Memòria històrica > Articles i documents

Carles Camp. El Comte-Duc d'Olivares, un altre cop

Deia George Orwell que els pobles que no coneixen la seva història estan condemnats a repetir-la.

Els fets històrics més importants que una nació ha viscut marquen i defineixen el seu estat actual. Per aquesta raó, recordar els fets del passat, especialment els de més transcendència, és molt més que un simple divertimento o un tema de diumenge a la tarda, com deia Josep Pla.

Així, podria semblar ociós dedicar el nostre temps i les nostres energies a recordar fets de fa prop de quatre-cents anys com la Guerra de Separació o dels Segadors del 1640-52 que va acabar amb la nefasta i iniqua partició de Catalunya entre dos estats el 1659 i que encara patim, o recordar el sinistre comte-duc d’Olivares, en un moment en què estem patint tants trasbalsos, tant a nivell personal com a nivell nacional.

Doncs aquesta impressió és totalment errònia, atés que els paral·lelismes entre la situació que llavors es va donar i l’actual són realment sorprenents. Recordarem els fets del període 1635-1659, els engrunarem i els relacionarem amb el que està passant ara. Veurem com les les analogies són sorprenents.

El comte-duc d’Olivares

Era l’any 1635. La dinastia dels Habsburg ja castellanitzada del tot, amb seu a Madrid, se sentia profundament incòmoda amb el règim de llibertats de Catalunya, que ni respectava ni, encara menys, comprenia ni volia comprendre. No els entrava al cap com un rei havia de sotmetre els seus desitjos quasi divins a la voluntat d’unes constitucions i d’unes institucions sobre les quals el monarca no tenia pràcticament cap poder, tot i que els seus representants, la Inquisició i el virrei, feien el que podien per minimitzar-les. La cort castellana tenia profundament arrelada la voluntat d’eliminar els obstacles que, a Catalunya, limitaven el poder reial.

En aquells anys, gran part d’Europa estava immersa en el que coneixem com la Guerra dels Trenta Anys, que es dirimia bàsicament en territoris germànics. Era una guerra amb diversos fronts ideològics i polítics. Hi estaven involucrats, d’una banda, el catòlic rei d’Àustria i emperador d’Alemanya enfrontat als diferents prínceps protestants, i cada bàndol amb els seus aliats. De l’altra, els molt catòlics reis de França i de les Espanyes, que es disputaven la primacia europea.

El comte-duc d’Olivares, privat de Felip III (IV de Castella), va ordir un pla: dur la guerra a territori català, la qual cosa justificaria una sobredimensionada presència de tropes a Catalunya, que haurien de ser mantingudes per la població. Aquesta pressió sobre la població i els aldarulls que més que previsiblement es produirien i que, de ben segur, acabarien en una revolta generalitzada justificarien la intervenció directa de l’exèrcit castellà per restablir-hi l’autoritat reial. Seria l’excusa per envair Catalunya militarment, incorporar-la a Castella i a les seves lleis por derecho de conquista i suprimir-hi per sempre més les seves institucions i constitucions.

El 1637, amb l’atac a Leucata, que pretenia una impossible invasió de França, l’exèrcit castellà comença a provocar els francesos des de territori català. Evidentment, la derrota va ser total. El 1639, els francesos van contraatacar i van ocupar Salses, que només va poder ser recuperada per un exèrcit català, armat per la Generalitat. En qualsevol cas, es va complir el pervers objectiu d’obrir un nou front militar a Catalunya en el marc de la Guerra dels Trenta Anys. El pla semblava funcionar. Els robatoris, incendis, violacions i altres provocacions dels soldats a la població, sacrilegis inclosos, tolerada i consentida per les autoritats militars i virregnals, van provocar diversos i forts enfrontaments amb la població. El 7 de juny de 1640, finalment, va esclatar la tan esperada revolta, el famós Corpus de Sang de Barcelona.

La revolta, però, va tenir uns components que Olivares no esperava: primerament, la revolta no va ser una acció rabiosa i espontània, sinó una acció coordinada de la Generalitat i dels estaments de la classe alta del país, amb la complicitat del poble, farts tots plegats de la situació i del llast de Castella i de la seva cort corrupta i inepta; en segon lloc, els catalans es van aliar amb el gran enemic, el rei de França, de manera que la victòria militar castellana esdevenia, en el millor dels casos, molt complicada sinó pràcticament impossible; i, en darrer lloc, que es van produir, simultàniament, revoltes a Flandes i a Portugal, país recuperaria la independència. És molt difícil de creure que aquesta simultaneïtat fos un fet merament casual. El comte-duc es va trobar, doncs, amb una situació que no s’ajustava gaire als seus plans.

