Albert Pont. L'endemà del dia D

16.500 milions per començar

És obvi que no són temes gens menors, però en tot cas no són el principal objecte de l'estudi. Aquí el quid és, com en qualsevol parella que es divorcia, com es reparteixen els béns i inicien la nova vida separats. D'entrada, emparant-se en casos previs i càlculs de la mateixa Generalitat, s'obriria un període de transició d'un trimestre en què es necessitarien uns 5.500 milions mensuals bàsicament per pagar la despesa corrent: nòmines, pensions i prestacions. “A partir del quart mes la maquinària recaptatòria ja funcionaria normalment, però entretant caldria assegurar liquiditat, recorrent en part al deute”, apunta Pont. Un deute, això sí, que s'avalaria fàcilment amb béns propis, perquè la legislació internacional preveu que tots els actius físics que l'Estat espanyol té a Catalunya (edificis, carreteres, vies, aeroports, espai radioelèctric, etc.) passarien a l'Estat català sense cap contraprestació.

Taula multilateral pel deute

En paral·lel, caldria constituir una conferència multilateral per repartir el deute de l'Estat espanyol, amb representació espanyola, catalana (i basca si agafessin el mateix camí) i un “mediador internacional”, que podria ser la mateixa Unió Europea o un delegat dels principals creditors, com ara fins i tot l'FMI. “Segons la legislació és impossible que sigui un procés bilateral”, deixa clar Pont. Llavors dependrà de les converses, si bé el llibre suggereix quins serien els escenaris raonables. D'entrada, a més dels 42.000 milions que ja arrossega ara la Generalitat, Catalunya hauria d'assumir el 100% del deute generat per inversions de l'Estat al territori (per exemple, per la T1 del Prat), i el 0% del generat a fora, així com entre un 16% i un 19% (segons si es pondera per pes de la població o del PIB) del deute no territorialitzable. És a dir, d'inversions i despeses en afers estrangers, defensa, casa reial... “És clar que, a canvi d'assumir-lo, també haurien de donar-nos la quantitat proporcional d'aquests actius”, recorda Pont. Per exemple, una colla d'ambaixades, o fins i tot avions militars.

L'estudi també reconeix que la comunitat internacional podria rebutjar aquest tracte en veure “que no cobraria mai la part espanyola”. Aleshores, segons Pont, Catalunya podria negociar quedar-se una part del deute generat per inversions en altres territoris, en el que es podria interpretar com un darrer gest de solidaritat o, simplement, com la “compra de la independència”. Això sí, a canvi d'assumir o gestionar recursos que serien espanyols, com per exemple fins i tot l'aeroport de Barajas.

En tot cas, creu que l'Estat català té trumfos per negociar, ja que també podria reclamar la part proporcional de les multinacionals espanyoles privatitzades en els darrers anys, incorporant-se al seu accionariat sota l'amenaça de nacionalitzar serveis com ara la xarxa elèctrica, la telefònica o la de gas. “Tenim molta artilleria i al final es tracta de negociar”, apunta Pont, que recorda un altre punt que seria clau: l'Estat espanyol s'hauria de quedar tot el seu deute actual mentre no reconegués l'Estat català, i el mateix passaria amb els creditors internacionals.

Dissolució d'Espanya?

El llibre planteja un altre interrogant encara més inquietant per a Espanya: la seva possible dissolució. “D'entrada, no hauria de ser així pel pes demogràfic i econòmic de Catalunya, però l'Estat espanyol es va conformar el 1716 amb el Decret de Nova Planta i l'annexió del Regne de Catalunya i Aragó al de Castella, i en conseqüència ara es dissoldria”, explica Pont. I arribats aquí, segons ell, la mateixa voluntat espanyola d'aigualir les aspiracions catalanes i basques amb la conformació de l'estat de les autonomies se li podria girar en contra. “Igual que va fer Rússia amb la Unió Soviètica, un territori es pot reclamar hereu de l'estat matriu, però en aquest cas hi ha disset autonomies d'idèntic estatus jurídic a Catalunya, i cap d'elles, ni tan sols Madrid, té prou pes sola per poder-se considerar successora; s'haurien de federar, però la mateixa Constitució ho impedeix!”, constata l'autor. “Catalunya podria impugnar que Madrid fos la continuadora d'Espanya, o l'ús d'aquest nom fins i tot”, constata. I és que Espanya pot posar moltes traves polítiques i econòmiques a un estat català... “Però nosaltres també a ells.”