Editorial setembre 2012. Espanya, de mite universal a piltrafa

Els darrers esdeveniments polítics i econòmics a Catalunya i l'estat espanyol estan posant a sobre de la taula la realitat d'un fet que encara avui molt poca gent s'atreveix a reconèixer: els estats aragonès, balear, català i valencià viuen sota ocupació militar. Els llibres d'història ho descriuen amb tota la claredat del món i la successió d'intervencions militars espanyoles posteriors a 1714 així ho certifica.

L'ocupació militar dels veïns sempre ha estat una cosa lletja. Per a aconseguir la persistència de l'ocupació, els espanyols han hagut de desenvolupar un discurs que la disfressés i convencés els altres que en realitat els estats ocupats sempre havien format part de la mateixa entitat política al costat dels invasors. Aquest discurs s'ha basat en l'exaltació de tots aquells esdeveniments històrics precedents que semblessin informar d'una unitat política peninsular. Així per exemple: govern dels borbons i els habsburgs peninsulars, unió dinàstica dels reis catòlics, l'estat dels visigots, les hispànies romanes, etc. Al mateix temps, aquest discurs ha potenciat la importància dels esdeveniments que informessin de la divisió interna dels estats ocupats. Així per exemple: l'estructura federal de la Corona d'Aragó, la condició comtal i no reial de Catalunya, convivència de llengües diferents (castellà a Aragó, valencià a València), etc.

L'estratègia en qüestió s'aplica igualment a la realitat contemporània, fent que, per mitjà dels emissaris corresponents (PP, Ciutadans, PSC, Unió Democràtica...), els catalans presentin respostes contradictòries al fet de la invasió i, complementàriament, fent que els espanyols parlin d'una unitat política indivisible.

Un dels elements més importants d'aquest discurs que vesteix l'ocupació i la disfressa de legitimitat és el mite de la realitat ultrapolítica d'Espanya. La seva eficàcia s'ha demostrat indiscutible en fer creure els castellans que Espanya no és un concepte polític sinó místic. En efecte, ja al segle XVI, les històries generals d'Espanya escrites pels cronistes dels Habsburgs (De Ocampo i De Mariana) tractaven els estats (o regnes) de l'època com a entitats menors sotmeses a la importància suprema del concepte peninsular. Tinguem present que la vocació política peninsular s'adreçava no només als estats de la Corona d'Aragó que els Habsburgs ja governaven, sinó també a Portugal, que fins al 1580 va ser regida per una dinastia diferent. Per a la historiografia castellana, Portugal era tan espanyola com la mateixa Castella, estigués governada o no pels mateixos reis.

La condició mística del concepte Espanya ha estat possible gràcies a dos esdeveniments històrics cabdals. En primer lloc, la identificació d'Espanya amb la religió cristiana i la lluita d'aquesta identificació contra l'enemic islàmic. La reconquesta, la batalla de Lepant o les guerres recents contra Perejil, Afganistán i Iraq són proves de la identificació en qüestió. En segon lloc, la descoberta del nou món, que els castellans van robar als catalans i van apropiar-se per a convertir Espanya en la protagonista d'un esdeveniment universal de magnitud incomparable. De fet, encara avui, el dia de la descoberta del nou món (12 d'octubre) és celebrat pels espanyols com a festa nacional.

Aquest discurs místic, en què Espanya apareix com un concepte que va més enllà de la realitat política, ha perviscut durant els segles posteriors a la invasió militar de 1714 executada per Castella sobre els estats de la Corona d'Aragó. Ha perviscut perquè simplement la invasió militar ha continuat amb efecte.

És aquesta condició mística ultrapolítica del concepte Espanya la que permet els polítics i els militars espanyols actuals continuar robant, insultant i amenaçant els catalans. Per ells, la condició democràtica de l'estat és un tret menor al costat de la immensitat universal del concepte Espanya. I, en conseqüència, les aspiracions democràtiques dels catalans a ser restituïts en l'estat que ens va ser arrabassat el 1714 constitueixen una reclamació ridícula mancada de tota legitimitat. Ridícula mentre no aixeca la veu en excés, però extremadament greu quan posa en perill la universalitat del concepte Espanya.

Afortunadament per als catalans, la crisi actual ha fet caure la validesa del mite de la condició ultrapolítica d'Espanya en fer veure tothom que, en realitat, Espanya és una construcció humana més i que, de fet, en la seva fragilitat existencial, s'acosta a la condició miserable dels anomenats PIGS: Portugal, Irlanda, Itàlia i Grècia, països sotmesos a greus crisis financeres i polítiques. Els estats europeus que van assumir la democràcia el segle XIX, i així van destruir les grans construccions idealistes de Hegel, Kant i els filòsofs anteriors, veuen Espanya com el que és, com el que ha estat sempre: una piltrafa.

Sense el concurs militar de les potències (francesos, anglesos, alemanys i nord-americans) que durant els segles anteriors, i per raons d'interès propi, han permès la persistència de l'ocupació dels estats de la Corona d'Aragó, avui Espanya es desdibuixa en la seva miserable materialitat. Sense mite que la cobreixi. Despullada en la seva vergonyant feblesa. Les recents amenaces dels militars espanyols i la persistència del robatori i els insults contra Catalunya obeeixen a una simple lògica de conquesta. El mite d'una Espanya ultrapolítica s'ha esvaït totalment. I, tot just, per aquesta raó, ara és el moment idoni perquè Catalunya recuperi la seva condició política d'estat. L'univers no ens caurà a sobre.

Joan Cavaller

4 de setembre de 2012

Editorial setembre 2012. Espanya, de mite universal a piltrafa

Política de cookies