hi ha hagut amb militars d'ideologia republicana, el general Despujol, que havia estat governador militar de Girona i Barcelona durant la dictadura, és al capdavant de la capitania. Hi ha cinc destructors de l'armada espanyola al port de Barcelona i alguns rumors, disparats en aquell moment, fan referència a moviments en les casernes de la ciutat. De Madrid no es pot esperar res, excepte, potser, la declaració de l'estat de guerra. Les forces sindicalistes, expectants, anhelen la confirmació de la revolució. La Lliga, calla, tot i que aviat Cambó encarregarà plaça per a un altre tren, el que surt a la nit de Madrid a París. I no tots els republicans estan decidits a donar un suport unànime a Macià: els radicals lerrouxistes, que senten el triomf republicà com a propi, però que s'indignen de la deriva nacionalista que pren el rumb dels esdeveniments, decideixen actuar pel seu compte i posen els ulls en el govern civil.

És aleshores que apareix l'estadista. Envoltat dels homes més fidels, Gassol, Casanovas, Carrasco i Formiguera i Aguadé, Macià comença a manar. Internament, s'organitza una eficaç secretaria política en mans d'aquell jove de La Falç que havia admirat tothom en la coordinació de la campanya electoral d'ERC, Josep Tarradellas, que aquells dies s'encarregarà de fer rutllar l'aparell logístic. Externament, comença la batalla de la comunicació. En pocs minuts, es pren la direcció de Telègrafs –Escrig–, Telèfons –Miralles Pi– i Correus –Artemi Aguadé–. En paral·lel, s'atenen els periodistes, s'envien emissaris a tots els pobles de Catalunya i es redacta la proclama oficial de la República Catalana.

Macià ha jugat amb les paraules en les seves dues proclamacions –a l'Ajuntament i a la Diputació–, però ara cal ser més precís. Probablement és Carrasco el que li dóna la redacció definitiva. Hi és tot: el llenguatge dels conspiradors i el del pacte de Sant Sebastià, el patriotisme i la justícia social, la dignitat i la revolta. I una estranyíssima fórmula jurídica inèdita en la història d'Espanya: la “República Catalana com a estat integrant de la federació ibèrica.” La pirueta legal és magnífica: tot és possible. No només això, la proclamació deixa clara la provisionalitat del moment: “Esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.” La partida, doncs, quedava oberta.

Les preocupacions de Macià la resta de la tarda, resolta la qüestió menor que Aguadé es faci càrrec de l'alcaldia de Barcelona i no Companys (que per uns moments és proposat com a ministre de la República en substitució de Nicolau d'Olwer, derrotat en les eleccions), se centren en tres focus: l'Audiència, la capitania general i el govern civil. En el primer cas, es nomena Oriol Anguera de Sojo, jurista de prestigi i aleshores militant de la causa catalanista, que va prendre possessió l'endemà. Però el general Despujol, a la capitania, es manté intractable: espera ordres dels seus superiors. Macià, que té posades en el general López Ochoa, republicà, que coneix de l'exili, totes les esperances, maniobra al seu favor. Quant al govern civil, la situació gairebé és pitjor, està fora de control. Emiliano Iglesias, després d'unes hores d'intrigues subterrànies, aconsegueix fer-se'n càrrec. És un triomf vital per als radicals lerrouxistes, que s'havien vist apartats dels llocs de comandament en aquelles primeres hores republicanes.

Finalment, Madrid cedeix i López Ochoa, en un decret signat pel president de la República Catalana a un quart d'onze de la nit, és nomenat capità general de Catalunya, havent jurat estar a les ordres del president català. El cert és que Macià va preferir en tot moment disposar dels militars de l'exèrcit, els seus antics camarades. Ordre i símbols. Prop de la mitjanit la situació del govern civil es desencalla. Companys, amb una ordre signada per López Ochoa mateix, foragita Emiliano Iglesias.

A la matinada, dues bateries de cinquanta homes del destacament del quart regiment d'artilleria de la capitania general de Catalunya, arribaven a la plaça Sant Jaume, proclamant la República “con los mismos honores con que se proclamaba en el anterior régimen el estado de guerra”. Complien ordres del nou capità general, amb el “VºBº El presidente del Estado. Francisco Maciá”.

A Palau, començava una nit llarga.

