Memòria històrica > Articles i documents

Carles Camp. ABC - 50 hitos de nuestra historia (3): Conversió de Recared

El tercer hito de nuestra historia fa referència a l’arribada a la Península de diversos pobles germànics i dels bizantins que van venir a omplir el buit deixat pel desaparegut Imperi de Roma.

Explica García Cortázar que va haver-hi un llarg període de lluites contra sueus, alans, vàndals i bizantins, però que no detalla. Només parla dels visigots que van quedar com a poble hegemònic a Hispània. L’autor no explica, òbviament, perquè no li interessa, que la Hispània de la qual ens parla incloïa Septimània, l’actual Llenguadoc, i, naturalment, Portugal. No semblen importar-li gaire. Tampoc sembla importar-li que el País Basc no va ser mai controlat del tot. És natural que se n’oblidi, ja que recordar aquests detalls distorsionaria el seu discurs nacionalista espanyol de la suposada existència ja llavors, en època visigòtica, d’un estat únic a Hispàna/Espanya.

García Cortázar ens explica que els nouvinguts es van adaptar a la cultura romana bastant ràpidament i se la van fer pròpia. La conversió dels visigots al catolicisme, decidida i ordenada pel seu rei Recared, el 589, va ser el fet que va assenyalar la seva definitiva romanització i la definitiva fusió entre hispanoromans i visigots, ja que, fins aleshores, els visigots eren cristians arrians i, per tant, tinguts per heretges pel papa de Roma, la qual cosa havia significat una important i vital font de desunió entre ambdues comunitats.

Ara bé, d’entrada, sobta que expliqui que després de la caiguda de l’Imperi de Roma

“...los visigosos reaniman la antigua Hispania con su ardor guerrero.”

És a dir, que un país està sense ànim perquè no hi ha accions militars i sense uns guerrers que moguin brega i uns exèrcits que trenquin la pau. Segons García, cal un exèrcit en actiu per a desvetllar un poble, un país. Ves per on!

Tot seguit, analitza breument el procés de romanització que, com hem explicat, acaba amb la conversió al catolicisme dels visigots; conversió que va implicar la plena entrada d’Hispània al catolicisme, amb una important conseqüència, segons el sr. García Cortázar:

“...se abría camino la alianza de la Iglesia y el Estado que se prolonga en la historia de España hasta bien entrado el siglo XX.”

La sentència no té pèrdua. És evident que si per Estado entenem ‘regne de Castella’, llavors l’autor té tota la raó. L’Església Romana ha estat i és la gran aliada dels castellans i de Castella en contra de Catalunya i un potent instrument de castellanització i anorreament cultural del nostre país. A més, tret de comptadíssimes excepcions, ha estat i és, des del segle XIII fins avui, la gran enemiga de Catalunya. En farem un petit repàs.

El 1285, es va decretar la croada contra Catalunya per a facilitar-ne la seva conquesta al rei de França. Era la segona croada que es decretava contra cristians, la primera va ser el 1209, contra els nostres aliats occitans. Les contínues ingerències de Roma van impedir que Catalunya anorreés França en temps de Pere II, Alfons II i Jaume II i van obligar a aquest a renunciar a Sicília i a lluitar contra el seu propi germà Frederic. El papa de Roma va ser un permanent aliat dels francesos contra Catalunya durant segles i va posar tota mena d’entrebancs per impedir que Catalunya esdevingués la potència que, finalment, arribaria a ser el segle XV.

Ja amb els Trastàmara, que van accedir al poder en bona part gràcies al suport de l’Església, i més endavant, sobretot des del 1714, la imposició de bisbes i abats castellans en diòcesis i monestirs catalans (i també valencians i balears) ha estat usada com a eina de castellanització del país. Les prohibicions de l’ús del català en la litúrgia i en la predicació en les esglésies del nostre país han estat una constant durant segles. En aquest aspecte, durant el segle XVIII, vam rebre pitjor tracte que els indígenes americans.

Entre d’altres fets significatius es va canviar el patró de la pagesia catalana (i occitana), sant Galderic, pel patró dels pagesos castellans san Isidro. La guerrera santa Eulàlia, patrona de Barcelona, el penó de la qual encapçalava les forces barcelonines en cas de perill, es va canviar per la beatífica Mare de Déu de la Mercè. Durant el segle XIX, no es podia fer servir el català ni tan sols en les làpides del cementiri.

Però la llista dels atacs de l’Església Romana contra la nostra nació no va acabar, ni de bon tros, al segle XIX. Amb l’Opus Dei com a mall, Roma ha estat llençant una forta ofensiva per castellanitzar l’església catalana i Catalunya en la part que li sigui possible. Tenim, com a fet més vergonyant, la divisió del bisbat de Lleida feta contra la voluntat dels feligresos i ignorant vuit segles d’història per a entregar la Franja de Ponent a un inventat bisbat de Barbastre, fet a mida de l’Obra i facilitar-ne la castellanització, amb l’episodi de les reclamacions de les obres d’art del Museu Episcopal de Lleida, que reben tot el suport polític del Vaticà i de l’estat Espanyol [1] en la perfecta aliança descrita pel sr. García de Cortázar.

Duem moltes dècades en què el nunci del Vaticà a l’estat Espanyol mostra, en connivència amb aquest, la més gran agressivitat a Catalunya, in crescendo, fent que cada vegada que n’ha vingut un de nou enyoréssim l’anterior. A tall d’exemple, podem destacar el bloqueig a la creació d’una conferència episcopal catalana, seguint la ideologia nacionalista espanyola.

Podríem afegir-hi la recent partició del bisbat de Barcelona en tres de més petits i, així, fer-lo més dèbil davant del Vaticà; o també el fet que, en tres-cents anys, a València no hi ha hagut cap bisbe valencià; o la tria dels bisbes més reaccionaris i espanyolistes per als bisbats catalans, etc. No acabaríem mai. La darrera ha estat la recent condemna per unanimitat del procés independentista que a Catalunya ha engegat la Conferencia Episcopal Española, amb l’única abstenció dels quatre bisbes catalans.

En totes aquestes accions es manifesta l’aliança multisecular entre l’Església de Roma i l’estat Espanyol, hereu del regne de Castella. Ningú, per tant, s’ha d’estranyar que Catalunya sigui el lloc de més baixa assistència a missa de tota la Cristiandat.

En qualsevol cas, és lògic que l’autor -un nacionalista espanyol- estigui molt cofoi d’aquesta excel·lent relació i té raó de parlar d’una ‘aliança’ que, de fet, encara perdura i de la qual patim els efectes a tots els Països Catalans, ja que ha estat i és un instrument per a l’assimilació lingüística i cultural.

Carles Camp

27 de novembre de 2012

Articles anteriors:

ABC - 50 hitos de nuestra historia

Joan Cavaller. ABC - 50 hitos de nuestra historia: 1) Fundació Mítica de Cadis. Els ibers

Carles Camp. ABC - 50 hitos de nuestra historia: 2) Fundació de Mérida

[1] Eugeni Casanova, El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d’art. Editorial Pagès, 2008

Carles Camp. ABC - 50 hitos de nuestra historia (3): Conversió de Recared

Política de cookies