GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Carles Camp. El fantasmagòric Pedro de Vera i la conquesta de l’illa de Gran Canària (i 5)

Carles Camp. El fantasmagòric Pedro de Vera i la conquesta de l’illa de Gran Canària (i 5)


Articles anteriors:

Part 1

Part 2

Part 3

Part 4

 

 

 

 

Família d’origen i possible identificació

 

Els embolics que hem detectat en la biografia del governador de Gran Canària, repressor de les revoltes gomeres, home de confiança dels Reis Catòlics i actiu guerrer en la conquesta del regne de Granada Pedro de Vera i Mendoza, tots ells fabricats per intentar identificar-lo, sense èxit com hem vist, amb el noble xeresà de segona fila homònim s’estenen a la seva genealogia familiar. Ara els repassarem i mirarem de treure’n l’entrellat.

Segons José López Romero els seus pares eren Diego Gómez de Mendoza i Maria de Vera. Va fer servir el cognom matern perquè era el segon fill i, segons aquest autor, llavors hi havia aquesta costum. Potser sí. El seu pare era notari, regidor i algutzil major de Jerez. Diu López Romero que aquest Mendoza no té res a veure amb la famosa i potent família castellana d’aquells temps i que, malgrat les ‘pretensions’ del seu nét Álvar Núñez Cabeza de Vaca i “la imaginació d’alguns genealogistes que l’incloïen en una suposada branca xeresana de la famossíssima família dels Mendoza, almiralls de Castella i senyors de Hita i Bruitago, hem de considerar-lo un membre, encara que secundari pel que fa a la noblesa”. El ‘Mendoza’ seria, segons aquest erudit, un simple afegit, ja que el seu pare sempre firmava ‘Diego Gómez’ [1].

D’altra banda, Leopoldo de la Rosa recull tota una sèrie d’articles on Hipólito Sánchez de Sopranis detalla la genealogia del Vera de Jerez. Val a dir que l’única informació fidedigna que se n’obté és la de la mare; del pare no s’ha estudiat o no s’ha pogut estudiar. Aquest autor, més prudent, diu que no sap si hi ha fonament en el fet que els genealogistes anomenin al pare Diego Gómez de Mendoza [2].

Hi ha un Diego de Vera (Jaume de Vera), germà de la seva mare, a Canàries ja el 1455, acompanyant als anomenats Diego de Herrera i Inés Peraza [3], de qui ja n’he parlat en un altre lloc d’aquest estudi. Ens explica de la Rosa que després el van nomenar governador de Fuerteventura. Cal suposar que és una manera de dir-ho, ja que els governadors no podien nomenar governadors, com a màxim tinents de governador. Ja hem parlat de la naturalesa catalana i no castellana del càrrec de governador.

Hem de destacar, i és més important del que sembla, que el xeresà Pedro de Vera, malgrat el patronímic del seu pare, apareix molts cops en la documentació com a Pedro Fernández de la Vera [4]. No consta enlloc que el governador Pedro de Vera fes servir aquest patronímic i no he trobat ningú que ho trobi estrany, ja que és un altre indici que el Pedro de Vera alcaid i el Pedro de Vera governador eren dos homes diferents. Els tres fills del seu oncle Diego van fer servir també el patronímic Fernández, que el seu pare no feia servir, sense que coneguem cap explicació [5]. Potser els venia per part de la mare. No se sap.

Veiem ara que diuen aquests genealogistes tan criticats per López Romero.

Començarem pel Diccionario Hispanoamericano de Heràldica, Onomástica y Genaología, d’Endika de Mogrobejo que, juntament amb una sèrie de col·laboradors, va completar l’obra inacabada dels germans Alberto i Arturo García Carraffa quan encara no havien arribat a la lletra V.

Pel que fa al cognom Vera [6] s’hi explica que era un cognom de sang reial. Els Vera de la noblesa de diferents regnes de les Espanyes eren tots ells descendents de Lluís i Carles de Vera, fills il·legítims del rei Ramir I d’Aragó tinguts amb Elvira de Vera, senyora de Vera del regne d’Aragó [7]. Val a dir que l’Enciclopedia Aragonesa no ratifica l’existència d’aquests fills.

Segons Mogrobejo, un dels membres destacats d’aquest llinatge, descendent directe de l’esmentat Carles d’Aragó i Vera va ser Roi de Vera i Centelles, mentor (ayo) de l’infant Enric d’Aragó, comte d’Empúries, conegut com l’Infant Fortuna, lloctinent de Catalunya i cosí de Ferran II i, segons testimonis de l’època, “parent molt proper al Rei”[8]. El seu fill Joan de Vera es va casar amb Juana de Mendoza i Sandoval, filla dels senyors de Hita i Buitrago. El fill d’aquest era Diego de Vera i Mendoza, vencedor de l’exèrcit portuguès a la batalla d’Albufeira [9].

