Carles Ribera. Una Catalunya lliure amb Felip V?

La fórmula no és gens innovadora, ja que té dos exemples històrics en què emmirallar-se, un en el passat i l'altre en el present. El primer és la pròpia tradició monàrquica catalana, que des de la unió dinàstica amb la corona d'Aragó (1162) va adoptar una fórmula feudalment confederal, sistema que es va mantenir formalment, amb més que menys tibantors, sota la monarquia hispànica dels Àustria i que va liquidar el primer Borbó, Felip V, el 2014 en farà 300 anys.

El cas contemporani és el de la corona britànica, la titular de la qual és reconeguda com a cap d'estat per 16 dels 53 països de l'anomenada Commonwealth, el mercat comú anglòfon sorgit del procés de descolonització. Així, els ciutadans d'estats com Austràlia, Canadà, Jamaica o Nova Zelanda són súbdits de la reina Elisabet. En aquest àmbit, un dels casos de més actualitat i concomitàncies amb la via entreoberta ahir per Artur Mas és el d'Escòcia, on Alex Salmond ha deixat clar que si el seu país esdevé independent continuarà lligat a la monarquia.

En la mateixa línia, en alguns cercles sobiranistes es creu que la fórmula monàrquica podria ajudar a conjurar un hipotètic soroll de sabres (el rei és capità general de l'exèrcit), i alhora preservar un lligam emocional amb la població catalana amb arrels espanyoles.

En aquest context no seria irrellevant la presència del cap de la Casa Reial, Rafael Spottorno, en la conferència de Mas dijous a Madrid. “Estic convençut que les coses que vaig dir no les comparteix, però va venir a escoltar”, va afirmar el president català en la mateixa entrevista amb Luis del Olmo. En definitiva, una variable que fins fa pocs dies estava, com moltes altres, en el terreny de la política-ficció, podria entrar en el sac de les possibilitats d'una Catalunya independent. On, per cert, si acabés regnant Felip de Borbó (el descrèdit de Joan Carles I sembla irreversible), ho faria no pas com a Felip VI sinó com a Felip V, ja que el primer Felip només ho va ser de Castella. Es podria donar la paradoxa, doncs, que Catalunya recuperés les llibertats amb un rei del mateix nom (i dinastia) que el que les hi va arrabassar.