Una República Catalana que governa

El nou règim fa un govern de concentració republicana

Lluís Companys reconverteix la vaga convocada pels sindicats per a aquell dia en una festa cívica i ciutadana

Quim Torra

EL PUNT-AVUI 15.04.12

En una astuta jugada, Companys converteix la jornada de vaga convocada per al dia 15 pels sindicats en una festa cívica i ciutadana. Hores de celebracions i concerts a tot Catalunya, però hores intenses de treball a Palau.

Macià es desperta a les deu i esmorza el que queda dels 100 croissants i brioixos, 25 ensaïmades, 75 cafès amb llet i 50 tasses de xocolata a la francesa que han arribat puntuals a primera hora del matí. Tarradellas té la màquina perfectament greixada: les visites es van encadenant amb circulars i decrets que signa el president de la República Catalana. No hi ha temps per perdre. Macià controla capitania, el govern civil, l'Ajuntament de Barcelona, Correus, Telègrafs i Telèfons. La premsa catalanista ha saludat amb entusiasme el canvi, i la de dretes no té més remei que reconèixer que les coses s'han fet amb autoritat i responsabilitat. Els radicals callen i esperen. Els sindicalistes esperen i callen. L'Església catalana, a través del cardenal Vidal i Barraquer, expressa també el seu respecte pel nou règim. Anguera de Sojo pren possessió de l'audiència a les 11 del matí, com estava previst. Tot i que és festiu, els mercats financers estan en calma i no donen símptomes de cap desfeta. La República Catalana és una realitat inqüestionada i continua el seu camí al marge de cap interferència que vingui des d'Espanya. Els pròxims passos de Macià aniran per dues vies: primer, nomenar govern; segon, fer penetrar la República fins a l'últim racó del país.

Amb l'ajut de Serra i Moret, persona d'absoluta confiança del president, es va tancant la llista de noms. D'entrada, Macià només rebutja els homes de la Lliga; en canvi, s'obre a radicals, sindicalistes i liberals per constituir un govern de “concentració republicana” (els anarquistes, sondejats a través de Pestaña, s'autoexclouen). D'Acció Catalana, tria, naturalment, Carrasco, que posa al capdavant de la cartera de Comunicacions; i en representació dels radicals, Casimir Giralt, al qual encarrega Finances. Dos homes de la Unió Socialista de Catalunya, partit amb el qual ERC s'havia coaligat en les eleccions del 12 d'abril, el mateix Serra i Moret i Rafael Campalans, es fan càrrec, respectivament, d'Economia i Treball i d'Instrucció Pública. I, a pesar que hi ha qui creu que Macià no tenia inicialment cap intenció de fer-ho, nomena el seu amic Ventura Gassol per a Política Interior. Tanmateix, els dos consellers de més rellevància política són: Villar Rossell, de la UGT, que ocupa la cartera d'Obres Públiques, i Joan Casanovas, d'ERC, la de Defensa. El primer, perquè significa incorporar un líder sindical al govern, cosa que implicava una picada d'ullet evident a l'electorat obrerista; el segon, perquè s'encarregava d'una conselleria el nom de la qual desprenia unes ressonàncies inequívoques. La primera reunió, que va durar unes dues hores, va ratificar totes les accions empreses fins aleshores.

És el moment de començar a legislar. I res no podia ser més urgent que la cultura i la llengua. Amb la capçalera de “República Catalana. Presidència”, s'aprova un decret que estableix que “la llengua catalana és l'oficial en tots els territoris de la República Catalana. La llengua espanyola serà cooficial amb la catalana en totes les relacions amb el poder federal i en totes les esferes administratives i de govern que depenguin d'aquest. La llengua espanyola serà ensenyada a les escoles en la forma i les condicions que es determinaran oportunament.” I s'incloïa la disposició transitòria següent: “La llengua espanyola serà admesa en els serveis administratius i de justícia, en totes aquelles ocasions i circumstàncies en què l'espanyol sigui necessari per no entorpir els tràmits o procediments mentre té lloc el règim de traspàs de l'espanyol al català.”

Una altra de les accions que emprèn el govern és l'impuls de l'activitat universitària, nomenant comissaris “amb plens poders per regir-la i preparar la seva organització segons l'esperit de l'Estatut Universitari Català” Josep Xirau Palau, professor de dret; August Pi i Sunyer, professor de medicina; Jaume Serra Húnter, professor de filosofia; Enric Soler i Batlle, professor de farmàcia; Eduard Fontseré Riba, professor de ciències, i Ramon Casamada Mauri, professor de farmàcia.