Sorprenentment, unes pàgines després Mogrobejo i els seus col·laboradors ens ofereixen una versió diferent: els esmentats Joan de Vera i Juana de Mendoza ja no són els pares de Diego Vera i Mendoza sinó els avis ja que aquest Joan va tenir una filla, Francisca, casada amb un Diego de Càceres Ovando i pares de Diego i de Juan de Vera y Mendoza i quatre filles més [10]. És estrany que aquests germans només heretessin els cognoms de la mare i no usessin cap dels cognoms del pare. Això dóna més versemblança a la versió explicada en el paràgraf anterior.

I, encara mes sorprenentment, els mateixos autors expliquen que, en la descendència d’un germà Roi, Roderic, concretament a la sisena generació, una besnéta del seu besnét, era Maria García de Vera, casada amb Diego Gómez de Mendoza y Sandoval, fill de Gonzalo Yáñez de Mendoza y Rojas, Xè senyor de la Casa de Mendoza amb tots els seus títols i de Juana Fernández de Orozco y Valdés, señora de Hita y Buitrago. Fill d’aquests Diego i Maria seria el nostre Pedro de Vera i Mendoza [11].

Aquesta darrera versió és impossible per dues raons. La primera és que és molt poc versemblant i gens plausible que un dels fills de qui potser era el noble més poderós de Castella després del rei, es conformés a ser regidor de Jerez i agutzil major i hagués de treballar de notari. Més inaudit és encara que aquest Diego Gómez no fes servir mai el molt il·lustre cognom Mendoza, tal com he explicat més amunt. No és possible que Pedro de Vera, el rebesnét d’un nét del germà menor de Roi, hagi nascut en algun any desconegut de la dècada de 1440 [12]. El nombre de generacions no encaixa en absolut.

Per acabar-ho d’arrodonir, en la genealogia dels Mendoza feta pels germans García Carraffa aquest suposat enllaç del Mendoza amb els Vera s’explica molt diferent. Per començar ens diuen que el marit de Juana de Orozco no fou l’abans citat Gonzalo Yáñez de Mendoza, Xè senyor de la Casa de Mendoza, sinó que fou Gonzalo Hurtado de Mendoza, VIIIè senyor de la Casa de Mendoza [13]. Cap dels seus fills es va casar amb una dona que es digués Vera.

Hi surt que Gonzalo Ruíz de Mendoza es va casar amb Catalina Alfonso de Vera y Zurita i el seu fill, Alfonso de Mendoza y Vera, es casa amb Aldonza de Sandoval [14]. Aquest Gonzalo seria fill de Diego Hurtado de Mendoza, Xè senyor de la Casa de Mendoza [15]. Un avantpassat de la María de Vera de Jerez també duia el cognom Zurita. En aquesta nova combinació també hi apareixen els cognoms Mendoza i Sandoval, però no se’ls relaciona amb els Vera xeresans. Els García Carraffa tampoc confirmen l’enllaç amb Joan de Vera fill de Roi de Vera, enllaç aquest que sí que és cronològicament plausible.

I per acabar de reblar el clau, en una genealogia de sis-centes pàgines, Historia Genealógica de la Casa de Mendoza [16], dedicada en exclusiva a aquesta família no hi apareix cap enllaç amb la família Vera.

Al meu entendre, queda en evidència que algú s’ha dedicat a furgar els arxius de la família Mendoza amb la clara intenció d’esborrar la seva relació amb els Vera valencians i de fabricar-ne alguna que els fes emparentar amb els Vera xeresans i així justificar un grau de noblesa que aquests no tenien, com hem vist manta vegades al llarg d’aquest estudi. Estem doncs davant d’un altre cas de desaparició i confusió documental, una constant en la història de les Canàries dels segles XIV i XV.

S’ha vinculat Roi de Vera, nascut a Saragossa, i la seva descendència a Extremadura i al regne de Castella, fins al punt que Endika de Mogrobejo arriba a afirmar que va perdre tots els seus feus i tots els seus títols aragonesos quan va fixar la seva residència a Mèrida [17]. Però se sap segur que fou mentor i mestre-sala d’Enric d’Aragó, nascut a Calataiud el 1458, mort a Castelló d’Empúries el 1522, de qui se sap que tota la seva vida, quan no va viure a Aragó va viure a Catalunya. Com podia Roi de Vera fer aquesta feina i complir degudament amb els seus càrrecs d’Extremadura estant? Com tindria aquests càrrecs tan delicats i de tanta confiança algú que s’havia voluntàriament expatriat? No és plausible ni versemblant. D’altra banda, tampoc és gaire versemblant que el primogènit d’una casa noble de primer nivell, de sang reial, estretament vinculada a la família reial, renunciés a tot per anar a l’aventura.

