Francesc Roca. Estapé i Ibn Khaldun

Sorprenentment, s'ha dedicat una atenció més aviat escassa o nul·la a la que probablement va ser l'aportació més punyent de l'economista Fabià Estapé i Rodríguez (Portbou, 1923- Lleó, 2012). S'ha posat l'accent, amb raó, en la seva tasca com a airejador d'una atmosfera cultural somorta, i com a impulsor i col·laborador de múltiples iniciatives universitàries, empresarials i polítiques.

En relació amb a la crisi començada el 2007, sort en tenim de la seva insistència perquè llegíssim els llibres de l'economista austríac Joseph A. Schumpeter, que ha estat un dels dos (amb el britànic John M. Keynes) grans economistes del segle XX. Schumpeter va ser el que ha definit la dinàmica de l'economia moderna com la d'una “destrucció creadora”. I va situar la figura de l'“empresari innovador”al centre del remolí. Però el 28 d'octubre del 1993, Fabià Estapé (és a dir: un home amb un xic més de 70 anys, que en feia 5 que s'havia jubilat com a professor del Departament de Política Econòmica de la UB, on treballava des del 1960), entrava a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona llegint una lliçó sobre un científic i pensador àrab del segle XIV d'origen andalusí: Ibn Khaldun.

La pregunta és: què ens volia dir Estapé, l'home de les corbates, l'home dels cigars, del F.C. Barcelona, del poema de Gil de Biedma, de l'Hotel Suècia, de la Comisaria del Plan de Desarrollo, de la ràdio, de l'economia recreativa, d'El Temps, del carnet de Comissions Obreres, etc., quan ens volia acostar al pensament d'Ibn Khaldun? Quin interès podia tenir la personalitat i l'obra d'un savi i erudit com Ibn Khaldu, (Tunis, 1332- el Caire, 1406) per al gran públic català (que sempre va ser el públic que Estapé buscava)?

Una primera resposta és que l'obra d'Ibn Khaldun era molt ambiciosa i no gaire coneguda. Estapé havia fet una cosa semblant trenta anys abans amb la Teoria General (1867) de l'enginyer de camins Ildefons Cerdà. La teoria era una aportació important, i també perfectament oblidada. El llibre teòric Al-Muqadimah (1375-1379, 1a ed. 1747) d'Ibn Khaldun també era una teoria general del canvi històric (molt més coneguda que la de Cerdà, ben entès), però, probablement, no prou valorada. Segons aquesta teoria, les diverses fases de les relacions entre pobles amb base econòmica nòmada ramadera i guerrera i pobles amb base econòmica sedentària, agrària i industrial, dibuixaven uns grans cicles històrics que expliquen les grans línies de la història universal. La tendència dels nòmades va ser envair i ocupar els territoris dels sedentaris, fins que molt lentament, també van esdevenir sedentaris.

Ibn Khaldun havia arribat a formular aquesta teoria a partir d'una observació empírica atenta i minuciosa de la trajectòria del mosaic de petits estats musulmans i cristians dels segles XIII i XIV, situats entre l'Atlàntic i l'Índic. De fet, avui sabem que Ibn Khaldum s'inventà la primera teoria general de la història (que, és clar, és una teoria econòmica).

Ara bé, coneixent a Estapé, aquesta primera resposta és insuficient perquè per a Estapé, l'atractiu d'una teoria era la seva aplicabilitat a la realitat més propera. D'entrada, el món de la cultura islàmica del segle XIV, i el món que es pot definir entre Tunis i el Caire semblen lluny de la Barcelona del 1993.

Però la teoria general d'Ibn Khaldun resulta que potser és la més adequada per entendre la dialèctica de la història i l'economia catalanes. La història i el present. Com? Sabent que, justament a la Catalunya dels segles XIII-XIV es consolida una xarxa urbana impressionant: drassanes, llotges, tallers, magatzems, bancs, formant una cadena productiva i comercial perfectament integrada. I, al camp català, als segles XVI-XVII, es consolida una potent estructura econòmica de masos i masies (i de vinyes, cellers, sèquies, fargues, molins, tines, trulls). És una estructura que serà sacsejada pels exèrcits d'ocupació hispànics i francesos durant la guerra dels Segadors (1640-1652), que segueixen la vella lògica militar -i de creuada religiosa- dels seus orígens nòmades.

L'economia catalana l'endemà del 1640, com l'endemà del 1714, la ciutat i el camp, les drassanes i les masies, continua funcionant i innovant. Tot i els intents de militarització de l'espai (veg. L'Econòmic / De memòria, 26-3-2011). Al 1993, després dels Jocs, l'Estapé de les Bones Lletres intueix que els descendents dels nòmades del país del costat (és a dir: banquers, executius, xeics disfressats amb coll i corbata, famosos, mediàtics) continuen pensant que, a la costa mediterrània, hi tenen uns veïns sedentaris, industrials, treballadors i molt productius. Una temptació.