D'altra banda, tot i que en la majoria dels ajuntaments catalans també s'havia anat proclamant la República, i s'havien substituït els governadors civils en les capitals de província, la Presidència de la República Catalana emet unes instruccions perquè “els regidors republicans catalanistes elegits per sufragi” es facin càrrec de “ l'Ajuntament i proclamin la República Catalana”. Macià i el seu govern en segueixen molt de prop el compliment, conscients que la seva fortalesa depèn no tan sols de l'èxit a Barcelona, sinó de la impregnació de l'esperit revolucionari i republicà en tot el país.

El dia 15 havia començat a les 8 del matí a capitania, on el nou capità general havia reunit els seus caps de plaça; els havia comunicat la salutació del nou govern de la República i els havia informat que es consideraria un delicte de traïció tot acte pertorbador contra la República naixent. Durant tot aquell dia de festa, les multituds anaven de la plaça Sant Jaume a la Rambla i de la Rambla al monument a Rafael Casanova, i al migdia es deixaven anar uns coloms missatgers amb un llacet de la bandera catalana a la pota dreta i un altre de la republicana a l'esquerra. A la tarda, els Cors d'en Clavé van oferir un concert. Tota la ciutat resplendia de llum i d'alegria, i a última hora es va obrir el metro de Catalunya fins a Sants, per poder anar a veure les fonts màgiques. A les onze de la nit, a la plaça de Sant Jaume, el centre tel·lúric d'aquells dies, Fontbernat donava un concert, amb els seus Cent Homes. El públic, enfervorit, demanava que sortís Gassol, però va aparèixer Aragay, que els comminà al silenci –“Aquí a dins estem treballant”– i va dir que valia més que tothom es deixés de xarangues i es posés a treballar perquè la cosa no perillés, ja que l'enemic treballava sota mà. Tenia tota la raó del món.

L'epicentre es trasllada a Madrid

A Madrid els republicans recelen de la República Catalana

El president Macià envia Manuel Carrasco i Formiguera a la capital espanyola com a negociador

Quim Torra

EL PUNT-AVUI 16.04.12

L'endemà, 16 d'abril, les fàbriques van obrir amb puntualitat. Carles Soldevila, al seu Full de Dietari, proclama: “Tothom ha lloat sense reserves el coratge i l'abnegació de Francesc Macià. Mot bé. Però jo, amb tots els respectes que m'inspira el segon President de la República Catalana –el primer fou Pau Claris– vull declarar que és un gran polític.” Tarradellas, infatigable, organitzava una oficina de premsa a Palau, al front de la qual es va nomenar Domènec de Bellmunt. El president Macià no parava de rebre visites i Companys al migdia va enviar el telegrama següent al ministre de Governació a Madrid: “Se trabaja normalmente y sin excepción en Barcelona y provincia. Como suponía y luego tuve amistosas confidencias ha habido de madrugada algún aislado intento de huelga, pero han comparecido allí personas afectas que han arengado a los obreros reaccionando estos contra los perturbadores. Normalizada en absoluto la vida social reitero a V.E. mi deseo de que hoy mismo y cuanto antes se digne aceptar mi dimisión, que la eleve de modo irrevocable y de la que voy a dar cuenta al Sr. Maciá, mostrándome agradecido a la confianza y distinción del Gobierno, al que renuevo mi adhesión y agradecimiento.”

Aparentment, doncs, tot continuava igual, Companys no va dimitir fins al cap d'algunes setmanes. Però l'epicentre de la revolució s'havia traslladat 500 km al sud.

La situació havia esdevingut insostenible. Les successives proclamacions de la República Catalana que havia fet Macià havien deixat pendent la solució final. Des del primer moment, ha actuat com un cap d'estat, procurant, però, mantenir les formes i la litúrgia dels símbols. Com aliè al debat dels “noms”, Macià sempre avança endavant. Decreta que s'armin Josep Maria Batista i Roca, i el seu germà, i Josep Maria Ruiz Hebrad i 13 joves més, però no deixa de fer-se fotos amb els capitans i tinents que el visiten, i apareix sovint en públic amb el general López Ochoa; envia telegrames al cap de govern de Bèlgica, però en totes les manifestacions públiques sempre diu que ell i Alcalá Zamora actuen en plena sintonia; tranquil·litza els ministres de Madrid, però nomena consellers, destitueix presidents d'Audiència i s'entrevista amb periodistes estrangers que comencen a enviar cròniques als diaris dels seus països sobre el naixement d'un Estat al sud d'Europa.

