Vicent Sanchis. La síndrome de les Açores

Març de 2003. El moment era d'eufòria total. A Espanya. El creixement econòmic –si bé no es podia ni comparar als dels estats dits “emergents”– permetia l'arrogància. A Europa els mateixos que ara se'n fan creus parlaven de “miracle espanyol”, que, juntament amb l'irlandès, rivalitzava amb el de Fàtima. José María Aznar enfilava la recta final de la segona legislatura. Carregat de confiances, va ser ell, segons diuen, qui va impulsar la denominada cimera de les Açores, que va aplegar, juntament amb el president espanyol, el dels Estats Units, George W. Bush, i el primer ministre britànic, Tony Blair. Aznar s'hi sentia important. Tant, que es va deixar fotografiar amb somriure herniat de hiena, les sabates per davant i fumant amb plaer un havà. En aquell moment de glòria va sentenciar, cofoi, que els amos del primer món no eren allà “per declarar la guerra a l'Iraq”. Tres dies després les tropes dels Estats Units envaïen el país, una decisió que havia justificat el mateix Aznar proclamant davant el Consell de Seguretat de les Nacions Unides que la dictadura de Saddam Hussein posseïa “armes de destrucció massiva”.

Es pot definir la “síndrome de les Açores” com l'afany de protagonisme històric desbocat que va embargar José María Aznar en aquelles illes encara portugueses. El líder del Partit Popular, que havia despuntat políticament de jove atacant la feblesa del franquisme crepuscular i reivindicant el pensament de José Antonio, va creure arribat el moment de la plena justícia històrica per a Espanya. Finalment, la nació lligada abans que cap altra del món, recuperava la dignitat que li corresponia per decisió divina. Darrere el gest i l'escenari, però, hi havia ben poca cosa. El protagonisme de la invasió de l'Iraq va correspondre als Estats Units i al Regne Unit. Espanya va fer-hi el paper de comparsa prescindible. Bush i Blair necessitaven un fava poc o molt útil per desviar i compartir les responsabilitats de la greu decisió. José María Aznar s'hi va prestar pagadíssim. Però la invasió de l'Iraq es va acabar convertint en un viacrucis per als impulsors. També per a Aznar, que va veure com una cadena d'atemptats brutals van desorientar el seu govern i van convèncer la majoria de l'opinió pública que calia apartar el Partit Popular del poder. L'arrogància de les Açores va esdevenir derrota i, del puro, no en va quedar ni la cendra.

La síndrome de les Açores no va afectar José María Aznar com un brot esporàdic d'un virus colonial incontrolat. El president espanyol ja el portava covat. L'arrogància desproporcionada ha estat una constant històrica del nacionalisme espanyol d'arrel castellana. L'enorme fatxenderia, que només és capaç de derrotar els enemics interns, és la mateixa que l'ha definit, aquest nacionalisme, des que va prendre consciència de la pròpia existència. És també la que exhibien, descarats, Franco i Millán Astray en una fotografia de grup africanista. O la que portava milers de manifestants a bramar al carrer contra el món que intentava civilitzar-se: “Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos.” És l'orgull que el mateix Aznar intentava homologar internacionalment usurpant i desfigurant el concepte de “patriotisme constitucional”. A Espanya el patriotisme sempre ha estat el mateix. Amb Constitució o sense. Dins o fora de les Açores.

Aquesta síndrome ha tornat a aflorar ara. En els durs moments en què Espanya hauria d'acotar el cap i reconèixer els errors perpetrats amb els fons de cohesió, els estructurals i les ajudes de la Política Agrària Comuna. En els tristos moments en què Espanya hauria d'acceptar que el seu creixement s'ha assentat sobre pilars de sorra. En els dramàtics moments en què Espanya hauria d'assumir que manté un estat del benestar per a rics sustentat en uns ingressos tributaris de pobre. Però just en aquests moments el president i els ministres espanyols es giren arrogants contra Europa, li exigeixen que compleixi i li adverteixen que no es deixarà humiliar. Alguns d'aquests ministres, que no superarien un test de solvència intel·lectual, recuperen el somriure de hiena, les sabates exhibides i el puro d'Aznar i, envueltos en andrajos, encara gosen poder.

La síndrome de les Açores és un cuc que ha corcat sempre Espanya. I encara se'n vanta. I ara que no té un altre horitzó més esplendorós, mira cap als jugadors de la seva selecció, que es proclamen orgullosos de ser fills seus. I les seves cerveses fan anuncis en la televisió on un noi, amb un equip de futbol i uns quants avis, planta cara a una invasió extraterrestre, que s'hi atreveix perquè van mal dades però que s'arronsa quan veu les salves de saliva habituals, que a Espanya sempre han pretès fer de munició. Contra l'agressió marciana, que els agafa “un poco de bajón”, els espanyols hi oposen “avis, amics, bars, reunions i favors”. I el perill alienígena, espantat, fuig cap amunt.

Afirmen els ministres espanyols que no vindran “els homes de negre”. Tant de bo. Tant de bo vinguin. Els buròcrates europeus sovint serveixen de poca cosa. No van ser capaços d'aturar la guerra dels Balcans i s'estavellen, una vegada i una altra, contra les impotències dels seus governants, que només ara insinuen una política fiscal comuna i efectiva, quan la unió monetària fa trontollar tot l'artefacte comunitari. Però almenys aquests homes de negre no pateixen la síndrome de les Açores. Mentre Espanya gallejava, ells pagaven la broma. I ara, mentre Espanya continua gallejant, miren d'evitar que ho faci enmig d'un abocador.