Carles Camp. El coneixement de la història a Espanya: un exemple paradigmàtic

Fa unes quantes setmanes, vaig publicar “La trampa del referèndum” en què denunciava l’erroni plantejament que, al meu entendre, segueix el nostre procés independentista que parteix de la base que som una regió secessionista d’Espanya i no pas una nació ocupada militarment a la qual li va ser arrabassada per la força la seva condició d’estat i que, per tant, no cal, en justícia, cap referèndum per recuperar la sobirania perduda.

Entre els molts comentaris que he rebut, m’agradaria comentar, pel que té de paradigmàtic, aquest:

“Estimados sres, del portal “histocat”, después de haber leído artículo del Sr. Carles Camp, el cual no se si pensar que es fraile, u obispo, me ha venido tal estado de ansiedad, que aún n o estoy recuperado.

Es increíble las necedades que en él se vierten, aberraciones históricas, y comparaciones  entre estados y la segunda guerra mundial con la guerra de secesión, simplemente, dado que son HISTORIADODES, ¿ saben ustedes el bando de Dº Rafael de CASANOVAS  , en 1714, la “GUERRA DE SECESIÓN”.

Por favor no maleen al personal historiadores de pacotilla.

Muy atentamente.”

P.C.

Girona

D’entrada, ignoro la raó per la qual aquest lector em suposa alguna mena de dedicació eclesiàstica que no tinc ni he tingut mai. Potser és que l’escrit és massa beatífic. També lamento l’estat d’angoixa que li vaig causar. Però, és clar, la realitat és dura, o molt dura. Sobretot, si hom ha viscut tota la vida instal·lat còmodament en unes determinades creences i, de cop i volta, descobreix que ha viscut enganyat. Llavors, el més fàcil és carregar contra el missatger i qualificar la realitat d’aberració. És el que ens va passar a tots quan, de cop i volta, vam descobrir qui eren, en realitat els reis mags.

El nostre lector, com moltes altres persones que només coneixen el discurs historiogràfic oficial, segurament ignora que, abans del 1714, a la península Ibèrica, a part de Portugal, hi havia dos estats més: el regne de Castella d’una banda i la confederació Catalana (formada alhora pels estats de Catalunya, Aragó, València i Mallorca), de l’altra. Tots ells compartien el mateix monarca, però eren estats diferents. Ignora que la unió matrimonial dels futurs Reis Catòlics no va suposar el naixement de l’estat Espanyol (vegeu l'article "Una altra mentida habitual: els 500 anys de la unitat d’Espanya"). I ignora que, fins al 1714, Catalunya i Castella eren dos estats diferents i que el procés d’unificació política no va ser ni pacífic ni voluntari sinó forçat i extremadament violent. Ignora, en definitiva que Castella i Catalunya eren el 1714 allò que, el 1939, eren i són, actualment, Alemanya i França: dos estats diferents. Per això, el nostre lector no pot seguir el raonament del meu article.

El 1939, Alemanya, com Castella, era un estat totalitari. En un lloc hi havia un führer i a l’altre hi havia un monarca absolut. La França de 1939 era una república i Catalunya, el 1700, la nació més democràtica d’Europa on, per exemple, estaven prohibides les lleves forçoses que no fossin per defensar el país d’una invasió i, a més, no es podien fer per anar a lluitar a l’estranger; on impostos com el de la sal (la gabella) estaven prohibits i on hi havia un parlament, el més antic d’Europa per cert, que aprovava o no els impostos proposats per la corona, o en feia de nous i propis, etc. De l’Alemanya nazi no cal parlar-ne. A la Castella de 1700 deien, i així era a la pràctica, que palabra de rey es ley. Com el nostre amable lector pot veure a principis del segle XVIII hi havia una ‘petita’ diferència entre ser ciutadà a Catalunya o súbdit a Castella. L’altra gran diferència és que Alemanya va poder ella, tot sola, envair França. Castella, per envair Catalunya, va necessitar l’ajuda de França ja que sola no se n’hagués pas sortit.

S’ha d’admetre, però, que el nostre lector té tota la raó quan diu que no és encertat comparar la invasió dels alemanys de França durant la Segona Guerra Mundial amb la invasió castellana de Catalunya el 1714. I no ho és perquè ELS ALEMANYS VAN TRACTAR LA POBLACIÓ FRANCESA MOLT MILLOR QUE ELS CASTELLANS VAN TRACTAR ELS CATALANS. Uns maltractaments que, en molts aspectes, encara perduren .

Els castellans van arrasar pobles sencers, van assassinar en moltes poblacions un de cada deu homes procurant matar-ne almenys un per família i, a moltes poblacions, van violar totes les dones.. etc., etc. Les tortures, condemnes a presó que conculcaven tots els acords de rendició, confiscacions massives molts cops fetes per caprici o simple set de venjança, imposicions fiscals absolutament abusives (els impostos es varen multiplicar per 7) i altres brutals i despietades venjances van ser dantesques. L’horror d’aquesta repressió sobre la població catalana després de la derrota es pot resseguir a la documentació conservada a l’Arxiu de Simancas[1]. A part d’això, es va començar a prohibir, perseguir i reprimir immediatament tota mena d’ús de la llengua catalana, fins i tot en un tema tan íntim com la pràctica de la religió. Moltes d’aquestes repressions, especialment les fiscals i idiomàtiques, han arribat fins a l’actualitat.

Els alemanys, en canvi, van dirigir la seva violència bàsicament cap a objectius militars i van deixar molt tranquil·la la població civil francesa (no pas la de religió jueva) que no estigués compromesa o fos sospitosa de col·laborar amb la resistència a menys que es tractés de persones de les que sospitessin que fossin col·laboradors o membres de la Resistència. Es va permetre que el francès fos d’ús oficial i comú en tots els aspectes de la vida francesa que no tinguessin a res a veure amb les activitats de les autoritats ocupants, les quals van delegar moltes funcions al govern titella de Vichy, que va continuar governant en francès.

Les comparacions, amable lector, no sempre són odioses. Al contrari, poden ser molt instructives.

Bibliografia

 http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART00313

Carles Camp