De fet, Macià posa brutalment Catalunya amb vista a resoldre el seu destí, com va dir Alavedra. Tota aquella tensió s'encarrila únicament per obtenir el millor resultat possible. La discussió, per Macià, no és teòrica, és d'un pragmatisme absolut. Depassa el catalanisme retòric de tertúlia de saló per l'exercici pràctic del poder. Fets, no paraules. Macià decideix que no hi ha límits, que serà el poble de Catalunya qui els posarà. A l'exili de París, a final del 23, va afirmar: “Volem una República catalana independent per tal com tenim plena consciència de la personalitat de Catalunya; perquè aquesta és la nostra voluntat, que ningú ni res no torcerà, car Catalunya es capaç de governar-se ella mateixa i de viure per si mateixa. Fem aquesta crida amb una esperança absoluta i amb una fe cega en Catalunya. Tenim fe en el poble català. Nosaltres, catalans, no som pas diferents dels altres homes. No som pas una raça inferior. El dia que decidirem l'alçament, l'entusiasme ho abrandarà tot.” Havien estat vuit anys intentant que una espurna encegués una nació. A París, a Moscou, a Buenos Aires, a l'Havana, a Brussel·les. En aquesta guerra, Macià va perdre totes les batalles, la més clamorosa, la de Prats de Molló. Tant se val, de cada derrota, en sortia més reforçat. D'alguna manera, en aquella epopeia, com diria Humbert Torres “humanitzaria el catalanisme”, el posava a l'altura del poble, el feia profundament viscut, l'arrencava dels Ateneus i dels Instituts, l'impregnava de vida.

Però la situació a partir d'aleshores és molt delicada. Des del primer moment, Madrid recela de la República Catalana i alguns, com Maura i Lerroux, s'hi han oposat rotundament. La pressió creix per moments. La premsa madrilenya esdevé unidireccional i envia un missatge d'intranquil·litat que fa un efecte profund a Catalunya: està en joc el futur de la República. Des de les pròpies files del catalanisme se suggereix una solució pactada. La feliç indefinició de Macià, que tants bons resultats havia donat en permetre que tothom volgués entendre el que volia escoltar, s'havia d'acabar.

Macià aleshores busca entre els seus col·laboradors el que pugui anar a negociar amb Madrid. Només en troba un, que és advocat, “separatista” com ell, que ha patit la presó i que, a més, coneix molt bé els orígens de la República perquè va ser present a l'hora zero del seu naixement, en la signatura del pacte de Sant Sebastià. L'home és Carrasco i Formiguera.

Tot just nomenat conseller, Macià l'envia a Madrid, envoltat d'una total discreció. Després de viatjar tota la nit en tren, hi arriba el 16 al matí. Durant tot el dia s'entrevista amb els nous ministres d'Espanya, i amb el seu president. La seva representació es veu reforçada per un telefonema que Macià envia a Alcalá-Zamora: “Excmo. Sr. Presidente Republica Española: Acuerdo consejo manifiesta confianza ministros Domingo y Nicolau representantes genuinos Estado catalán y ratifica así mismo confianza delegado Carrasco para ultimar negociaciones con gobierno federal. Presidente Macià. 16.4.1931.”

Nicolau d'Olwer, que havia sol·licitat ser ratificat pel mateix Macià com a condició sine qua non per acceptar el càrrec de ministre d'Economia, conscient de la debilitat de la seva posició després de l'ensulsiada electoral del seu partit, Acció Catalana, va ultimar amb Carrasco una primera aproximació de l'acord? Es desconeix, però el consell de ministres del vespre del dia 16 va tractar de manera quasi monotemàtica sobre Catalunya. Les declaracions que fa Carrasco i els ministres madrilenys aquell dia ja insinuen clarament l'acord. Està a punt de començar l'últim dia de la República Catalana.

Quim Torra. Crònica política de la República Catalana (14-17 d'abril de 1931)

L'advocat, editor i escriptor Quim Torra rememora les quatre jornades del mes d'abril de 1931 en què Catalunya va ser independent

D'un canvi de règim polític a un canvi d'estat

Els resultats de les eleccions municipals del 12 d'abril precipiten la fi de la monarquia a Espanya

Macià proclama la República Catalana, com a estat d'una federació ibèrica

Una República Catalana que governa

El nou règim fa un govern de concentració republicana

Lluís Companys reconverteix la vaga convocada pels sindicats per a aquell dia en una festa cívica i ciutadana

L'epicentre es trasllada a Madrid

A Madrid els republicans recelen de la República Catalana

El president Macià envia Manuel Carrasco i Formiguera a la capital espanyola com a negociador

Política de cookies