ABC - 50 hitos de nuestra historia: 5) Invasió musulmana

El cinquè dels ABC-50 hitos de nuestra historia (de la nació espanyola, evidentment), referit a la invasió musulmana dela península Ibèrica, l’any 711, comença així:

“A causa de las querellas domésticas, la entrada de las tropas musulmanas en el 711 es un paseo triunfal hasta Toledo.”

Cal puntualitzar que el paseo triunfal només va tenir lloc a la part castellana de la península, perquè pel que fa a la resta, Cristòfor Despuig explica el 1557 [1]:

“si miram lo que foren los poblats en aquell regne de Castella la Vella, quant se guanyà Espanya per los moros, trobaren que los més fluixos y ab los que ab menys dificultat se conquistaren foren ells...  ...la major dificultat y los majors perills que los moros tingueren en aquells jornada fonch en aquesta província de Tarragona, que en la Bètica i la Carpetana, que ara són Castella Vella y Nova, aprés de guanyada la gran batalla contra lo rey don Rodrigo, tant com caminaven tant guanyaven sense trobar resistència alguna”

En efecte, entre el sud del País Valencià i Múrcia es va mantenir un regne independent amb un sobirà de nom Teobald, amb qui els invasors van haver de pactar treves, atès que no se n’acabaven de sortir. Aquest regne va romandre independent almenys fins almenys el 754 i va desaparèixer en una data indeterminada entre aquell any i el 814.

És sabut que Tarragona va oferir una forta resistència que va obligar l’invasor a una dura batalla. I tot indica que Girona i Barcelona van ser envaïdes des del nord, ja que els invasors, com a conseqüència de les dificultats que anaven trobant per avançar al sud i a l’oest de Catalunya, es van veure obligats a desembarcar a Narbona per fer un moviment de pinça que els permetés conquerir el país. A part d’això, hi ha documentades almenys quatre revoltes en el segle VIII a la Catalunya musulmana. Tot plegat una petita diferència amb la invasió de les terres castellanes.

Quan García de Cortázar parla de querellas domésticas descriu amb molta, excessiva generositat el que en realitat estava succeint al regne visigòtic. Aquesta expressió, querelles domésticas, denota l’enyorança ideològica d’una unitat peninsular que no ha existit mai. Recordem que els visigots no van dominar mai els bascons contra els quals van haver de fer la guerra de manera constant. Recordem també que el rei Felip II de Castella ho va ser també de Portugal, però d’una Portugal que va continuar essent regne independent com també ho eren Catalunya, València, Aragó i Mallorca. Per què parlar de “suelo peninsular” i no pas, per exemple, de “suelo europeo” o “suelo castellano”? Per què escriure “rota de nuevo la unidad peninsular” i “cohesionar el resto del territorio” quan als portuguesos no els interessa el més mínim ser espanyols? El mite de la necessitat de la unitat política peninsular roman vigent en la mentalitat anacrònica d’aquest historiador en una època en què la majoria es defineix demòcrata i, en conseqüència, admet que cada poble pugui decidir la seva condició política. Però no, el Sr. García, com fan molts altres polítics espanyols que no caldrà citar, necessita imposar als altres pobles de la Península Ibèrica la realitat nacional castellana.

La invasió musulmana a què es refereix el Sr. García en aquest apartat va ser possible perquè el regne visigot estava dividit entre dues faccions: oriental i occidental, mediterrània i mesetària. Així era llavors, així és avui. No es tracta de querelles domésticas sinó de dos pobles que ja en època medieval es manifestaven en llur voluntat de poder polític. Els enfrontaments entre els nobles de tots dos pobles eren constants i omnipresents. Així ho podem constatar en els capítols que van enfrontar Leovigild i el seu germà Liuva (duc de la Narbonensis), Leovigild i el seu fill Hermenegild (fugit i revoltat a València), Suintila i Sisenand (duc de la Narbonensis), Vamba i Hilderic (comte de Nimes) i Ranosild (duc de la Tarraconensis), Roderik i Akhila (rei amb el suport dels nobles orientals).

