ABC-50 hitos de nuestra historia: 9) Conquesta de Toledo

La fita número 9 dels “ABC 50 hitos destacables de nuestra historia" elaborats per l’historiador Fernando García Cortázar fa referència a la conquesta de Toledo.

D’entrada, sorprèn que l’autor destaqui de forma tan especial la conquesta de la ciutat de Toledo per part d’Alfons VI de Castella, un episodi més en les successives etapes de la conquesta cristiana dels diversos regnes musulmans peninsulars. De seguida l’autor ens aclareix la seva motivació profunda, quan ens explica que:

“La toma de la antigua capital goda legitimó la adopción del título imperial que su cancillería empleaba desde su ascenso al trono”

Estem davant, un cop més, d’una mostra de fatxenderia nacionalista espanyola castellanocèntrica. Però, anem a pams.

El títol d’emperador el donava el papa i només n’hi podia haver un en tota la cristiandat: l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. El títol d’emperador de Bizanci no era reconegut oficialment pel papat al tractar-se d’un cristià que no estava sota l’obediència de Roma. L’atribució del títol d’emperador per part del rei castellalleonès era, per tant, un acte d’orgull i de supèrbia, a més d’un frau de dimensions colossals.

No s’entén, i l’autor no ho explica, per quin motiu la conquesta de Toledo, capital dels visigots, legitimaria Alfons a ostentar el títol d’emperador. Hem de creure que García de Cortázar considera aquesta conquesta prou important perquè el rei de Castella se sentís amb dret a atorgar-se el títol d’emperador, títol per cert, que mai havien ostentat els reis visigots

En la fantasia dels historiadors nacionalistes espanyols, Espanya ja és una realitat en època visigòtica. És a dir que segons la seva interpretació, en aquells temps, ja hi havia a la península una única nació, amb un poder únic i centralitzat a Toledo. La recuperació de la capital, usurpada pels musulmans, restablia la unitat mítica dels visigots. I aquest fet és, a ulls dels historiadors espanyols, d’una gran transcendència, ja que restaurava l’ordre natural de les coses. I, lògicament, l’artífex de la conquesta mereixia un títol que fes justícia a la seva gesta colossal.

Alfons VI no es va conformar a ser emperador de Castella, sinó que, a més, es va proclamar emperador ‘de moros i cristians’, és a dir, emperador de tots els habitants de l’antiga Hispània. Fins i tot García de Cortazar sembla adonar-se de la magnitud del disbarat, perquè no esmenta aquest detall. Tot i això, ens informa cofoi que:

“Hasta los burócratas cristianos aceptarían este estatus, asignando al rey castellano la dignidad de emperador”.

No sabem a quins burócratas cristianos es refereix. Potser vol dir que en la correspondència diplomàtica de l’època ell es presentava davant la resta nacions europees, que això tingués cap mena de repercussió política són figues d’un altre paner.

Com podem veure, l’obsessió dels castellans i els seus reis a ser amos de tota Espanya ve de fa més de nou-cents anys. I el subterfugi per justificar-ho en aquest era la possessió de l’antiga capital visigòtica i seu de la teòrica màxima autoritat de l’església romana en territori visigòtic que, cal recordar, no va aplegar la península sencera, i mai les Balears.

És clar que, com no podia ser d’altra manera, l’autor s’oblida de dos fets importants. El primer és que el rei de Castella va rebre alguna protesta, almenys del comte de Barcelona que li negava el dret a fer servir el títol d’emperador. La historiografia castellana diu que Ramon Berenguer IV va retre ‘homenatge’ a Alfons VII, nét i successor d’Alfons VI, quan aquest es va fer coronar emperador a Lleó, però ni la historiografia catalana ni la documentació de l’època no recullen aquest fantasiós acte de submissió.

Quan, el 1147, Ramon Berenguer IV envia una expedició a Almeria rep diversos suports, entre els quals el del rei castellà Alfons VII. I, a aquest rei, la Gesta Comitum Barchinonensium, la crònica dels comtes de Barcelona potser amb certa sornegueria, l’anomena ‘emperador de Tolèdol’[1], prova escrita del concepte que, a Catalunya, es tenia d’aquestes ínfules imperials.

Una altra prova de la seva inconsistència rau en el fet que, al cap de poques generacions de monarques castellans, el títol es va deixar d’utilitzar. No en sabem el motiu. Segurament, per què es tractava d’una autoproclamació sense cap repercussió ni validesa més enllà de la cort castellana.

Ras i curt: la versió dels historiadors espanyols de la conquesta de Toledo és una mostra més de la seva malaltissa obssessió per l’existència d’una Espanya unida sota un poder únic i centralitzat ubicat a Castella des de temps immemorials.

Carles Camp