Josep Gifreu. El nou catalanisme polític

Què passa a Catalunya? L'astorament que la força del catalanisme ha causat a Madrid i a la premsa i als medis polítics internacionals, també s'ha pogut registrar a Catalunya mateix. Pocs observadors de la cosa pública haurien vaticinat fa uns mesos una cursa de vertigen com l'actual cap a l'exercici del dret dels catalans a l'autodeterminació. La qüestió no és si Artur Mas s'ha vist obligat a posar-se al davant de la marea independentista, sinó com i per què s'ha produït un tsunami en l'“oasi català” de tal envergadura històrica.

En un paisatge fins ara dominat per uns corrents d'informació, d'opinió i de propaganda del nacionalisme espanyol a través dels grans mitjans amb seu a Madrid, no resulta fàcil d'explicar en termes de control social i polític com s'ha arribat a gestar la revolta catalana. És a dir, com l'opinió dels catalans, sondejada reiteradament els darrers mesos, ha assumit majoritàriament la defensa d'un nou estatut fiscal (80%), d'un referèndum d'autodeterminació (70%) i, ras i curt, de la independència (entorn d'un 55%).

Els intents d'explicació del fenomen omplen pàgines i pantalles. Els futurs historiadors hauran de processar muntanyes de textos i d'interpretacions. Les claus de l'enigma apunten a la confluència d'una conjuntura especialment adversa –la sentència contra l'Estatut, la crisi econòmica i la prepotència del PP– amb el corrent secessionista de fons. Resultat, la conversió massiva a la gran il·lusió de l'estat propi i de la independència, tal com celebrava la magna manifestació de la Diada.

S'ha invocat la irrupció de les classes mitjanes en l'escenari de la història per fer de Catalunya definitivament un poble amb història. Com que Catalunya era fins ara una societat d'un gran espectre de classes mitjanes, l'èxit del plebiscit semblava garantit. Tanmateix queda per resoldre com han arribat les classes mitjanes, conservadores de mena, a apostar per una revolució ni que sigui pacífica i democràtica. La hipòtesi que apunto aquí diu: el vell catalanisme s'ha transformat radicalment. No sols s'ha radicalitzat en el sentit lògic de tot nacionalisme: l'assoliment d'un estat propi. I no sols s'ha anat fent més transversal en tots els partits d'obediència catalana. Sinó que s'ha transformat en un nou catalanisme cívic radical on el sentit de la nació com a polis, com a res publica, tendeix a minimitzar el partidisme convencional. La nació passa per davant de la gestió. La construcció de la comunitat (nacional) esdevé prioritària. El nou procés vol ser constituent, no pas inconstitucional.

Fa més d'un segle, el catalanisme de finals del XIX s'articulava gràcies als quadres de les entitats catalanistes, tal com van deixar escrit els historiadors J. Coll i J. Llorens en la seva obra Els quadres del primer catalanisme (1882-1900). Ara, el vell catalanisme militant, cultural o polític, ha donat pas al nou catalanisme cívic, naturalitzat sobretot en els quadres socials i professionals de la societat catalana.

L'expansió de la idea, simple i engrescadora, que una Catalunya independent no és solament possible, sinó el millor horitzó de benestar per als catalans i catalanes, es deu sobretot als quadres vitals del teixit social: mestres i professors, metges i arquitectes, advocats i periodistes, comerciants i administratius, artistes i petits empresaris, economistes i esportistes, estudiants i actors, músics i publicistes, pagesos i sindicalistes. Per què, si no, quaranta col·legis professionals s'haurien pronunciat a favor del referèndum?

Aquest caràcter eminentment cívic del nou nacionalisme català, assumit i disseminat sobretot pels quadres professionals en funcions de líders d'opinió, anuncia una via tranquil·la però exigent, irreductible als tacticismes dels partits, vers al lliure exercici del dret d'autodeterminació i en suport del nou estat català.