Francesc Roca. Catalans a Andalusia

Sumant tots els oficis relacionats amb el mar, des dels mestres d'aixa i els calafatadors fins als boters i els conservers, es calcula que entre el 1715 i el 1850 cap a 15.000 catalans –procedents, bàsicament, de la costa- van emigrar a terres andaluses amb l'objectiu de treballar en la pesca

Sumant tots els oficis relacionats amb el mar, des dels mestres d'aixa i els calafatadors fins als boters i els conservers, es calcula que entre el 1715 i el 1850 cap a 15.000 catalans –procedents, bàsicament, de la costa- van emigrar a terres andaluses amb l'objectiu de treballar en la pesca

Els navegants comerciants catalans medievals van seguir les rutes del sud de la Mediterrània i, aviat, van travessar l'estret de Gibraltar. Van establir relacions estables comercials i no comercials amb els habitants de les terres andaluses i els seus dirigents. Primer, amb els prínceps musulmans, després, amb els reis cristians. Ho sabem des que Antoni de Capmany, per encàrrec de la Junta de Comerç, va publicar, al final del segle XVIII, la seva innovadora (i monumental) història econòmica de Catalunya al món.

Així, en una data llunyana com el 1282, el rei Ferran III de Castella-Lleó va acceptar que els catalans, com havien fet els genovesos, podien nomenar un cònsol a la ciutat de Sevilla. Un primer cònsol nomenat en representació dels catalans residents a Sevilla va ser Pere de Cardedeu.

La història va continuar, amb una presència catalana creixent. Segons Capmany: “el rey Don Sancho, movido del deseo de poblar y engrandecer más y más aquella nobilísima capital, concedióles [als catalans] una demarcación de casas con sus tiendas, donde formásen barrio para su residencia, con Lonja y Juzgado para su contratación.” En resum, un barri català a la Sevilla del segle XIII!

La raó de fons s'explicava així: “los Catalanes llevaban vinos y estofas de lana, y extrahían azeytes para su país y otras partes de Levante, conducían allí trigos y harinas de otras tierras, y igualmente frecuentaban los demas puertos de los reinos de Murcia, Granada y Sevilla… tenian repartidas sus factorias por todos los puertos de las Andalucias, pues no solo tenian Consul nacional en Sevilla, sino en Almeria y Málaga, que eran entonces emporios de los Árabes” (Capmany: Memorias históricas... Barcelona, 1779-1792).

En canvi, a final del segle XV hi ha una certa complicació: el 1486, a les ordenances de la ciutat de Sevilla, “se encuentra un capítulo que prohibe que en lo sucesivo puedan ejercer aquel oficio [de corredor de llotja] los estrangeros, entre los cuales especifíca los Ingleses, los Catalanes y los Genoveses” (Capmany: op. cit.). En qualsevol cas, els cònsols catalans (que eren, és clar, estrangers) continuaren, i Capmany dóna notícia del nomenament, durant el segle XVI i des de Barcelona, de cònsols a Almeria i Màlaga, ja cristianes.

El fil no interromput de la presència catalana a Andalusia es fa molt visible a partir del 1715, quan comencen les informacions dels primers pescadors, saladors i comerciants catalans a les costes andaluses. Sembla que aquesta presència va ser important, ja que els pescadors catalans duien una tècnica –la de la pesca amb bous- i els conservers van generar una indústria amb unes xarxes comercials orientades a l'exportació.

Sumant tots els oficis relacionats amb el mar, des dels mestres d'aixa i els calafatadors fins als boters i els conservers, es calcula que entre el 1715 i el 1850 cap a 15.000 catalans –procedents, bàsicament, de la costa- van emigrar a terres andaluses amb l'objectiu de treballar en la pesca. En alguns casos, la presència s'ha traduït en la toponímia: a la costa de Màlaga hi ha una població amb un nom que ofereix pocs dubtes: “Castelldeferro”. Aquesta localitat és a prop d'“Albuñol”, de la platja de “Cambril(e)s”, i del paratge del pont del “Noy”.

Del que tenim més informació, però (gràcies a l'historiador d'origen sitgetà Josep Miravent Soler), és de la població de la costa atlàntica andalusa fundada per pescadors catalans, i amb un empelt posterior de valencians i portuguesos, que es va formar a partir del 1756 amb el nom de La Figuereta. El 1802 va esdevenir municipi independent. El primer alcalde va ser Antoni Rosselló, el segon, Joan Martín, el tercer, Manuel Cabot. El 1834 va sol·licitar un canvi administratiu de nom tot cercant la protecció de la reina (liberal) regent. Va passar a dir-se Isla-Cristina.

Des de mitjan XIX, la indústria conservera de peix d'Isla-Cristina va fer grans avenços. Els estudiosos expliquen que el viatge de negocis a Boston, el 1888, de Joan Martin Cabet va ser decisiu. Va tornar per aplicar la tarrafa, una nova tècnica de pesca per encerclament amb resultats espectaculars, que no es va utilitzar a Galícia fins anys més tard. Quatre anys després va obrir la primera indústria conservera moderna de la població, una gran fàbrica de sardines amb un ull posat al mercat d'Itàlia. El 1910 va motoritzar la seva flota i, poc després, va introduir la il·luminació elèctrica als grans vaixells de pesca, que ja eren moguts pel vapor.

Des d'inicis del segle XX, Isla-Cristina va entrar ràpidament en la modernitat. Va fabricar electricitat amb guano, va disposar d'un diari propi, de cinema i de pistes de lawn-tennis.