Aquests Vera i Mendoza sí que complien tots els requisits necessaris per ser algú de confiança dels Reis Catòlics i per confiar-li la seva seguretat personal en temps i zona de guerra i prou proper i amb prou grau de noblesa com per merèixer el títol i càrrec de governador, cosa que en absolut es pot dir del Pedro de Vera de Jerez.

D’altra banda és més que probable que el governador Pere de Vera i Mendonça formés part de la família del cardenal Joan de Vera, nascut a Alzira el 1453, mentor i home de confiança de Cèsar Borja, arquebisbe de Salern i que figuraria a la llista de candidats a accedir al papat a la mort d’Alexandre VI i de qui, molt estranyament, no parlen cap dels estudis genealògics consultats.

Crec que estem en condicions d’afirmar, amb un molt alt grau de versemblança i plausibilitat, que el governador de Gran Canària Pedro de Vera y Mendoza no era el regidor de Jerez que ens han dit, sinó que era Pere de Vera i Mendoça, nét de Roi de Vera i Centelles i del Xè senyor de la Casa de Mendoza, germà del gran militar Jaume de Vera i molt probable parent del cardenal Joan de Vera, germà que s’ha fet convenientment desaparèixer per desvincular-lo de la Corona Catalana i intentar castellanitzar la conquesta de les Canàries.

A favor d’aquesta hipòtesi, hi podem afegir que un dels seus homes de confiança era un Pedro de Vique, que ens col·loquen també com a natural de Jerez [18], col·laborador i home de confiança de Pedro de Vera i de Beatriz de Bobadilla. Vique és la castellanització de Vic, família noble amb poderoses branques al País Valencià, a la zona de Gandia especialment, comarca, per cert, que com altres del seu voltant, gaudia d’una rica i pròspera indústria sucrera.

 

 

Carles Camp

27/04/2012

 



[1] José López Romero,  Don Pedro de Vera y Mendoza. Vida y fortuna de un jerezano del siglo XV. Sociedad / Centro de Estudios Jerezanos, Consejo Superior de Investigaciones Científicas,  p. 18-20.

[2] Leopoldo de la Rosa Olivera, Linaje y descendencia de D. Antonio de Vera Múxica, refundador de Santa Fé en el Río de la Plata, Estudios históricos sobre las Canarias Orientales. Excma. Mancomunidad de Cabildos de Las Palmas, Plan Cultural, 1978, p. 111-117.

[3] Leopoldo de la Rosa Olivera, op. cit., p.112-114.

[4] Leopoldo de la Rosa Olivera, op. cit., p. 116.

[5] Leopoldo de la Rosa Olivera, op. cit., p. 114.

[6] Endika de Mogrobejo, Diccionario Hispanoamericano de Heràldica, Onomàstica y Genealogía. Editorial Mogrobejo-Zabala, Bilbao, 1999, Volum VII, p. 113-128. 

[7] Endika de Mogrobejo, op. cit., Volum VII, p. 113.

[8] Hernando Colón, Historia del Almirante. Edició de Luís Araz, Crónicas de América-I, Historia-16, 3a edició, Madrid, 1985, p. 153.

[9] Endika de Mogrobejo, op. cit., Volum VII, p. 113.

[10] Endika de Mogrobejo, op. cit., Volum VII, p. 135-6.

[11] Endika de Mogrobejo, op. cit., Volum VII, p. 127-128.

[12] José López Romero, op. cit., p. 17.

[13] Alberto i Arturo García Carraffa, Enciclopedia heràldics y genealógica hispanoamericana. Imp. A. Marzo, Madrid, 1935, Tomo Cincuenta y seis, p. 40.

[14] Alberto i Arturo García Carraffa, op. cit., Tomo Cincuenta y seis, p. 72-73.

[15] Alberto i Arturo García Carraffa, op. cit., Tomo Cincuenta y seis, p. 41.

[16] Diego Gutiérrez Coronel, Historia Genealógica de la Casa de Mendoza. Edició, pròleg i índex a càrrec d’Ángel González Palencia, dos toms, Instituto Jerónimo Zurita del Consejo Superior de Investigaciones Científicas i Ajuntament de la Ciutat de Cuenca, 1946.

[17] Endika de Mogrobejo, op. cit., Volum VII, p. 121-122.

[18] José López Romero, op. cit., p. 108.



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici