Editorial Juliol 2012. Catalunya torna a fer l'Espanya gran

Els nostres veïns tornen a estar d’enhorabona: la seva selecció nacional de futbol ha guanyat el Campionat d’Europa. Com en el Mundial del 2010, la victòria s’ha basat en els jugadors del FC Barcelona; o més exactament, en els jugadors formats a la pedrera d’aquest club. És el Barça qui, igual que el 2010, ha guanyat aquest torneig en nom del país veí. Això sí, amb uns quants jugadors espanyols per intentar, sense èxit, dissimular-ho.

És aquesta una altra forma d’espoli a què estem sotmesos els catalans, poques setmanes després que els tribunals espanyols, basant-se en una llei feixista del dictador Franco de l’any 1941, ens prohibissin de forma definitiva tenir les nostres pròpies selecciones esportives. S’aprofiten dels nostres jugadors per dir que Espanya ha guanyat, per entaforar-nos la seva bandera a tota hora i per insultar a Catalunya. Fins i tot, la dictadura xinesa és més oberta en aquestes qüestions ja que permet que Macau i Hong-Kong tinguin les seves pròpies seleccions esportives.

Però no ens hem de deixar enganyar per la patètica parafernàlia mediàtica. Les imatges de milers de persones que per cantar juntes un himne sense lletra han de tararejar una tronada canción del verano són la metàfora d’una nació sense fonaments que s’està començant a esquerdar. La crua realitat és que la nació espanyola és un invent artificial, fet a cops de sabre i a canonades, construïda damunt de guerres, destruccions, patiments, tortures, presons i en contra de la voluntat de molts. Una invenció que vol justificar l’existència d’una estructura estatal radicada a Madrid i alimentada per l’espoli fiscal a Catalunya.

Com a concepte, la nació espanyola no va néixer fins el 1812, amb la Constitució de Cadis. Abans, tots plegats érem, com a molt, súbdits del rei de les Espanyes. El primer rei d’Espanya va ser Josep I Bonaparte, un regne que, per cert, no incloïa Catalunya. Ferran VII mai es va intitular rei d’Espanya sinó que firmava com a rei de Castella i Lleó, rei d’Aragó, comte de Barcelona, etc. No va ser fins el 1874, durant la Segona Restauració Borbònica amb Alfons XII, que es va fixar aquesta denominació, utilitzada efímerament per Amadeu I.

Una nació que només té com a element aglutinador una selecció de futbol feta des de Catalunya i que s’expressa a través de l’odi al nostre país i als col·lectius de persones nouvingudes no sembla tenir gaire recursos per sobreviure en un món que no entén i que canvia a una velocitat de vertigen. Una nació que va en camí d’esmicolar-se i esdevenir un conjunt de protectorats alemanys, tal i com Alexandre Deulofeu va preveure el 1948.

Així semblen indicar-ho els esdeveniments més recents: cessió de sobirania a Brussel·les pel que fa al control del sistema bancari i, aviat, cessió de la sobirania fiscal i nul·la capacitat per fer-se respectar en el concert de nacions, com ho demostra el fet que, fa quatre dies, Espanya va haver d’acceptar impotent la humiliació de l’expropiació d’una de les seves multinacionals per part d’un país de quarta fila.

Deulofeu, que havia previst la desaparició de la Unió Soviètica el 2000, va   preveure la del que ell anomenava “imperi hispànic” per al 2029. El que no havia previst és que no trigarem tant de temps a veure-ho.