La destitució d’Olivares, la relació amb l’exèrcit francès igual de complicada que amb el castellà i el decurs de la guerra van dur el 1652 a un final del conflicte en què tot quedava, si fa no fa, com abans. Catalunya, però, va pagar un preu molt car: la divisió del país en dues administracions. La segona ciutat de Catalunya, Perpinyà, i més del 20 % del territori, a través del nefast i il·legal Tractat dels Pirineus del 1659, van caure en mans del rei francès; situació que s’ha mantingut fins als nostres dies, malgrat els oferiments per part de Lluís XIV de retornar aquests territoris al rei castellà, oferiments sempre rebutjats.

Aznar-Zapatero-Rajoy

Era l’any 2000 i als alts estaments polítics de Madrid els molesta profundament la pèrdua de poder per part de l’estat central, pèrdua de poder cada cop més arrelada en la cultura política de l’estat. Els molesta especialment el cas de Catalunya, nació espoliada i humiliada però que és, malgrat tot, la més pròspera, la més moderna i europea, on el seu idioma té de rang d’oficial, i els ofèn un catalanisme que vagi més enllà del folklore d’espardenya, sardana i barretina. L’estat de les autonomies els és una nosa, molt especialment, el govern autonòmic català que, tot i molt limitat, no permet que s’hi estengui el poder centralista i unitarista castellà, que ells anomenen espanyol. La classe dirigent castellana vol eliminar els obstacles que impedeixen estendre el seu poder total sobre Catalunya. Aquests desitjos ja els va expressar de forma explícita el sr. Aznar en el seu llibre La segunda transición, en què explicava la seva convicció que l’estat de les autonomies havia anat massa lluny, que era perjudicial per a Espanya i que calia fer marxa enrere, una visió que, a Madrid, comparteix molta gent, tant de dretes com d’esquerres. Ja tenim un primer paral·lelisme amb les polítiques unitaristes del comte-duc.

L’any 2008, esclata a nivell mundial una forta crisi econòmica i financera només comparable al famós crack del 1929. La davallada econòmica és brutal, el finançament desapareix, tant per a particulars com per a empreses, encara que siguin solvents, amb la remarcable (o no) excepció del Real Madrid. Milers d’empreses tanquen, i centenars de milers de persones perden la feina i milions veuen perillar el seu present i el seu futur. Els estats veuen com es desplomen els seus ingressos i han d’ajustar les despeses i augmentar impostos. Els estats afectats miren de prendre les mesures necessàries per sortir-se’n.

En canvi, a l’estat espanyol, sembla que al govern del sr. Rodríguez Zapatero la crisi li vagi bé. Primer la nega i, quan és massa evident per continuar negant-la, adopta unes mesures totalment inútils, amb el nefast resultat de perdre un temps preciós i malbaratar gran quantitat de recursos. El tancament d’empreses i l’augment de l’atur assoleixen xifres espectaculars i el govern espanyol no es capaç de fer-hi res. És l’atac impossible de Leucata.

Aquesta nefasta gestió agreuja la crisi econòmica i fa que aquesta assoleixi nivells realment tenebrosos i desoladors. Llavors, de forma totalment falsa i injusta, el govern central comença a culpabilitzar, dintre i sobretot fora de l’estat, al govern autonòmic català de la impossibilitat de redreçar la situació i de complir les exigències de solvència del mercat, de la Comissió i del Banc Central Europeu. L’especial culpable no és el govern central que ha mantingut estructures estatals de l’administració desdoblades quan s’havien traspassat poders a les autonomies, que promou el clientelisme de les peonadas i continua defensant i invertint en faraòniques, ruïnoses i inútils obres com els AVE a Galícia, a Badajoz, el corredor central, etc, etc. No, l’especial culpable és Catalunya. Catalunya, que pateix la pressió fiscal més alta d’Europa, que veu caure en picat els seus serveis socials, que pateix un asfixiant espoli fiscal des de fa segles, que actualment no baixa del 9 % del seu PIB, amb una inversió pública insuficient. Se’ns mata la gent per les carreteres, literalment, com a conseqüència d’inversions aturades, amb uns trens antiquats, escassos i ineficients, que es paralitzen quan plou una mica més del normal, amb unes telecomunicacions tercermundistes... Catalunya la culpable dels mals de les finances públiques espanyoles. I malgrat tot és la part de l’estat que està aguantant, com sempre, el que queda, amb la més potent indústria turística de l’estat i la seva més potent i quantiosa indústria exportadora.

