Santa Eulàlia reneix

Durant el setge de Barcelona del 1714, el conseller en cap, Rafael Casanova, va llançar un contraatac contra les tropes borbòniques acompanyat de la bandera de santa Eulàlia. Era el símbol i ensenya de Barcelona, que es treia també per Corpus i en els actes cívics, i que Casanova duia quan el van ferir, al final ja de la guerra de Successió, i de la desfeta nacional que va significar. La imatgeria al voltant de Casanova l'ha representat sovint enarborant aquest penó.

Explicat el seu bagatge històric, a molts els quedarà cara d'incredulitat en saber que aquesta bandera ha estat tancada i oblidada en un magatzem municipal durant anys. En concret, des del 1991 fins ara, en què l'actual govern de Trias ha deci-dit enviar-la a restaurar. Aquesta acció va acom-panyada d'unes jornades que l'Ajuntament li dedica avui, aprofitant els actes d'inauguració –festiva i de memòria històrica– de la reforma de la plaça del Pedró. On és la relació? A aquesta plaça del Raval hi ha el monument de Santa Eulàlia perquè, segons indica la tradició, aquí és on hauria tingut lloc el martiri de la patrona de Barcelona.

Què en queda, avui, 400 anys després, d'aquest símbol nacional? Segons l'historiador Francesc Xavier Hernàndez, que avui farà una conferència a l'església de Sant Llàtzer (on es podrà veure un panell que reprodueix, a mida real, aquest penó), hi havia dues banderes. Una, la que s'utilitzava per la guerra (molt més lleugera), i l'altra, la religiosa, les restes de la qual són les que amb tota probabilitat s'han conservat. “Era per sobre de tot el símbol de Barcelona, molt reverenciada per la ciutat, que hi recorre en casos de perill i de guerra”, comenta Hernàndez.

Segons l'historiador, el contraatac de Casanova propicia que el duc de Berwick, que capitanejava les tropes borbòniques, opti per negociar i no acabi arrasant totalment Barcelona. Mirat així, potser “la santa patrona va salvar Barcelona de la destrucció”, apunta, sorneguer. L'ensenya de Santa Eulàlia de caràcter militar és la que van requisar les tropes borbòniques i algunes versions diuen que va acabar cremada.

El penó d'usos religiosos “algú el devia guardar en dependències municipals”, fins que al segle XIX algú altre el va rescatar. En aquest temps, la bandera va deixar d'ensenyar-se i els ocupants borbònics van optar per “potenciar més la Mercè que Santa Eulàlia” i “desviar el culte cap a la Mercè”. En recuperar-la, al segle XIX, van enganxar-la a una fusta que n'ha malmès terriblement l'estat. Es dóna la circumstància que durant la segona meitat del franquisme i fins al 1991 va estar exposada a la Casa Padellàs, seu del Museu d'Història. Però quan s'hi van fer obres, la peça va quedar parapetada en un magatzem. I fins ara. “És un escàndol que hagi estat guardada i menyspreada tant de temps, això no passa en cap altra ciutat d'àmbit europeu”, censura l'historiador.

“Davant d'una situació dolenta la ciutat s'encomanava a santa Eulàlia”, resumeix Hernàndez sobre el significat de la peça. En aquests temps, qui sap si valdria la pena provar si, tot i el deteriorament, encara conserva alguns dots.