Memòria històrica > Articles i documents

ABC - 50 hitos de nuestra historia: 1) Fundació Mítica de Cadis. Els ibers

El 21 d'octubre de 2012 l'historiador Fernando García de Cortázar va publicar al diari ABC 50 fites destacables de "nuestra historia", referint-se evidentment a la història de la nació espanyola. La primera de les fites és la fundació mítica de la ciutat de Cadis a la que segueix la constitució de la cultura dels ibers. García escriu:

La Península es visitada, primero esporádicamente, luego con trazas de permanencia, por griegos y fenicios. Cádiz se convierte en la mayor metrópoli comercial erigida por los fenicios en el Mediterráneo occidental. A partir del siglo V a.C., las distintas tribus autóctonas de la Península alcanzan una comunión de rasgos culturales bajo el paraguas de la cultura ibérica.

És curiós que García parli de Cádiz com a Mediterrània occidental quan tots sabem que aquesta mar acaba a l'estret de Gibraltar. Al marge d'aquesta petita incidència que tots estarem d'acord a disculpar, les precaucions científiques adverteixen García que no escrigui segons quines coses per a evitar caure en imprecisions escandaloses. Aquí per exemple, llegim "comunión de rasgos culturales bajo el paraguas de la cultura ibèrica". Aquesta expressió persegueix un propòsit d'ambigüitat molt evident ja que resulta del tot impossible parlar de res que se sembli a Espanya en aquell context històric prerromà. Tot i així, García proposa un substrat unitari amb el nom de "cultura ibèrica". No sabem si aquí s'està referint als límits de l'estat espanyol actual o al conjunt de la Península Ibèrica amb Portugal inclosa. En tot cas, caldria advertir que la "cultura ibèrica" és un concepte molt conflictiu ja que, com hem demostrat en escrits anteriors, trobem dos corrents historiogràfics contraposats, de tradicions catalana i castellana respectivament, que des de l'edat mitjana i encara avui lluiten per demostrar l'abast territorial dels ibers.

Els textos grecs més antics diferencien clarament dos pobles a la Península Ibèrica, als que es referien amb els noms de celtes i ibers. És prou coneguda la tesi nacionalista castellana que persegueix un matrimoni entre tots dos pobles per a generar un nou poble de nom celtibèric i abast peninsular. Aquesta tesi celtibèrica avui ja ha estat superada però el rerefons espanolista no ha desaparegut i en el seu lloc trobem dues tendències:

o bé els ibers s'estenien per Andalusia i d'allà van arribar a Catalunya (i així Catalunya no pot assumir els ibers com a passat propi en exclusiva)
o bé els ibers no existien com a poble homogeni (i així Catalunya no pot assumir els ibers en absolut)

García sembla no conèixer aquestes tendències recents de la historiografia i, despistat com està, incorre en el mite peninsular dels celtibers, és a dir, d'una cultura ibera d'abast peninsular. En contra d'aquestes tesis espanyolistes i basant-se en textos clàssics i proves arqueològiques, molts historiadors catalans han defensat una delimitació prou precisa de la cultura ibèrica en els territoris de Catalunya, Aragó, València, Múrcia i el Llenguadoc. El Sr. García proposa una "cultura ibèrica" d'abast peninsular però només cal atendre a l'extensió territorial de l'escriptura ibèrica per a adonar-se que a la Península Ibèrica hi havia com a mínim dos pobles: celtes i ibers.