Francesc Roca. Els tres camps del Prat del Llobregat

Als orígens dels aeroports, o camps d'aviació, de Catalunya, als inicis del segle XX, hi trobem iniciatives ben diverses que, en certa manera, segueixen sent visibles cent anys després.

Primer, el lloc. Els primers vols amb màquines més pesades que l'aire es van fer molt aviat, el 1910, al Hipòdrom de Can Tunis, darrere la muntanya de Montjuïc, obert al gran espai del delta del Llobregat. La data també és interessant: 11 de febrer del 1910, en plena efervescència de proves, des dels EUA (Carolina del Nord) fins a París. La iniciativa va ser de l'Associació de Locomoció Aèria (ALA), fundada a Barcelona el 1908. Els protagonistes van ser el monoplà Bleriot (amb un motor de 30 cavalls), i l'aviador Lucien Mamet.

L'Hipòdrom de Can Tunis, però, era totalment insuficient per a l'empresa Escola d'Aviació Pujol, Comabella i Companyia de Sant Martí de Provençals, que començava a construir avions. Aquesta empresa comprà, al Delta, prop de l'estany del Remolar, la finca agrícola coneguda com La Volateria, per fer-hi el seu camp de proves. El primer aeroport català, per tant, va ser d'iniciativa privada. El primer pilot titulat d'aquesta escola va ser Josep Canudas i Busquets, gran figura (en el futur, i durant la Segona Guerra Mundial) de l'aviació del món.

Al 1918, Pujol, Comabella i Cia. es va fusionar amb Tallers Hereter. Al mateix any, l'empresa Línies Aèries G. Latécoère, de Tolosa de Llenguadoc, va poder incloure el camp de La Volateria en el seu macroprojecte intercontinental: els 2 vols setmanals Tolosa-Casablanca, amb escales a tot el corredor mediterrani: Perpinyà, el Prat de Llobregat, València, Alacant, Màlaga, Gibraltar, i, al Marroc: Tànger, Larache, Rabat i, la destinació final de Casablanca.

L'any següent, però, la companyia Latecoère va construir el seu propi aeroport que es va conèixer com a Camp del Francès, el segon aeroport del Prat. Més tard, la línia Tolosa-Casablanca es va ampliar fins a Dakar, Pernambuco, Rio de Janeiro, Porto Alegre, Buenos Aires, Mendoza i Santiago de Xile.

Entremig, La Volateria la adquirir l'armada espanyola, que la va utilitzar per a fins militars, i canvià de nom: va ser el Camp dels Marinos. Des del 1927, va esdevenir un aeroport mixt militar-civil.

El 1922, el Reial Aeroclub de Catalunya va obrir el pas a un altre club: la Penya de l'Aire, i va aconseguir iniciar el tercer aeroport del Prat. Situat prop de la carretera, el gran protagonista de l'aeroport va ser el pilot Josep Canudas fins al punt que es va conèixer com a Camp d'en Canudas o Aeròdrom Canudas.

Amb vista a l'Exposició Internacional del 1929, l'Ajuntament de Barcelona es va proposar la construcció d'un gran aeroport, amb una pista superior a 1 km de llargada. Al 1931, el president Macià (que era enginyer) va encarregar a l'equip Santiago Rubió i Tudurí, enginyer, i Nicolau M. Rubió, arquitecte, un Regional Planning per a Catalunya, que va situar un gran aeroport públic a la zona del delta del Prat de Llobregat, seguint el pla Sexennal del 1920 de la Mancomunitat de Catalunya (que la dictadura militar del 1923 havia anul·lat).

Ràpidament, el desembre del 1932 es va presentar el projecte complet d'aeroport internacional de Barcelona, dissenyat per l'arquitecte Antoni Puig Gairalt, que havia d'integrar els 3 camps. La idea de la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona va ser unir els tres aeroports per fer-ne un gran aeroport internacional. Al davant dels Serveis Aeronàutics de la Generalitat creats el 1934, hi va haver Josep Canudas.

Durant la Guerra d'Espanya, els bombardejos van afectar la població del Prat i els aeroports. Fins al 1949, no es va inaugurar oficialment la remodelació dels tres aeroports, llavors, sota jurisdicció només militar. El projecte el va fer l'arquitecte Robert Terradas.