Maria Palau. Els grans oblidats de l'art català

La història custodia molts artistes catalans pendents de descobrir i de reivindicar amb força. La llista de maleïts, ignorats i menystinguts, per pur desconeixement o per pèrfids prejudicis, és llarguíssima. Hi ha una pila d'autors que no han lluït mai en una exposició important, que no tenen un estudi ben fet, que no existeixen en les col·leccions dels museus. En el millor dels casos, alguns han tingut la sort de captar l'atenció d'un historiador abnegat, de figurar en una col·lectiva, d'haver rebut tributs des del món local, fins i tot de tenir obra en museus, això sí, sovint en la silenciosa reserva.

La nova etapa que ha obert el MNAC amb Pepe Serra al capdavant, disposat a fer una sacsejada profunda al discurs de l'art català i, atenció, a corregir greuges històrics, dibuixa un marc esperançador per a molts d'aquests artistes ocults i maltractats. En aquest reportatge, resseguim la vida i l'obra de deu artistes que, a parer dels experts, és imprescindible rescatar i reconèixer per presumir de llegat artístic.

Del període del barroc, tan infravalorat a Catalunya pel mite de la decadència, fra Joaquim Juncosa és un enigma terrible. Nascut a Cornudella de Montsant el 1631, no té res a envejar als mestres del barroc hispànic. La seva biografia i el catàleg d'obres que va realitzar –“amb un estil sever, potent i vigorós”, defensa Francesc Miralpeix– són una mina d'interrogants que cap investigador ha abordat.

Prova del seu geni és la impactant obra que va exposar la Fontana d'Or de Girona el 2004 dins l'exposició Llums del barroc: la Pentecontès, obra mestra de qui va ser el màxim exponent de l'escola de pintura de la cartoixa d'Escaladei, on probablement va morir el 1708. La majoria de les seves pintures s'han destruït al llarg del temps. Però hi ha indicis que algunes supervivents podrien estar en esglésies franceses, on haurien anat a parar després del saqueig de les tropes napoleòniques.

A cavall dels segles XVII i XVIII trobem un personatge fascinant a reivindicar en clau catalana. A Catalunya, el nom de Jacint Rigau deixa més aviat indiferent. A França, el nom de Hyacinthe Rigaud desperta passions. Rigau va néixer a Perpinyà el 18 de juliol de 1659, és a dir, cinc mesos abans que se signés el Tractat dels Pirineus, el culpable que aquest pintor de grans habilitats s'afrancesés el nom quan es va establir a París. Ansiós de fama i fortuna, Rigau va ser el més barroc dels barrocs, i la grandiloqüència de la seva pintura va encaixar a la perfecció amb els gustos del totpoderós Lluís XIV. El retratista oficial del Rei Sol ocupa un lloc privilegiat al Louvre, i no cal dir que al cor de Perpinyà, que el 2009 es va bolcar en l'organització de la més completa exposició dedicada al seu artista més prodigiós. Però la història de l'art català no s'ha acabat de fer seu l'anomenat Van Dyck francès, que va morir a París el 1743.

Hi ha oblits que clamen al cel. Fins al 2009, del millor representant de l'escultura neoclàssica catalana i espanyola, no se'n sabia ni la data de naixement (29 de març de 1780, a Barcelona), ni un munt d'aspectes fonamentals de la seva vida professional. I això que Antoni Solà va ser un dels dos únics estrangers que van presidir l'Acadèmia de San Luca de Roma, del 1838 al 1840. Va morir a la capital italiana el 1861. Gràcies a un treball de recerca d'Anna Riera i a la sensibilitat del Museu Marès, els catalans van poder enorgullir-se fa només tres anys d'artistàs de primera categoria. Mai ningú li havia dedicat una exposició, però tot i així la del Marès no va acabar de fer el pes: només va reunir una dotzena d'obres.

També fa cosa de quatre dies, Francesc Torras Armengol va entrar per fi per la porta gran del MNAC. La seva pintura Sant Domènec de Guzman es va incorporar a les col·leccions del museu, el 2007. Fins aleshores, al Palau Nacional no havien vist mai cap oli seu. La desconsideració a què s'ha sotmès aquest artista nascut a Terrassa el 1832 s'està reconduint els últims anys. El 2005, es va editar una bona monografia de l'historiador de l'art Francesc Fontbona i es va fer una antològica al Centre Cultural de Caixa Terrassa. Encara queda molt per fer per restituir l'aportació a l'art del segle XIX d'aquest talent de personalitat acusada que en les seves composicions, sovint de caire religiós, “recorda la gran pintura pompier francesa o anglesa”, indica Fontbona. Torras Armengol, que va desplegar gran part de la seva carrera a Madrid, va morir jove, als 46 anys.

Romà Ribera (Barcelona, 1848-1935) és un cas diferent. Amb una vida comercial intensa (és un habitual de les galeries i les subhastes) i fins i tot ben representat al MNAC, no s'ha beneficiat, però, de la revaloració d'altres insignes pintors realistes de la belle époque del París de finals de segle, en la qual ell va contribuir amb obres de gran finesa i elegància, però amb un contrapunt ben canalla (li agradava pintar pidolaires i obrers en les escenes de la vida fastuosa de les elits burgeses). D'exquisida tècnica, a Ribera se li ha privat la dimensió que li pertoca qualificant la seva obra de frívola, poc moderna i de temàtica monòtona (només va ser així al final de la seva vida).