Francesc Sanuy. Calamitats d'Espanya i catalanofòbia

A Rússia, em sembla que va ser el govern de Putin que va crear el ministeri de Calamitats. El mateix nom ja indica que, en aquest tema, les coses no acaben de funcionar. A Espanya, per exemple, el cos militar d'emergències no ha donat aparentment els resultats desitjats. Ho hem pogut veure aquests dies amb els incendis forestals de l'Alt Empordà. El nou organisme va ser creat per unificar des del govern central la lluita contra les catàstrofes naturals o els incendis, cosa que representava l'exclusió dels governs autonòmics en matèria de conservació del medi natural. Les jurisdiccions de les quals es va apropiar l'administració central no sembla que hagin millorat l'eficàcia dels serveis de prevenció i extinció d'incendis. Tots tenim gravada la imatge d'afectats fugint i sent rescatats per pescadors i estiuejants de Portbou, o bé hem comprovat l'ajut rebut de França i d'Andorra i la participació d'agents forestals que ara ja no estan en actiu, tot i que tothom sap que el foc s'apagava a l'hivern. Es troben, doncs, a faltar els mitjans dedicats, per exemple, a la neteja de boscos.

No es tracta de fer retrets en un moment en què cal aconseguir que totes les administracions treballin juntes, i s'ha d'agrair, per exemple, el tacte amb què el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, es va presentar al centre de comandament i va exhibir formes de col·laboració respectuoses amb la conselleria del ram sense cap de les maneres prepotents que han caracteritzat diverses intervencions de la delegada del govern central, Llanos de Luna. L'objectiu ha de ser, per tant, la més lleial i solidària col·laboració sense les innecessàries friccions que el ministre ha evitat correctament en aquest cas.

Així doncs, a Rússia han creat un ministeri de Calamitats i a Espanya no. Però fa talment l'efecte que el conjunt del govern central s'ha convertit ell mateix en una calamitat. Sense anar més lluny, Financial Times s'hi referia dilluns passat en un extens article sobre el descrèdit de les institucions postfranquistes. La repassada fa referència al Parlament, al Banc d'Espanya o als sindicats, i fa al·lusió al desprestigi de la nova democràcia. No se n'escapa gairebé ningú. Les protestes contra les retallades omplen, per generació espontània, els carrers i les places de les grans ciutats. Les institucions espanyoles reben una desaprovació majoritària i un estigma visible. Els indignats no es proclamen ni de dretes ni d'esquerres, sinó, simplement, mobilitzats per la protesta. El drama de la crisi econòmica va molt més enllà del cost del diner i la falta de crèdit. Des de la corona fins al poder judicial, i de la banca a les entitats supervisores del sector financer, la pèrdua de confiança és general. El 50% dels joves no troben feina i el país necessita canvis fonamentals. La situació reclama un gran pacte nacional.

Tot l'enrenou financer passa per la decisió del govern i del Banc d'Espanya de propiciar i provocar la desaparició de les caixes i una sèrie de decisions negatives que han capgirat el sistema de les entitats bancàries i d'estalvi. Però l'escàndol més indiscutiblement estel·lar ha estat el de Bankia. Fruit de la transformació de l'antiga Cajamadrid on el president Miguel Blesa, que va accedir al càrrec pel principal mèrit d'haver estat company de pupitre de José María Aznar, com a factòtum, feia i desfeia amb el propòsit de convertir l'entitat en el braç executor de les polítiques de poder del PP madrileny protegit per Esperanza Aguirre i els nombrosos beneficiats per l'invent. L'acumulació de poder es va confiar al nou president Rodrigo Rato i va fallar en l'intent d'aglutinar una influència més fidel als postulats de la fundació FAES que no pas a la línia oficialista de Mariano Rajoy. Però tota la maniobra es perd sota el mandat de Rato, que, quan dimiteix, no solament s'emporta les fastuoses retribucions que es va adjudicar, sinó també les indemnitzacions multimilionàries que pactava amb ell mateix i, sobretot, les assegurances que en nombre de tres es va fer concedir del banc que presidia per garantir el pagament dels millors advocats en cas de ser reclamat per la justícia. La bagatel·la de les assegurances va ser, diuen, de 700.000 euros en cada cas.

S'aixeca, doncs, el teló de l'últim acte amb els catastròfics i pèssims indicadors de la calamitosa situació econòmica. Al Parlament hi ha gran interès per la compareixença de l'exgovernador del Banc d'Espanya M.Á. Fernández Ordóñez (MAFO) i, sobretot, de Rodrigo Rato. El primer, designat pel PSOE, va declarar que Espanya hauria d'haver fet la reforma laboral molt abans (idea més pròpia de la CEOE que d'un alt càrrec d'extracció socialista) i que havia estat un error nomenar Rato com a president executiu i no decoratiu de Bankia. Segons ell, el problema és que van fallar les previsions i això va impedir que la sortida a borsa de l'entitat fos un èxit. Dels seus errors com a autoritat monetària i com a supervisor de la banca no en va parlar, però un cop produïda la destitució o la dimissió de Rato, MAFO va dir que s'havia comès una nova equivocació. De fet, sembla que hi hagi tongo i que tant el PSOE com el PP no vulguin fer-se mal. Rato va aclaparar els diputats amb paraules com ara “sinergies”, “road show” i “due dilligence”, o expressions com “ser víctimes del cicle”. De totes maneres, l'expresident de Bankia acusa MAFO d'haver recomanat la sortida a borsa. Hi ha, però, també comentaris sobre el seu paper d'impulsor i creador del gran banc del PP del sector aznarista de més estricta obediència.

En aquesta situació d'insignificança a Espanya, com sempre passa, la reacció espanyola ha sigut buscar-se un enemic interior amb l'habitual recurs a la catalanofòbia, que és visible per diverses vies. Per exemple, la ignomínia d'enviar tuits expressant alegria pels incendis a l'Empordà. No és delicte pronunciar-se en termes agressius a favor que cremi Catalunya i amb ella tots els catalans? No es pot esbrinar qui són els delinqüents i perseguir-los? També és una indecència que a les chirigotas de Cadis cantin “a la mierda los catalanes” i que l'insult a Catalunya es retransmeti per la TV oficial i pública d'Andalusia i rebi el segon premi de l'Ajuntament. I sentint-ho molt, ara que s'ha mort Peces Barba (q.e.p.d.), no puc oblidar les seves ofenses a Catalunya. Que Déu l'hagi perdonat.