ABC - 50 hitos de nuestra historia: 2) Fundació de Mérida

Fernando García Cortázar en referir-se a la conquesta romana i posterior romanització de la Península als 50 hitos destacables de nuestra historia (de la nació espanyola, evidentment), explica que la conquesta es va completar el 25 aC, malgrat que, en realitat, van haver zones del País Basc que mai van acabar de ser controlades. Per llicenciar convenientment els seus soldats, August va fundar Emerita Augusta (l’actual Mèrida) i vint augustes més per tot el territori amb la mateixa finalitat. Segons García Cortázar, la fundació d’aquestes ciutats marca el començament de la NOSTRA romanització i remata el seu resum amb aquestes paraules:

“En Mérida quedaría atrapado totdo el antiguo esplendor de Roma. A esta deberán los futuros españoles su lengua, su arte y la tradición grecolatina el derecho, la religión y unas estructuras urbanas y viarias que luego heredarán los godos, los musulmanes y los reinos cristianos. Hispania se abría paso en la Historia”.

 Anem a pams. D’entrada, García Cortázar s’oblida de dir que la primera ciutat important fundada pels romans en territori hispànic va ser Tarraco, cap el 210 aC, gairebé 200 anys abans que Emerita Augusta. Tarraco va ser per als romans l’autèntica capital a Hispània, focus de romanització de la Península i capital de l’imperi en dues etapes concretes: una d’elles quan August hi va fixar la seva residència durant dos anys mentre dirigia la campanya de conquesta a què fa referència García de Cortázar i, l’altra, quan l’emperador Adrià hi va residir. No sabem que cap emperador residís ni a Emerita ni a cap altra ciutat hispànica. Emerita Augusta va ser la capital de la Hispania Ulterior (la llunyana), mentre que Tarraco va ser la capital per excel·lència, la capital de la Hispania Citerior (és a dir, la propera). Tarraco sí que va ser el focus de romanització i d’expansió dels romans cap a la resta de la Península, Emerita Augusta inclosa.

D’altra banda, resulta curiós que es mostri tan cofoi que Hispània entri a la Història amb majúscules gràcies a haver caigut tota ella en mans d’una potència estrangera que la va sotmetre si us plau per força amb una violència contundent i esclafant qualsevol revolta amb les més terribles repressions, que van comportar l’anorreament de les cultures indígenes existents.

Pel que fa a l’arribada de la cultura clàssica no necessitàvem, almenys a la part ibera de la Península, que uns invasors estrangers ens la vinguessin a dur. Està històricament i arqueològica comprovat que la cultura i la civilització gregues havien impregnat la cultura ibera fins la moll de l’os en temes tan vitals com l’estructuració de creences religioses, la urbanització, xarxes de comunicacions, la moneda, l’ús modern del diner, etc. En el segle III aC, ja estàvem en ple contacte amb el més avançat de la modernitat de l’època. Fins i tot, es pot dir que en formàvem part. No ens calien els romans.

Sembla un acudit que l’autor també estigui tan satisfet de l’estructura viària dels romans. Té raó en el fet que, per poder administrar correctament els seus dominis, els romans van bastir, reforçar, construir i mantenir una gran i eficient xarxa de comunicacions, moltes vegades aprofitant rutes preexistents, no sols a la Península, sinó també a tot l’Imperi. Aprofitaven els accidents naturals, seguien les valls dels rius, esquivaven les grans serralades i les traspassaven pel punt més lògic, econòmic i eficient. I dic que sembla un acudit perquè l’Espanya actual fa tres-cents anys que malbarata ingents quantitats de recursos en  muntar una xarxa viària antinatural i antieconòmica centrada en Madrid, amb l’obsessió d’acostar tots els territoris a la seu de la Villa y Corte. El seu nefast invent del km 0 ha dut a bastir un sistema de comunicacions totalment irracional i ruïnós, tot el contrari del sistema romà. Si el sr. García de Cortázar es molestés en posar de costat el mapa de la xarxa de carreteres espanyoles amb el de les romanes que ell tant elogia se n’adonaria de la incongruència ideològica què cau.

Ideologia a la que se li veu el llautó quan diu que els espanyols deuen als romans su lengua. I, fent servir el singular com el fa servir, és obvi que es refereix a la llengua castellana. Aquesta és una altra constant contradicció dels nacionalistes espanyols. Si, segons ells, bascos, catalans i gallecs som tan espanyols com els castellans perquè els nostres idiomes no? Per què els nostres idiomes no tenen cap mena de consideració?

Primerament, l’euskera, que no deriva del llatí, és l’únic idioma que s’ha salvat de la tan encomiada invasió romana. Després, l’autor no considera ni esmenta cap altre idioma, parlat també per espanyols segons la seva ideologia, com el català, el gallec, els quasi desapareguts asturià o bable i l’aragonès, o el ja extingit lleonès. Per a ell, l’únic idioma espanyol és el castellà. Si hagués esmentat, en plural, els diferents idiomes romànics hispànics i hagués fet esment de l’excepció de l’euskera podríem creure en la seva bona fe. Però no, per a ell, com a tots els nacionalistes espanyols, en la seva Espanya està clar que només hi té cabuda l’idioma castellà.

I, per acabar-ho d’arrodonir, cal destacar un fet que l’autor prefereix ignorar o fa veure que ignora: Emerita Augusta va ser a fundada a Lusitània, territori pertanyent a la nació celta dels lusitans. Lusitània és considerada la predecessora de l’actual Portugal, nació no espanyola ubicada en una part del territori de la Hispània a què s referfeix García Cortázar. Mèrida va entrar a formar part del regne de Castella per l’atzar del procés de la conquesta cristiana, molts segles més tard. Per tant, l’exemple de la fundació d’Emerita Augusta també queda fora de lloc en el raonament que l’autor pretén defensar. Ja hi estem habituats als oblits dels historiadors espanyols, i dels nacionalistes espanyols en general.