Editorial Gener-Febrer 2013. Espanya, perifèria del món

Un dels procediments intel·lectuals característics de qualsevol persona o societat que vulgui actuar amb legitimitat és situar-se en el marc de la centralitat ideològica, lluny d'extrems i aportant una mica de raó, però només una mica, a tots aquells que dissenteixen.

La centralitat ideològica no depén dels arguments en si mateixos sinó de variables diverses. Molt sovint, la centralitat s'aconsegueix per la via aritmètica de, simplement, tenir un suport majoritari de les altres persones. Tanmateix, la paraula centralitat ens remet a qüestions geomètriques. Durant segles, abans de Kepler, el sistema solar s'explicava per mitjà del recurs a la teoria geocèntrica, és a dir, a la teoria que suposava que els planetes seguien una ruta circular al voltant de la Terra. La ciència va trigar molt a descobrir la condició el·líptica dels moviments planetaris perquè sempre s'havia suposat que el moviment perfecte havia de ser circular. Fins i tot Copèrnic, per atacar el sistema astronòmic heretat, criticava els epicicles de Ptolomeu argumentant que el món havia de ser molt més simple, és a dir, circular.

Aquesta dependència geomètrica de les ideologies s'observa en el llenguage de la política quan els governants afirmen situar-se en el centre, és a dir, entre l'esquerra i la dreta. I s'observa també en el llenguatge nacionalista espanyol quan converteixen bascos i catalans en nacionalismes perifèrics. Aquí, perifèric no significa només que Euskadi i Catalunya estiguin situats físicament en un racó lluny del centre del cercle, significa en realitat que aquelles nacions són minoritàries i de menor importància. La llunyania respecte al centre del cercle impica també una llunyania de la legitimitat existencial. Els espanyols, que gaudeixen del centre geomètric situat a Madrid (i abans a Toledo), tenen un grau de raó superior a bascos i catalans.

L'argument en qüestió s'ofereix al públic de manera implícita perquè en la realitat, tal com succeeix amb els planetes al voltant del sol, les coses funcionen diferent. L'argument de la centralitat aplicada a la política el veiem per exemple als mapes (i els mapes els veiem cada dia en la informació meteorològica) on la Península Ibèrica apareix distorsionada perquè, en contra de la realitat (d'una realitat on l'eix del gir del planeta és inclinat respecte al pla del sistema solar), la costa cantàbrica resulta perfectament horitzontal. L'horitzontalitat de la costa és fruit d'un procés previ en què meridians i paral·lels són girats per fer-los perfectament verticals i horitzontals (no pas inclinats).

Fixem-nos també com, en els mapes, les Illes Canàries no són representades lluny al costat de la costa africana sinó tocant Cadis i, llavors, encerclades en un marc per advertir que estan allà per causa d'una traslació cartogràfica. Per la mateixa raó, els mapes del segle XIX representaven Cuba i Filipines tocant Cartagena. Aquesta no és una qüestió menor. Podem dir que interessa veure a prop les Canàries perquè formen part de l'estat espanyol i, en canvi, el Marroc i el Sahara no. Però aquesta no és l'única raó perquè Cuba i Filipines eren representades a la Mediterrània i no pas, com correspondria, al costat de Portugal. No es feia així perquè llavors el mapa es distorsionaria en excés, Madrid no estaria al centre del mapa.

Avui, les coses han canviat. El centre geopolític ja no és Madrid sinó Brussel·les i Berlin. Els mapes del temps de les televisions espanyoles continuaran representant l'estat espanyol però el mapa ideològic més general de gran part dels europeus, espanyols inclosos, ha fet que Espanya hagi deixat de ser el centre per convertir-se ella mateixa en perifèria. Espanya avui és a la perifèria física del continent europeu però també s'ha convertit en perifèria ideològica per causa de la seva importància ínfima en el si del poder polític europeu i mundial, i per causa de la seva importància ínfima en el si de les finances europees i mundials. És més, ara, Catalunya està més a prop d'Europa que Madrid, i aquest és un punt d'extrema importància perquè ens situa novament en els plantejaments geoestratègics clàssics on Catalunya (com fan tots els països) pactava amb els països de la rereguàrdia, en aquest cas la rereguàrdia de castellans i francesos per a així afeblir la força de l'enemic: recordem els vincles tradicionals de Catalunya amb Alemanya (amb matrimonis amb els Hohenstaufen i els Habsburg), Anglaterra (amb el matrimoni de Caterina d'Aragó amb Enric VIII), Portugal (amb el matrimoni d'Isabel d'Urgell amb Pere de Coïmbra, o el rei Pere el Conestable), Flandes (on encara avui molts municipis tenen l'ensenya catalana com a escut), etc.

No es tracta de tornar a l'edat moderna però sí d'entendre que els catalans ja no som a la perifèria de ningú, sinó, en tot cas, més a prop del centre europeu que els espanyols i, especialment, més a prop dels nostres aliats clàssics. Si avui algú està a la perifèria, física i ideològica del món, aquests són els espanyols: aïllats en la ruïna pròpia, aïllats en la manca d'esperit democràtic.

Joan Cavaller

19 de gener de 2013

Editorial Gener-Febrer 2013. Espanya, perifèria del món

Política de cookies