Francesc Roca. Dibuixos!

Com en totes les societats europees avançades, a la Catalunya de la primera meitat del segle XIX, el dibuix començava a tenir múltiples aplicacions, i els dibuixants professionals començaven a existir i a guanyar-se la vida. Els avenços en la fabricació de paper i en els sistemes de reproducció mecànica van permetre la multiplicació de la disponibilitat d'imatges gràfiques. Als llibres il·lustrats o amb gràfics (novel·les, atles, enciclopèdies, històries, àlbums), les auques i, també, és clar, a les revistes i a la premsa periòdica. A Catalunya, dues revistes plenes de dibuixos com L'Esquella de la Torratxa i Patufet van fer un servei semblant al que, cent anys després, fa TV3.

Al mateix temps, el dibuix va ser la base del que se'n dirà indústries artístiques o arts industrials: els mobles, els mosaics, la ceràmica, la forja, els vidres i vitralls, el disseny tèxtil, la moda, els capells, els brodats, la joieria. Aviat aquestes indústries –i d'altres com l'automobilística o de les begudes- van demanar publicitat gràfica. Els cartells són fruit d'aquesta demanda i de l'aparició d'una innovació tècnica: les quadricromies. I, paral·lelament, els aparadors de les botigues van esdevenir unes peces importants del circuit comercial que calia dibuixar. Finalment, l'urbanisme era –i és- resultat, en bona part, del dibuix.

La revolució industrial també va ser la revolució dels llapis, els carbonets, els pinzells, els punxons i els burins. Els dibuixants catalans van treballar colze a colze amb els artífexs de les noves indústries artístiques, amb els homes del món editorial i del món periodístic, amb els primers publicitaris, i amb els arquitectes urbanistes.

Vegem-ne alguns exemples; Jaume Serra i Gilbert va fer els dibuixos del molt citat Album enciclopédico-pintoresco de los industriales de Lluís Rigalt, un tractat bàsic per a les arts aplicades que triomfen amb el modernisme i noucentisme. Alexandre de Riquer, Josep Triadó i Francesc d'A. Galí van dibuixar mobles, paviments, rajoles, vitralls i tapissos. Riquer, per a la Casa Escofet.

Josep-Lluís Pellicer va ser un avançat del reporterisme gràfic de la nova premsa basat en el dibuix de l'actualitat. Tomàs Padró va esdevenir litògraf i va treballar, com molts altres, per a revistes franceses. Apel·les Mestres, fins al 1912, moment en què va de deixar de dibuixar per problemes de la vista, havia fet cap a 40.000 dibuixos: cartells, cromos, àlbums, historietes, il·lustracions, postals, ex-libris. Josep Pascó feia enquadernacions i també el projecte dibuixat d'escenografies per als espais teatrals que es comencen a multiplicar a partir de mitjan segle XIX.

Gaietà Cornet i Palau, enginyer industrial com Miquel Utrillo, també dibuixant, va ser un dels millors col·laboradors de la revista Patufet. Un altre puntal d'aquesta revista va ser Joan G. Junceda que per orígens familiars estava destinat a fer una carrera com la militar, ben allunyada d'una revista infantil com aquesta. I alguns dels grans pintors catalans del segle, com Feliu Elias i Ricard Opisso, també hi van publicar dibuixos.

Xavier Gosé, instal·lat a la capital francesa des del 1900, fou un dels protagonistes de l'èxit dels modistes de París. Els seus dibuixos de dones elegants i sofisticades van contribuir, decisivament, a establir un mite de llarga durada: el de la moda de París.

Josep Simont va ser un cas molt especial: fou un dels propagadors de la nova tècnica del realisme fotogràfic tot adaptant, als seus dibuixos en blanc i negre, les solucions que les càmeres fotogràfiques havien permès: els enquadraments, la instantaneïtat, etc. Per la seva qualitat, Simont va treballar, primer, a París, a la revista L'Illustration, i des del 1921, a Nova York. Però no va ser l'únic dibuixant i pintor català que va treballar als Estats Units. Recordem: Ramon Casas, Miquel Utrillo, Rafael Sala, Jaume Sabartés, Ismael Smith, Miquel Cardona.

Xavier Nogués i Miquel Utrillo (i els arquitectes Francesc Folguera i Ramon Raventós) van dibuixar un nou espai urbà de gran qualitat: el Poble Espanyol, una microciutat dels artesans al recinte de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929.

Com que la societat catalana va generar molts dibuixants de qualitat, una part van trobar feina lluny. Lola Anglada, a l'editorial Hachette de París. Lluís Bagaria, a la gran premsa de Madrid. Ferran Callicó, Josep M. Junoy, Enric Clusellas, Josep de Togores, a París. Josep-Lluís Pellicer, a Turquia i Rússia. Josep Cañas i Josep Narro, a Mèxic. Miquel Cardona, a Veneçuela. Niconor Vàzquez, a l'Argentina i molts, als Estats Units.