El Braveheart català del 1714

Dimarts surt a la venda la novel·la històrica ‘Lliures o morts', inspirada en l'oficial miquelet Ermengol Amill

“Catalunya pot sortir-se'n sense comptar amb l'univers, però els seus veïns no poden sense ella"

Un 4 de setembre del 1732 va morir a l'exili Ermengol Amill. Al cap de 280 anys, aquest dimarts, dia 4, surt a la venda la novel·la històrica Lliures o morts (Columna), que sense renunciar a l'èpica il·lustra rigorosament la Guerra de Successió a partir de la peripècia de l'oficial miquelet Ermengol Amill. Jaume Clotet i David de Montserrat han escrit el llibre durant tres anys, amb l'assessorament d'especialistes de l'època per poder narrar amb prou coneixement què mengen, què canten i què vesteixen els seus personatges –el 98% són reals–. Els autors, satisfets de la novel·la que il·lustra l'organització militar i el pes de Catalunya en l'Europa del segle XVIII, no descartenemprendre una aventura a la pantalla a partir d'aquesta edició. Clotet i De Montserrat estan convençuts que “Amill té una pel·li”. Clotet reivindica que es multipliquin els productes inspirats en la Guerra de Successió “com es faria si fóssim un país normal”. En aquest sentit, el miquelet Ermengol Amill és el Braveheart català del 1714.

Lliures o morts fa referència a un dels lemes que els catalans penjaven a les muralles escrivint-les en banderes negres. Advertien als atacants que la seva lluita seria fins al final, que no negociarien amb les forces borbòniques. Per a bona part de l'obra han utilitzat dades de les Narracions històriques de Francesc de Castellví. Aquest noble, militar austriacista i historiador, va redactar els antecedents i els diferents passatges històrics entre el 1700 i el 1725, quan ja estava exiliat a Viena. És un document imprescindible pel grau de detall d'uns fets de fa quasi tres segles. Cita, per exemple, la primera òpera que es va sentir a Catalunya: Il più bel nome, d'Antonio Caldara, amb motiu de les núpcies de Carles III amb la reina Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfentbüttel a la Llotja de Mar de Barcelona, el 1708.

I és que David de Montserrat considera que la seva novel·la haurà de servir per demostrar que la Guerra de Successió no va ser una batalla perduda el 1714 a Barcelona, sinó que hi va haver episodis des del 1701 fins al 1715 i que els miquelets van arribar dos cops a Madrid i que el Parlament britànic de l'època va realitzar cinc debats sobre aquest afer. Els documents demostren una Catalunya amb una organització militar notable. Voltaire sentencia, anys més tard: “Catalunya pot sortir-se'n sense comptar amb l'univers, però els seus veïns no poden sortir-se'n sense Catalunya.” El llibre i també el web que han elaborat per promocionar-lo (www.lliuresomorts.cat) aporta molta informació per al lector que vulgui conèixer aquest episodi clau en la història de Catalunya. Clotet se sorprèn del desequilibri que hi ha entre la desfeta del 1714 amb la de la Guerra Civil, que compta amb molt més material literari i audiovisual. Per als dos autors és bo que hi hagi moltes mirades d'un mateix fet històric perquè s'enriqueixen. És una feliç coincidència, doncs, la publicació de Víctus, d'Albert Sánchez Piñol.