La feblesa de l’estat visigot, com la feblesa de l’estat espanyol contemporani, és fruit de l’artificialitat de la seva constitució nacional. També seria feble un estat que aplegués italians i serbis, o danesos i alemanys, o búlgars i romanesos, o eslovacs i ucraïnesos, etc. Com febles van ser els estats austrohongarès, o txecoeslovac, o iugoslau, o soviètic, etc. Un estat sòlid no pot construir-se més que en l’homogeneïtat nacional del seu poble i aquesta homogeneïtat no es pot aconseguir ni per via de la imposició ni per via de l’aculturació. L’estat visigot, com l’estat espanyol, estan condemnats al trencament.

És l’enfrontament entre els pobles mediterrani i mesetari el que va trencar l’estat visigot. És curiós que fins i tot en aquest trencament, el Sr. García vulgui trobar símptomes d’unitat peninsular. Tal com ho explica, sembla com si els musulmans ha­guessin tingut prou arribant a Toledo quan, de fet, van ocupar gran part de l’antic regne visigòtic, Septimània inclosa. En qualsevol cas, segons l’autor, després de la invasió, Hispània va passar a ser

 “una tierra que comenzó no teniendo fronteras”

Està clar que l’autor està obsessionat amb la idea d’una Hispània unida, una Hispània entesa com a una sola unitat territorial i política sota una sol poder únic i centralitzat. I tant li fa si aquesta unitat tan desitjada i lloada va venir de la mà d’uns invasors estrangers que van sotmetre violentament la població indígena. I ho explica a manera de proclama:

Rota de nuevo la unidad peninsular, Abd al-Rahman III (891-961) ocupa un sitio preferente en la crónica de España, al poner los belicosos principados norteños a los pies de Córdoba, cohesionar el resto del territorio y deslumbrar a Europa con el fulgor de su cultura cosmopolita

García Cortázar explica exultant com Còrdova sotmet als principados norteños i restaura la tan preuada unitat de, ara ja sí, España. Cal destacar l’oblit de Portugal que forma part dels territoris dominats per Còrdova els segles IX i X i que, per tant, no forma part de la seva España, l’actual Estat Espanyol. No deixa de ser curiós com els regnes cristians que després faran la tan preuada reconquista són tractats de forma tan despectiva. Sens dubte, ho fa per coherència ideològica, ja que en aquells temps eren les excepcions per a la seva España ideal, unificada sota un sol poder únic i centralitzat.

També crida l’atenció que li encanti tant l’ús de la violència ja que si uns regnes belicosos se’ls va posar a los pies de Córdoba ja dóna per entès que aquesta suposada submissió hauria estat gràcies a l’ús de la força i de la coerció. Ja sabem de sempre que qualsevol acció o violència està justificada a canvi de preservar la sacrosanta unidad de España. Cal assenyalar, però, que aquesta afirmació no és certa, ja que en tot el sistema muntanyós del nord de la península van persistir diversos territoris sota domini cristià, com el regne d’Astúries o el País Basc, on va néixer el regne de Navarra, el regne d’Aragó, el comtat de Sobrarb, etc. En el període d’Abd al-Rahman III, els regnes cristians ja controlaven tot els territoris al nord dels riu Duero, el Pirineu i, al nord del Llobregat, la Marca Hispànica formava part de l’imperi carolingi. El que sí és cert que havien d’acceptar un cert sotmetiment al califat cordovès, però d’això a estar a los pies hi ha un bona tirada.

Carles Camp, Joan Cavaller

14 de desembre de 2012

Carles Camp. ABC - 50 hitos de nuestra historia (3): Conversió de Recared

Carles Camp. ABC - 50 hitos de nuestra historia: 4) San Isidoro de Sevilla