Quan Catalunya vol proposar un pacte fiscal (val a dir que molt innocentment perquè a Madrid d’això no en volen ni sentir a parlar ) i tenir Agència Tributària pròpia, els espanyols ens presenten dintre i fora de l’estat amb la secular mentida que som uns insolidaris, que no pot ser que, en moments complicats com aquests, cadascú vagi a la seva i ens castiguen amb un augment dels injustos i espoliadors pillatges de les autopistes catalanes -i només de les catalanes- per així finançar el dèficit de les inútils i ruïnoses autopistes madrilenyes. Almenys podem tenir el trist consol que ara això no ho fan bombardejant Barcelona com han fet sempre, com defensaven els senyors Azaña i Peces Barba.

El Sr. Rodríguez Zapatero i la seva ministra d’Economia, la sra. Salgado, han repetit aquesta bàrbara mentida a tort i a dret, mentida que han continuat propagant des del govern del sr. Rajoy, fins el punt que és el que expliquen els mitjans internacionals com la CNN, Financial Times, etc., aplicant-hi la dita de Goebbels que una mentida repetida cent vegades acaba convertint-se en veritat.

No arreglant la situació i deixant-la podrir s’arriba a uns extrems insostenibles que justificarien el que a Madrid desitgen: la intervenció per part del govern central del govern autonòmic català i, d’aquesta manera, assolir el seu objectiu desitjat explicat més amunt: que el catalanisme no passi del folklore, i que la llengua catalana només serveixi per anar per casa. El govern del sr. Rajoy ha seguit la mateixa tàctica, ha fet un continuisme de la política duta pel govern del PSOE: inoperància en el control de la crisi, manteniment i defensa d’absurdes, inútils i ruïnoses infraestructures i continuar assenyalant Catalunya com la culpable de tot sense cap mena de vergonya. Aquí trobem l’altre paral·lelisme: provocar una situació tensa, com la dels allotjaments explicada més amunt, per justificar una intervenció, en aquest cas política, i carregar-se els obstacles que impedeixen Madrid exercir el seu poder absolut a Catalunya, seguint el model francès.

Tot indica que als governs del sr. Rodríguez Zapatero i del sr. Rajoy no els preocupa, almenys de forma prioritària, que a mesura que el seu sinistre pla va avançant, a Catalunya com a la resta de l’estat es continuïn destruint empreses i llocs de treball amb autèntics drames d’angoixa i desesperança; que tota una generació de joves hagi de buscar a l’estranger un futur que aquí veuen impossible (uns 40.000 emigrats de tot l’estat fins l’agost de 2012, el doble que tot el 2011) i que el diner, tant de les empreses com dels particulars, espantats per tanta inoperància fugi de l’estat a raó de milers de milions d’euros cada mes.

No els importa gens el sofriment de la població, com a Olivares no li importava el sobrecost de la ruïnosa guerra que mantenia amb França en territori català i a altres llocs d’Europa. Allò que interessa de debò als governs de Madrid és reafirmar-se com a únic i sobirà poder a l’estat i, sobretot, carregar-se tota expressió del catalanisme. La resta només són danys col·laterals sense importància sempre que s’assoleixi l’objectiu principal. Seguim així amb els paral·lelismes.

Però, en contra del que esperaven, el Pla Aznar-Zapatero-Rajoy, com li va passar a Olivares en el seu moment, s’ha vist superat per les circumstàncies, se’ls ha anat de les mans. D’una banda, els poders territorials del PP i del PSOE, que controlen o gaudeixen quotes de poder a les diverses autonomies s’han rebel·lat en contra que aquestes desapareguin o es vegin marginades a un estatus merament simbòlic. D’altra banda, s’ha comprovat que quan el govern de Madrid començava a engegar les excuses necessàries per intervenir Catalunya (que és l’autèntic objectiu) diversos governs autonòmics com el d’Astúries o Madrid, entre d’altres, estan molt pitjor que la mateixa Catalunya malgrat les multimilionàries subvencions rebudes pagades pels catalans. Tot plegat no saben com tapar-ho. No poden intervenir Catalunya si hi ha altres autonomies que, malgrat totes les subvencions rebudes, estan molt pitjor. Igual que a Olivares el pla previst se’ls està complicant molt.

