Joan Cavaller. Catalunya, Europa i la recreació de vincles geopolítics clàssics

El procés independentista català dels nostres dies està ressuscitant els vincles geopolítics característics de la història europea. La necessitat de seguretat i supervivència militar ha fet que, al llarg dels segles, els estats hagin dut a terme polítiques de defensa basades en el pacte amb l'estat situat a les esquenes de l'estat veí. Així, per exemple, Catalunya va pactar de manera habitual amb Alemanya per contrarestar el poder de l'estat francès o dels estats italians. Quan els estats eren governats per monarquies, aquests pactes de col·laboració se signaven en forma de matrimonis reials. D'aquesta manera, Pere el Gran va contraure matrimoni amb la reina Constança de Sicília, de la família alemanya dels Hohenstaufen. Així també, Ferran el Catòlic va fer casar els seus dos fills, Joan i Joana, amb els fills de l'emperador alemany, Maximilià d'Habsburg, origen de la dinastia que governaria Catalunya durant l'edat moderna. Els vincles de Catalunya amb Portugal, situada a l'esquena de Castella, també són prou coneguts i obeeixen a la necessitat de limitar el poder d'aquest estat. Fruit d'aquesta concepció geopolítica, Pere IV, Conestable de Portugal, esdevindria rei de Catalunya entre 1464 i 1466.

 

Els tradicionals acords de col·laboració entre els estats de Castella i França obeeixen a la necessitat de contrarestar el poder català. La dinastia francesa dels Borbons governa avui Espanya tot duent a terme una evident política de repressió de l'estat català, que encara avui continua sota ocupació.

 

Aquests vincles geopolítics no són immutables. En segons quines condicions, els vincles poden modificar-se, sobretot quan irrompen forces llunyanes (per exemple: àrabs a l'edat mitjana, Unió Soviètica i Estats Units d'Amèrica al segle XX, etc.). La col·laboració de catalans i castellans contra els àrabs a l'edat mitjana respon a interessos geopolítics diferents als de la pura convivència veïnal. El pacte feixista hispano-germànic escapa a la praxi clàssica per causa de la presència de l'amenaça soviètica.

 

En qualsevol cas, és curiós observar com aliats tradicionals comparteixen també concepcions polítiques semblants. Així, França, Espanya o Itàlia es comporten de manera centralista. En canvi, Alemanya, Anglaterra, Portugal i Catalunya demostren preferència per sistemes federals. Això és evident en el cas de l'estructura de l'estat alemany, organitzat en lands. Si les antigues colònies d'anglesos i portuguesos s'organitzen en estats federats (Estats Units d'Amèrica, Brasil, Índia, Austràlia, Pakistan...) segurament es deu a la concepció política de les metròpolis. I pel que fa al cas català, no cal sinó remetre's a la forma d'organització comuna amb els estats d'Aragó, Mallorca i València fins a 1714, i a les seves colònies americanes, la majoria de les quals s'organitzen actualment a la manera federal (Argentina, Mèxic, Veneçuela).

 

En els nostres dies, hauria de semblar que la constitució de la Unió Europea ha fet desaparèixer els antics vincles geopolítics, però aquests hi són ben vigents, com es demostra en la lluita constant entre concepcions federalistes i centralistes per organitzar el conjunt continental, amb pèrdues progressives de sobirania dels diferents estats impulsades per Alemanya, i la resistència consegüent d'Espanya, França i Itàlia que, per exemple, s'esforcen per contrarestar la força alemanya en la imposició de polítiques econòmiques d'austeritat tan severes. La independència de Catalunya intensificarà les antigues concepcions i vinculacions geopolítiques. Un estat català seria independent respecte a Espanya però impulsaria ràpidament la seva integració a Europa en clau federal, sobretot tenint present els vincles antics de col·laboració entre Catalunya i Alemanya a què ens hem referit abans. A més, en aquesta vinculació federal, Catalunya trobaria la seguretat de la continuïtat de la independència aconseguida, ja que els estats espanyol i francès perdrien quotes creixents de sobirania i, per tant, d'intervenció en els seus assumptes interns.

 

Així doncs, la qüestió de la independència de Catalunya tindria implicacions polítiques de gran abast. No es tracta d'un tema estrictament intern espanyol. La independència de Catalunya suposarà la implantació d'un eix ferm entre Berlin i Barcelona on els catalans deixarien sentir un discurs federalista desacomplexat que comptaria ràpidament amb el vist-i-plau alemany. Els alemanys, avui, fonamenten llur força en el poder econòmic però políticament tenen greus dificultats per imposar un model federal a imatge de la pròpia constitució. La sintonia amb els Països Baixos i altres països atorga legitimitat al conjunt, però la contraposició francesa, italiana i espanyola fa que el conjunt europeu avanci a una velocitat molt lenta. La independència de Catalunya significarà una empenta decisiva cap a l'autèntica cohesió continental.

 

Joan Cavaller

25 de setembre de 2012