I l’ensulsiada total els ha vingut amb l’ensorrament de Bankia, el que havia de ser el gran grup financer espanyol madrileny. La descoberta del seu enorme forat, que amenaça amb destruir el sistema financer espanyol sencer, ha provocat la pèrdua de confiança en el govern espanyol i, sobretot, ha estat la causa de la primera intervenció de la Comissió Europea, amb la consegüent pèrdua de sobirania de l’estat espanyol amb la cessió del control dels Bancs i de la política fiscal a les institucions europees.

I, malgrat tot, continuen amb la mateixa tàctica secular de mentir i manipular i, així, de la intervenció en diuen ‘préstec’ però de tornar a Catalunya part dels 8.000 milions d’euros que, tot i l’espoli, ens deuen, en diuen ‘intervenció’.

Europa ha dit al govern espanyol que demani el rescat per poder intervenir l’estat espanyol i la seva banca de forma pactada i ordenada i iniciar el camí de la recuperació. Tothom està astorat que no es demani, mentre l’economia espanyola es continua ensorrant. A Europa ningú ho entén i s’estén la confusió i la perplexitat davant de tan insòlita actitud, d’altra banda molt perillosa per a l’estat espanyol perquè si la situació es continua deteriorant el rescat serà imposat, no pactat, i l’estat espanyol hi sortirà perdent.

Aquesta actitud s’explica, en part, pel tradicional orgull castellà i per evitar noves pèrdues de sobirania per part de l’estat i que les darreres es consolidin.. Però el que bàsicament hi ha és l’actitud quixotesca, molt castellana, de muntar-se una realitat paral·lela i actuar en conseqüència. En el seu món les autonomies -vull dir l’autonomia de Catalunya- és el principal problema, un terrible i insuportable malson en el seu món fantasiós que cal suprimir amb la màxima prioritat, abans d’encarar la crisi econòmica de forma eficient. I, d’acord amb aquesta realitat actuen, i volen aguantar, pesi a qui pesi, caigui qui caigui, per poder intervenir Catalunya i aconseguir el seu gran i desitjat objectiu.

La impressió, però, és que, a l’igual que a la Guerra de Separació de 1640-52, els castellans no se’n sortiran. Tenim un avantatge i un desavantatge. L’avantatge és que, llavors, la monarquia castellana dels Habsburg, tot i la derrota a la Guerra dels Trenta Anys, encara era prou potent com per impedir que Catalunya complís els seus objectius de separar-se de la monarquia castellana. En canvi, ara tenim a favor que l’estat castellà, anomenat espanyol, és un estat molt més dèbil, sense forces, ni credibilitat, fins al punt que un país com Argentina es veu en cor d’humiliar-lo, que ha cedit a la Comissió Europea i altres institucions facetes vitals de la seva sobirania i, tot indica, que encara potser en cedirà més. L’estat espanyol sembla cada cop més un protectorat alemany que un estat independent com vol aparentar. És un estat dèbil, moribund, que sembla només existir gràcies als èxits de les seves seleccions esportives, la majoria dels quals són mèrit, total o parcial de catalans, i la seva capacitat d’insultar, robar i humiliar Catalunya amb les sentències dels seus tribunals, destinades a anorrear el català, l’augment dels pillatges a les nostres autopistes ja comentat i altres tipus d’agressions la principal de les quals és el manteniment de l’espoli fiscal.

El desavantatge, em temo, és que les nostres elits, tant a nivell polític com a nivell de la societat civil, no tenen ni el coratge ni el patriotisme valent que van tenir els seus homòlegs de 1640, raó per la qual podríem perdre una magnífica ocasió de desempallegar-nos d’una vegada i per sempre del llast que representa l’estat castellà que ens va envair el 1714 i que ells anomenen estat espanyol.

Carles Camp

3 de setembre de 2012

Carles Camp. El Comte-Duc d'Olivares, un altre cop

Política de cookies